Una carta de La Vanguardia publicada la setmana passada és l’exemple més clar del que l’adopció és avui per a força gent: un senyor, una senyora, una parella volen tenir criatures i les criatures no vénen. Potser no poden tenir (més) fills biològics, pel motiu que sigui. En qualsevol cas fan un «projecte adoptiu». Vet aquí la carta (he suprimit la signatura perquè es tracta d’explicar el fenomen general, no de deixar mocada cap persona concreta):Ens queixem de la ineficàcia, de la manca d'informació clara i de la lentitud dels processos burocràtics de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA). Per adoptar, l'ICAA obliga a obtenir un certificat d'idoneïtat per al qual cal fer unes reunions grupals i entrevistes amb psicòlegs i assistents socials. La Generalitat es compromet a emetre'l en un període màxim de sis mesos. Des de l'inici del nostre projecte adoptiu l'any 2004, n'hem hagut de fer tres. Ens hem topat amb entrebancs burocràtics com que l'ICAA ha traspaperat el nostre expedient, ha mantingut una adreça de correu errònia (a pesar d'haver-los informat repetides vegades) o hem rebut informació errònia en funció de qui ens ha respost les nostres preguntes. Vam sol·licitar obrir un segon expedient d'adopció i durant sis mesos vam estar lluitant perquè se'ns expliqués la normativa correctament, perquè rebíem respostes via e-mail amb la informació tallada (com per exemple, una part de l'article). Finalment, ens ho van denegar. Això va endarrerir de nou tot el procés. Quina va ser la nostra sorpresa, però (i alegria, és clar), quan un mes més tard, la Generalitat va decidir permetre obrir un segon expedient d'adopció internacional.
Qui no estigui al cas d'aquests temes ha de saber que cada mes que passa endarrereix al menys en dos o tres mesos l'assignació de la criatura a adoptar. L'ICAA ho sap. I ens sembla incomprensible i immoral que a parelles amb intenció de formar família se'ls faci repetir procediments burocràtics que endarrereixen un procés ja de per si lent i angoixant. Denota una gran manca de sensibilització i responsabilitat cap a la problemàtica del ciutadà. El Govern hauria d'agilitzar els processos establerts i donar suport a les famílies amb polítiques de pressió als països susceptibles d'adopcions. Tanmateix el que fa és justificar les seves normatives parlant del “benestar” del ciutadà i pretén falsament vetllar pels seus interessos, quan en realitat el que aconsegueix amb aquesta actitud intervencionista és trencar amb la il·lusió de pares i infants de reunir-se per formar una família.
(La Vanguardia, 15 d’octubre del 2009)
És un exemple claríssim, deia, perquè la carta no parla de l’eventual criatura adoptada fins a la darrera línia.
No se suposava que les adopcions eren per donar uns pares a criatures que no en tenien?
El problema de les adopcions és que molts cops la gent que escriu a la premsa les presenta com si funcionessin així. Expliquen els mecanismes solament des del punt de vista dels adults, com si l’adopció fos només una qüestió tecnicoburocràtica d’uns pares respecte a uns fills d’alguna manera deguts... i no tant dels mateixos fills respecte als futurs pares. Com si els infants, pel fet de ser menors, no comptessin més que com a part necessària d’una mena de transacció administrativa. Em sembla una manera d’enfocar-ho... potser no perversa, però equivocada, desviada del fi original. Perquè segons com els infants també adopten uns nous pares, no? I resulta que en alguns casos –segur que són pocs, però n’hi ha– l’adopció ha passat a ser la solució d’un caprici que tenen uns adults. Podem recordar el cas del cantant famós que fa uns dies deia que s’havia encaterinat d’un orfe i que el volia adoptar fos com fos. La premsa presentava l’assumpte amb grans dosis de comprensió i de lloança envers el desig del conegut multimilionari. A mi, pensant en el xiquet, em feia angúnia.
Amb aquest planteig erroni, dir a algú que no pot adoptar o posar-li pegues perquè hom pensa que la criatura necessita, si pot ser, això o allò que tu no tens, es considera una discriminació, i qualsevol cautela que prengui l’autoritat competent es veu com una «actitud obstruccionista» davant un anhel «desinteressat i humanitari».
Penso que caldria retornar als infants, fins i tot en la manera nostra de parlar de la qüestió, el seu protagonisme com a titulars del dret de ser adoptats.
Completo la reflexió amb un article del psicòleg Jaume Funes que tenia guardat de fa temps:
L'adopció, dret dels nens
Al món actual tenim diverses filiacions biològiques i culturals, no una; diverses formes de construir les relacions maternals i paternals, que no poden comparar-se i abordar-se a partir del model de la maternitat tradicional. Entre les noves formes de tenir fills hi ha l'adopció internacional, amb els seus elements de novetat i diversitat.
Totes les filiacions haurien d'anteposar als desitjos dels adults els drets de la infància. L'adopció no és un dret dels pares a tenir fills, sinó el dret d'un nen a disposar dels adults més adequats per al seu desenvolupament i educació. Per aquesta raó, l'adopció ha d'estar sotmesa a tres grans regles.
La primera, si com a grup familiar som adequats per a un determinat nen. Conèixer, amb l'ajuda de professionals, si realment serem capaços de construir aquesta nova paternitat i maternitat no biològica, que té moltes més complexitats, més incerteses; que ha de tenir garanties més grans. Després, ha de ser meridianament clar que afillem algú que realment pot ser-ho. Que no estem convertint en fill nostre aquell que encara pot ser de qui el va fer néixer. Finalment, que l'adopció és la mesura adequada, la millor per a aquell nen o nena, que no respon als nostres desitjos, sinó a les seves necessitats. No podem reduir-la a la simple recerca de nens adoptables, imaginant que la nostra decisió és el seu millor futur.
Si, a més a més, prové d'un altre entorn, hem de preguntar-nos en quina mesura l'adopció ajuda a millorar l'atenció a la infància del país. Tot això, sense oblidar tampoc el seu dret a mantenir-se en el seu entorn, a conservar llaços familiars.
El Periódico 23 octubre 2006