Perles (23): Necessitats d’expressió

«“Les nostres paraules” són les que, entre tots, fem i desfem per comunicar-nos. De vegades n’agafem una d’estrangera per omplir un forat, per expressar un matís que amb les peces que teníem quedava sense dir. L’agafem, l’adaptem en so, grafia i significat, i la fem encaixar al nostre puzle. La llengua que no ho fa esdevé una bonica peça de museu. Una llengua viva és un puzle que es refà cada dia. No la convertim en un mosaic.

»[...] Creure que l’immens cabal lèxic del territori serà estàndard quan el toqui la vareta màgica del filòleg, és creure en les fades. Un mot en desplaça un altre quan la gent s’hi sent millor, li va més bé; no només perquè sona o és més català.»

(Albert Pla Nualart, Avui 23 octubre 2009)

Completament d’acord. Ara només cal que filem ben prim a l’hora de dictaminar qui és «la gent». Perquè hi ha cada fresc que et diu que «on vas a parar amb aquesta paraula?, si això no ho diu ningú!» i cada altre perepunyetes que concedeix carnets de bondat i de perversió (lingüístiques) simplement perquè a casa seva –i al seu voltant, d’acord, concedim-ho, i potser fins i tot en algun llibre savi dels molts que hi ha– «això sempre s’ha dit d’aquesta manera», que no és fàcil de saber què és el que diu de debò «la gent» i encara menys el que hauria de dir. Sobretot quan el que diu la gent –la gent competent–, com bé apunta Pla, evoluciona cada dia.