«Parlar en català al Parlament de Catalunya.» Pareix una tautologia, però per a molts sembla que no ho és.Em fa l’efecte que hi ha molts catalans, massa, que no s’adonen de la minorització a què està sotmesa la llengua catalana. (Minorització: procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d’una llengua per una altra de dominant [Enciclopèdia Catalana].) Hi ha massa catalans que es pensen que Catalunya ja és rica i plena i que s’hi pot viure exactament igual que en qualsevol altre país del món. Hi ha massa catalans que sembla que creuen, de fet, que ja som independents, i llavors raonen i actuen com si ho fóssim.
No, no ho som. Pertanyem a un estat que es diu Reino de España, que des de fa segles malda per posar fi a les peculiaritats d’aquesta molèstia de llevant que es diu Catalunya –per a ells, tot sovint «el noreste». Aquest Reino de España al qual pertanyem sisplau per força té una constitució, que els espanyols consideren inamovible, que no parla de Catalunya. Ni una sola vegada –ni tan sols parla del «noreste». I aquest Reino de España, emparant-se en aquesta constitució, és qui decideix les coses importants. Per exemple, què es fa amb els nostres diners. I moltes més.
Centrem-nos en una d’aquestes altres coses importants, que és cabdal en el nostre cas: la llengua. El Reino de España té en vigor gairebé 150 lleis que obliguen que qualsevol producte o servei que es distribueixi o es presti a Catalunya dugui incorporat en els prospectes, etiquetes o formularis l’idioma espanyol per antonomàsia, el castellà. El castellà és, en efecte, l’única llengua esmentada explícitament a la constitució que dèiem abans i quan hom intenta que al Reino de España s’obrin pas, ni que sigui només en els respectius territoris, altres llengües, el Reino de España diu que bé, que potser sí, però que això no és cosa seva i que, en qualsevol cas, qui ho faci caldrà que respecti sempre la preponderància del castellà.
I doncs, el Reino de España, de fet, fa lleis contínuament sobre tota mena d’assumptes –econòmics, culturals, educatius, artístics, sanitaris...– que inclouen referències a la defensa de la llengua espanyola i dels seus usuaris en tot el territori de l’estat, i amenaça amb greus conseqüències qui se salti les normes. Naturalment, són pocs els que se les salten. Un exemple: heu vist mai un prospecte farmacèutic en català? (No dic «només en català», per descomptat, sinó que inclogui el català.) Si algú, al Reino de España estant, conegués només el català –i potser també l’anglès, l’italià, el francès, el portuguès, l’alemany o algun altre idioma– podria aconseguir enlloc del Reino de España un producte farmacèutic amb les instruccions en català, presumpta llengua oficial d’una part del Reino de España?
Això sí que és discriminar.
No cal continuar i parlar d’altres àmbits, perquè aquests arguments s’han exposat i repetit molts cops. Però volia fer aquesta entrada –i ara ho deixaré córrer, que això s’ha fet més llarg del compte i me n’haig d’anar: ja continuaré demà– com a pòrtic perquè s’entengui més bé el que diré en la segona part de l’article, sobre el que és segurament el pitjor atac en pes, fet per espanyols amb la complicitat de molts catalans, al lliure ús del català en un indret on, fins ara, no calia demanar permís ni mirar a dreta i esquerra abans de parlar en català, sinó que era un dels pocs escenaris públics –públics!– en què parlar el català i sentir a parlar en català era el més natural: el Parlament de Catalunya.
L’atac no és d’ara, s’ha anat covant durant els darrers anys, amb episodis iniciats sempre per tres dels actuals grups parlamentaris –socialistes, populars i aquells altres– però amb complicitats de tots els partits de l’arc parlamentari –hi torno: tots els partits. Ara, aquesta setmana l’escomesa ha fet un avenç impensable, perquè s’ha demostrat que el missatge havia fet forat i havia arribat força més endins del que molts ens pensàvem.
Tranquils, no diré noms, només faré teories... però basades en fets.
Continuarà.