Em penso que pocs ho heu entès, que heu deixat escapar la darrera oportunitat. La darrera oportunitat era aquell estatut que Catalunya –el poble de Catalunya representat en el seu parlament– va aprovar el 30 de setembre de l’any 2005. Aquell estatut que començava dient «Catalunya és una nació» a l’article 1, de fet tot seguit continuava lligant Catalunya a la vostra Espanya constitucional del 1978. O sigui, encaixava Catalunya dins d’Espanya.Era la darrera oportunitat.
I llavors vau decidir, amb la complicitat de la majoria dels diputats catalans al parlament espanyol,* que aquell estatut no era constitucional segons la interpretació que fèieu de la vostra constitució, i vau retallar-lo, escapçar-lo i ribotar-lo. Vau aprovar al vostre parlament el text aigualit i ens el vau enviar perquè el votéssim. Ja llavors poca gent el va anar a votar, decebuts com estàvem molts catalans per la martingala. Això sí, una majoria de la poca gent que el va anar a votar van votar-hi a favor. Què havien de fer, si era allò l’únic que els oferien? Però llavors alguns de vosaltres vau voler collar una mica més aquell text ja irreconeixible i vau decidir que encara hi havia una darrera etapa a superar, que era que el vostre tribunal constitucional hi digués la seva.
No us en vau adonar, però a partir d’aquell moment es va desfermar un moviment de fons, un tsunami, que no té aturador.
Ara ja és igual el que digui el vostre tribunal constitucional. Encara que digués que sí a l’Estatut actual, ja és massa tard.
(L’única possibilitat teòrica que tindria de fer que les coses tornessin a l’origen, a l’any 1978, seria que aquest tribunal inic vostre digués que l’únic estatut vàlid dels catalans va ser el que va aprovar el parlament català el 30 de setembre del 2005, sense les modificacions posteriors. Però com que això és impossible, ho heu dit tots, el procés, com deia, no té aturador.)
Espanyols, potser encara no us en feu càrrec i no ho veieu. Potser a la platja vostra la gent jeu tota tranquil·la i ningú no ha donat la veu d’alarma sobre el tsunami...
Però ens en anem! Marxem! Trigarem poc o molt, no ho sé, però som a Europa i Europa i el món ja comencen a saber que vosaltres heu fet impossible que aquell pedaç que va ser la constitució del 78 arreglés el que, ara es veu clarament, no tenia arranjament possible.
Espanyols, adéu!
* Crec que no hauríem de fer gaire sang respecte als intents que fan uns esclaus per millorar les condicions de la servitud, encara que les seves gestions no siguin gaire lluïdes. Quan ets esclau, has de ser solidari, més o menys, amb els altres esclaus, també amb els que diuen que no s’ha de negociar res amb els amos i després potser hi parlen d’amagat, i amb els que hi negocien més obertament amb un resultat galdós.