Quan es reuneix un grup de lingüistes professionals o aficionats sovint passa que poc o molt tard surt la qüestió dels castellanismes, dels anglicismes, dels francesismes, dels préstecs i manlleus lingüístics. N’hi ha, diu tothom, que són més acceptables que altres perquè ja tenen tradició, els hem assimilat bé, omplen un forat que teníem, permeten una major expressivitat, etc. Però n’hi ha, en canvi, diu també tothom, que són inacceptables i no s’han de tolerar de cap de les maneres.Feta la teoria així, no hi ha res a glossar: és veritat. Hi ha préstecs i manlleus de tota la vida que tenim incorporats sense problemes de consciència i n’hi ha d’ara o de fa relativament poc temps que són intolerables. Per exemple, tants espanyolismes lèxics que dèiem fa trenta anys i que encara se senten de tant en tant: assera, aterrissar, bussó. Etcètera.
Amb els anys, però, he comprovat que –fora dels casos que acabo de dir en els quals hi ha unanimitat– hi ha lingüistes que consideren préstecs i manlleus acceptables només els que ells mateixos han dit i sentit tota la vida, i que titllen d’inacceptables els que no han sentit a dir fins que no s’han trobat altres parlants (sospitosos) que els deien o inclús fins que no n’han sentit a parlar en aquella mateixa trobada de lingüistes. I llavors fan una ganyota.
Quan hi ensopego, jo procuro canviar de tema o deixar córrer la conversa, perquè ja sé que és molt probable que a mitjà termini no em podré entendre amb aquella persona. Segurament he topat amb un talibà, que s’empara tothora en el que diuen els llibres antics... tret de quan aquells mateixos llibres savis desautoritzen algun dels trets de l’idiolecte propi del talibà, perquè llavors el talibà assegura que el savi en qüestió no va passar prou temps en el seu poble o no hi va tenir bons corresponsals. I són gent que no té marxa enrere, són incapaços de rectificar, no evolucionen. Talment com si parlessin d'una llengua morta que va quedar fixada en el temps –en el temps d’ells– i en l’espai –l’espai d’ells.
Llavors passen els anys i vas veient com els diversos talibans, els que no proposen sinó que dictaminen, al final es posen d’acord ells amb ells perquè comparteixen un mateix objectiu, que és la lluita contra l’infidel (i potser també perquè s’adonen que són poca colla). L’infidel són els altres lingüistes catalans, la immensa majoria, professionals o afeccionats que es plantegen humilment les preguntes de la llengua viva, hi troben contínuament misteris nous i les responen amb dubtes, condicions i provisionalitats. Dic llengua viva perquè vull dir la llengua popular (= del poble d’avui) i també mediàtica, efectiva, gràfica, especialitzada, argòtica, científica, moderna... Els talibans els acusaran, sense matisos de cap mena, de venuts i de traïdors, de no mirar el passat que ja va resoldre el problema d’avui, i d’adoptar solucions idiomàtiques contaminades, i sobretot de proposar-les sabent –perquè ho haurien de saber, segur que ho saben– que són impures.
Ah, una penúltima cosa sobre els talibans. Pontifiquen molt, però si t’hi fixes pocs d’ells es guanyen la vida amb la llengua, o almenys les seves garrofes no depenen de la manera com enfoquen aquesta qüestió.
I encara una darrera pista: si ho mireu bé, la majoria dels talibans, si no tots, tenen un component racista.* (No sé veure exactament quina relació hi ha d’una cosa amb l’altra, explico una observació meva empírica.) Els nostres talibans fan tot sovint declaracions explícites del tipus «jo no sóc racista, però...», típiques dels qui es creuen racialment superiors. I potser és això també el que fa que vagin d’acord, malgrat que tinguin diferències entre ells i, violents com són de mena, es barallin amb facilitat. Doncs fixeu-vos bé com sovint se’ls escapa el rampell xenòfob, amagat enmig de la parleria.
Potser la puresa de la llengua sigui només una excusa i el que volen, per començar, és fer neteja ètnica.
*Quan parlo de racisme no em refereixo a la situació peculiar que encara viu la nostra nació respecte a Espanya ni a les reaccions que aquesta tràgica minorització provoca. O sigui, crec que no és racisme el cert menyspreu o fins i tot l’aire de superioritat moral –aparentment patètics, perquè els que ens dominen són ells, però parlo de superioritat moral– que demostren alguns catalans quan parlen dels espanyols. Aquests sentiments són, ara per ara, simplement mecanismes de defensa psicològics respecte a l’opressor. Quan Catalunya serà independent, si continuessin aquestes demostracions llavors sí que potser ens ho hauríem de fer mirar i hauríem de començar a amoïnar-nos. Aquí, quan parlo de racisme, em refereixo al pròpiament dit, o sigui, a les manifestacions xenòfobes que tenen els nostres talibans respecte a individus i indivídues, sobretot quan s’hi refereixen col·lectivament, d’ètnies africanes, àrabs, asiàtiques o sud-americanes. I ja dic que no hi sé trobar la relació lògica, parlo de fets. Potser té a veure amb el menysteniment que també solen manifestar respecte a parlants d’altres àrees de la mateixa llengua: si són orientals, respecte als valencians; si són illencs, respecte als continentals; si són valencians, respecte als septentrionals, etc. Perquè els talibans són pocs, però són pertot.