«El cinema i la novel·la, sempre delerosos de paisatges extrems, han recalat sovint als fars, les torrasses de llum que s’alcen als litorals més abruptes per orientar els navegants. Jules Verne va inaugurar la saga el 1905 amb El far del final del món, i sembla que el malaltís Robert L. Stevenson va trobar la inspiració per escriure L’illa del tresor en un dels molts fars que va construir la seva família, en concret el de l’estuari del riu Forth, enfront de la localitat de North Berwick, a l’escarpada costa escocesa. En incursions més recents, també apareixen a La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, com a baluard on refugiar-se dels monstres caradegripau, i a La nena del far, de Jeanette Winterson, una deliciosa novel·la que reivindica el dret a ser diferent (es fa difícil oblidar el primer sopar de la nena òrfena a les entranyes de la llanterna: salsitxes i foscor).»Una gruixuda pinzellada de llum. Un illot solitari. Un penya-segat inexpugnable on només se senten el rugit de l’onatge i els crits de les gavines. Encara que estiguin condemnats a la pràctica desaparició pels avanços de la tècnica, els fars continuen arrossegant un halo de romanticisme, potser fals, i exerceixen sobre nosaltres, terra endins, una estranya fascinació. Potser per l’aïllament del faroner enfront del món. Potser perquè representen un punt d’ancoratge en el seny: temps enrere, encara que el mariner disposés de sextants i de les estrelles al firmament per guiar-se durant la nit, la presència d’aquell feix de llum que escombrava les aigües una vegada i una altra el reconfortava, li indicava que la costa estava a prop i que no embogiria en la immensitat de l’oceà.
»El far com a símbol, com un lloc on poder agafar-se enmig del caos. Aquests són temps de guaites caiguts, són temps estranys en què naveguem sense referents ni timoner en aigües fosques, on floten a la deriva el canvi climàtic, el terrorisme erràtic, els estralls del capitalisme global… Seria desitjable que en aquesta dècada que ara estrenem aparegués almenys una tímida llum a l’horitzó, algun centelleig entre tanta incertesa.»
(Olga Merino, El Periódico de Catalunya, 8 gener 2010)
Gràcies, Olga.