Ja vaig escriure sobre un cas semblant, i potser això acabarà com un més dels serials del vigilant: «Vides exemplars», el podríem batejar. Prop del despatx viu un exesportista d’elit, del Barça, d’aquells que fins fa quatre dies podien cobrar en cada sou més del que guanyarem tu o jo –almenys jo, vés a saber qui llegeix això– en tota la nostra existència. Ara treballa en un altre àmbit i es guanya prou bé la vida. No tant com abans, esclar, però segur que deu tenir estalviada una bona moma, perquè em penso que no ha viscut ni un sol dia de rendes. Va penjar la samarreta d’esport i el mateix dia es va calçar les sabates de tresc. És estranger, però enraona català perfectament. O sigui, ha decidit ser català.Doncs bé, l’anècdota és que l’home va pel món, i al barri el coneix tothom, amb un Volkswagen Polo més aviat tronadet, de fa almenys set o vuit anys, color argentat, bastant boterut. Dos adhesius menuts al darrere, un al costat de l’altre, donen fe de la seva procedència pàtria i de la d’acollida.
Gasiu? Jo diria que discret, en el sentit més noble i clàssic del mot: «Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir» (DCVB).
Sovint el trobo que entra al súper, o com en surt tot carregat. De vegades sol, a vegades acompanyat de la dona. També els he vist passejant. No vigila contínuament, com fan altres, si la gent se’l mira o no, és afable amb tothom.
Un altre personatge exemplar.