«S’han malbaratat més possibilitats artístiques per excés d’habilitat que no pas per mancança. D’exemples, la història de l’art n’és plena: Botticelli hauria estat molt més gran amb una mica menys d’habilitat; un cas contrari és el de Cézanne, que si hagués tingut més habilitat no hauria arribat a ser allò que finalment fou.»Eduardo Chillida, escultor (1924-2002), citat per Antonio Niebla, «Sobre Chillida», al catàleg de l’exposició Chillida: Reflexió-Matèria, ed. Caixa Girona, Girona 2010, p. 58
I de seguida, llegint això, penses en Goya i El Greco i els seus defectes, penses en les avantguardes del final del segle XIX, penses, en fi, en Miró o Munch o Kandinski –per dir-ne tres a l’atzar, tal com m’han rajat del cap–, o penses en Picasso i la seva decisió de deslliurar-se de l’art realista, que ja dominava a la perfecció amb setze anys (Ciència i caritat), i de començar nous camins. «Realista» amb cursiva, sí, perquè ja deveu conèixer aquella conversa de Picasso amb un admirador: «Com és que pinta els seus personatges tan poc realistes?», li demana el bon home a l’artista. I Picasso es queda una mica parat. «Poc realistes, diu?» Una altra pausa. «Com hauria de pintar-los, segons vostè, perquè fossin realistes?» L’admirador li ensenya una fotografia: «Miri, així, és la meva dona.» Picasso es mira la foto amb calma. A la fi diu: «La seva dona és una mica massa plana i fràgil, no? I a més molt petitona, no troba?» (No recordo on vaig llegir aquesta anècdota.)