Aquests dies he sentit un parell de converses al carrer –visc en una zona bastant nacional–, tot passant, de persones que deien: «Ara no es pot morir el rei, justament ara. Seria un desastre.» Es referien al rei d’Espanya, suposo. Jo no entenia què volien dir, ni per què era tan important que no es morís aquest senyor «justament ara».Hi he rumiat aquest cap de setmana i em penso que ho començo a entendre. Potser parlem molt dels partits polítics i altres instàncies fàctiques –que tenen molt a dir, sens dubte, i moltes culpes a expiar respecte a la situació actual– i no ens fixem en un càrrec que segons la seva constitució (l’espanyola) és només simbòlic però que potser té molt de poder a l’ombra i l’exerceix.
Potser al darrere dels canvis d’actitud d’alguns líders polítics –de l’«apoyaré...» a l’asserviment respecte a d’altres ideals; dels magistrats suposadament progressistes del tribunal constitucional espanyol a les martingales transversals, si el que s’ha de jutjar és Catalunya–, al darrere, dic, potser hi ha un personatge amagat que, des de la fosca i fent veure que només es gasta els nostres calés en activitats de plaer –que també se’ls gasta–, treballa per no perdre ni un centímetre quadrat del regne que ara governa. I potser aquest personatge i molts altres que li fan la gara-gara pensen que el seu fill no està prou madur si les coses van per als seus interessos mal dades.
I per això «justament ara» seria «un desastre» que es morís el rei d’Espanya.
Doncs potser valdria la pena que més d’un dels que parlen i critiquen tan sovint les qüestions espanyoles des de l’àmbit català fossin una mica valents i rumiessin si no caldria deixar de considerar aquest senyor només com una mena de bon home ingenu i imparcial, com un sòsies del Toni Albà. Potser va arribant l’hora de desviar l’artilleria (moral i argumental) cap a palaus diferents dels que s’han assetjat fins ara.