«El món es divideix entre els partidaris de la Nocilla i els partidaris de la Nutella. O també: el món es divideix entre aquells que són presoners del propi destí i aquells que lluiten per canviar-lo. I encara: el món es divideix entre persones que demanen coses sabent que la resposta pot ser que no, i persones que només gosen demanar alguna cosa quan saben segur, segur, que els respondran que sí.»Les persones que expressen el que volen sense manies i les que confien que les seves intencions o desitjos ja seran deduïts s’entenen d’aquella manera. Vull dir que sovint no s’entenen. Si em truca una amiga per autoconvidar-se a venir a casa meva, no sabré com dir-li que no em va bé, perquè pensaré que ella és com jo: de la mena de gent que només demana una cosa quan sap que li respondran que sí. I potser la meva amiga és de la raça demanaire i no li sap cap greu rebre un no per resposta: entra dintre de les seves expectatives. Si el meu cap de secció em demana un article per d’aquí un minut, jo pensaré que l’he d’escriure sí o sí (com que no se m’acudiria mai demanar una cosa si sé que em diran que no, tampoc se m’acut dir que no quan em demanen una cosa), quan en realitat podria negar-m’hi i no passaria res.
»Ara que he entès aquesta divisió del món (gràcies al columnista Oliver Burkeman, de The Guardian), provaré de respondre “no” de tant en tant, a veure què.»
Eva Piquer, Avui 31 maig 2010