Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).
Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.
Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).
Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.
Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.
Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.
Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.
Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.