Les fronteres dels estats de dret realment democràtics no són clares, són difuses. Posant per cas, jo diria que el fet que en temps de pau l’autoritat –policia, exèrcit, etc., però també vigilants privats– et pugui aturar pel carrer o a la carretera de manera aleatòria, marca la línia entre un estat de dret –tothom és igual i ningú no és culpable mentre no es demostri el contrari– i un possible règim autoritari disfressat. És a dir, que els ciutadans hagin de demostrar de tant en tant la seva innocència sense haver fet res prèviament que contravingui cap mena de llei per mi és un fet gravíssim. Els controls aleatoris o la detenció preventiva de sospitosos –encara que només sigui d’un minut, perquè no és una qüestió de temps, sinó de concepte– per la pinta que fan, per la manera de vestir o perquè és el que fa vint des que hem aturat l’anterior, per mi no són pràctiques compatibles amb la democràcia.
Però això, malauradament, s’esdevé en molts països anomenats «paradisos de la llibertat». I en el nostre, desenganyem-nos, també en l’àmbit dit «autonòmic» i fins i tot local. O sigui, aquest no és un feix que hàgim de suportar pel fet de pertànyer a l’Estat espanyol. És previ. No sé si per acostumament o perquè es considera un preu que cal pagar per estar més segurs, passa en molts indrets del primer món considerats d’allò més democràtics.
A mi només m’han aturat sense haver fet res abans per merèixer-ho un cop a la vida. Va ser ara fa dos anys, una de les darreres vegades que vaig viatjar a Espanya. Però aquí també passa, com deia, ara fa poc me n’han explicat un cas. I quan l’he comentat amb altres persones, escandalitzat, la majoria dels oients se m’han tirat al damunt i m’han dit que sóc paranoic i que «és normal, ho fan a tot arreu».
Això és el més gros, sí, que una gran majoria de la gent té aquest abús interioritzat com si fos un dret de l’autoritat. Una mena de síndrome d’Estocolm o de «mi marido me pega lo normal». Et diuen: «No has de témer res si ets innocent.» Doncs a mi em fa por: per mi mateix, per gent que conec i per tothom, perquè aquesta manera de fer viola la meva dignitat i deixa una enorme porta oberta a la discrecionalitat, a les manies i als prejudicis –racials, per exemple– de qui té aquest poder.
Poca broma es pot fer amb aquest tema: més d’un ha rebut de valent, ha anat a la presó o fins i tot ha mort per haver-ho discutit. Quan llegeixo «resistència a l’autoritat» com a pròleg de la crònica d’una desgràcia, jo tendeixo sempre a la malfiança. No puc evitar-ho.
Per això, que gairebé tothom ho accepti com un fet normal malmet molt seriosament la meva confiança en la humanitat, o almenys en la humanitat que viu dins les anomenades societats democràtiques en què passen aquestes coses. Perquè la gent que viuen sota dictadures també pateixen abusos, molts més, però saben que allò és una dictadura.