«El Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. [...] Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat
una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes [...]. El reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon: “Como siempre, ni fu ni fa.” Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que [...] devia crear alguna llumenera del sector creatiu: “Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos.”
»I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:
»–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?
»La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.»
Carles Ribera,
Presència, 27 agost 2010
