«Una llengua no és important perquè et permet de parlar amb milions de persones, sinó perquè et facilita la comunicació amb un grapat de les que més t’importen i t’interessen: família, amics, coneguts i saludats o admirats i detestats; gent amb cara i ulls...i amb una llengua poc més o menys com la teua. Gent amb qui et comuniques dia a dia, amb qui comparteixes fílies i fòbies, alegries i malestars, que expresses d’acord amb la manera en què has aprés a fer-ho, amb les particularitats pròpies del teu poble, que no són ni millors ni pitjors que les d’un altre, per molts milions de diferència que hi haja.
»I resulta que –segons que diuen els estudiosos de la matèria– tot ésser humà es comunica regularment amb una quantitat de gent que no sol superar les 150 persones. Tant se val si viu a l’Àfrica central, a Londres, a Barcelona o a Buenos Aires. De manera que no em fa ni fred ni calor parlar una llengua amb pocs milions de parlants. I estic convençut, a més a més, que si algun dia tinguera el talent o la fortuna d’escriure res que mereixera ser llegit per mig món, aleshores ho traduirien a no sé quants idiomes, i arribaria així als ulls –i qui sap si també als cervells– d’un o més trilions d’habitants de l’univers.
»D’altra banda, es veu que escriure en una llengua tan minoritària com el català no deu ser cap inconvenient perquè els parlants del multimilionari espanyol et puguen llegir, entendre a la perfecció i comentar sense manies. Us heu fixat mai en l’enorme quantitat de comentaris en espanyol que apareixen al peu de qualsevol article digital en català que gose reivindicar la igualtat de drets dels catalanoparlants?»
(Ferran Suay, El Punt 28 juliol 2010)