Qüestions de llengua (47): Llengües fàcils i difícils

Manllevo l’article de Jordi Caldentey.

«N’hi ha que diuen que el català és “difícil”. I no estic segur si els professors que n’ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard, com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l’hora d’expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altra persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l’alemany són llengües “difícils”. Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

»En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n’hi ha d’altres que no hi estam avesats. Resulta que, a moltes de cases, en aixecar-se del llit i amollar la ràdio o el televisor, ja van a classe d’espanyol. Ja practiquen espanyol. Ben igual passa en llegir un diari qualsevol, o un de futbol, o una revista d’aquestes que només parlen de corazón, de marujas i toreros.

»Sense voler, tan sols amb el fet de llegir, ja van a escola d’espanyol, de manera que aprenen inconscientment que, per exemple, personaje va amb j i no amb g, que [les primeres síl·labes de] yeso, hierro i llevo, que [els] sonen igual, s’escriuen així i no hieso ni yerro ni yebo. I ho saben sense recordar-se de les regles ortogràfiques que quan anaren a escola el sistema els va imposar aprendre. Això llevat que siguin de la part de gent –que no s’atura de créixer– que ha pres una actitud militant de nedar contra corrent i viure en català i hi té una consciència nacional a favor i cerca a posta els encara pocs mitjans de comunicació i els encara pocs productes culturals que s’expressen en el nostre idioma.

»Els sud-americans i els andalusos, que confonen els sons de z i de s en un de sol i pronuncien ben igual el verb cazar i el verb casar, tocarien dubtar sempre seguit a l’hora d’escriure. I tots els hispanoparlants, que confonen els sons de b i de v en un de sol, de manera que confonen bello i vello, tocarien trobar el castellà una llengua capriciosa i difícil, que escriu amb lletres diferents sons que sonen ben igual. Per què no els passa això?

»Perquè no viuen sotmesos –ni allà ni aquí– a cap dictadura lingüística que els obligui a viure familiaritzats amb una llengua imposada i, al mateix temps, els obligui a haver de cercar per voluntat militant les poques ocasions escadusseres tolerades per la dictadura per viure en castellà, practicar-lo i familiaritzar-s’hi. Nosaltres sí que la patim, aquesta dictadura. Comparau l’oferta que tenim de diaris, revistes, ràdios, televisions, sales de cine, programes informàtics en el nostre idioma –això a terra nostra!– amb els que tenen ells en espanyol, tant a ca seva com aquí.

»I és una llàstima que no ens llevem de damunt aquesta dictadura. No tan sols per motius de justícia elemental sinó perquè el català, i més concretament el català mallorquí, és riquíssim en sons de manera que és un trampolí que facilita d’una manera extraordinària l’aprenentatge d’altres idiomes. L’espanyol, en canvi, és l’idioma llatí més pobre fonèticament. Sobretot l’espanyol estàndard, que elimina la e oberta de l’andalús i de l’argentí i la o oberta de l’andalús, per dir uns pocs exemples, i redueix el repertori de vocals a tan sols cinc. Això, si bé és un avantatge per als no hispanoparlants a l’hora d’aprendre castellà, resulta un bon problema per aprendre nous idiomes als qui només saben l’idioma d’en Cervantes.

»Fan aquestes reflexions als alumnes, els professors de català? O es limiten a ensenyar ortografia i gramàtica?»

(Ràdio Catalunya, 21 agost 2010)