Tòpics desemmascarats (1): «Qui calla, atorga»

«Qui calla, atorga», se sol dir. I se sol dir malament, se sol dir molts cops quan no toca. «Qui calla atorga» no funciona, no és veritat, no es compleix com a argument dialèctic en una conversa o en una discussió, perquè qui decideix callar pot ser que ho faci per respecte a l’altre, per humilitat, perquè no vol revelar un secret al qual se sent lligat, per discreció si l’altre no té dret a conèixer allò que no volem dir en aquell moment, perquè no vol continuar discutint en aquells termes...

«Qui calla atorga» sí que funciona en un context. Davant l’acusació injusta o els atacs injustos contra altres, «qui calla atorga», és a dir, qui calla consent, qui calla és còmplice.

Quan els nazis perseguien i mataven jueus, polonesos, discapacitats, homosexuals, qui callava atorgava. Quan alguns espanyols acusen els catalans –fins i tot en àmbits internacionals– d’insolidaris i de provincians perquè volen defensar la seva llengua i el seu país, qui calla atorga. Quan la xenofòbia avui, ara, a Catalunya, acusa els immigrants de delinqüents i quan les autoritats els fan fer cues quilomètriques enmig del carrer per aconseguir papers, qui calla atorga. Quan no es respecten els drets humans, qui calla atorga.


Altres tòpics desemmascarats abans d’encetar aquesta sèrie:
«TV3 és líder d’audiència»
«Catalunya s’ha de divorciar d’Espanya»
«Tenim el dret d’adoptar!»
«Llegir vacuna contra els totalitarismes»
«La fotografia publicitària ha de respondre a la realitat»
«Que bé que li aniria llegir això»