–Qui són els més morosos d’Europa?
–Els grecs: de mitjana paguen a 105 dies vista.
–Qui els segueix?
–Els portuguesos: 99 dies. Després els italians, a 98 dies. I en quarta posició, els espanyols, a 90 dies.
–Dubtós honor.
–I els tercers en risc de impagament. Només per darrere de Portugal i Hongria.
–Cal amoïnar-se per això?
–A mi em sembla vergonyós... però ser morós no està tan mal vist en aquesta cultura com en altres: un amic meu francès se sorprèn quan veu que aquí has de perseguir el deutor perquè et pagui.
–Ah, i allà no?
–Allà, i gairebé a tot Europa, n’hi ha prou amb una carta o avís. Dos, màxim! Aquí és al revés: el deutor es considera exempt de pagament si el creditor no l’assetja. Fins el refranyer ho recull: “Quien en Espanya dineros ha de cobrar muchas vueltas ha de dar.”
–I ens inventem el cobrador del frac.
–Sí. Un altre refrany espanyol diu: “Deuda vieja, deuda muerta”, o sigui, que si vols cobrar ja saps que has d’afanyar-te... o oblidar-te’n. Per això sorgeixen aquests cobradors disfressats de tuno, de torero, de gaiter... Hi ha desenes d’empreses de cobradors de morosos amb disfressa a Espanya! A la resta dels països europeus les prohibeixen.
–Total, que som alegres morosos.
–Sí. I em fa l’efecte que ho serem encara més.
–Per què?
–Devem als bancs –entre particulars, empreses i administracions–dos bilions d’euros, amb b de barbaritat! El 75% d’aquest deute correspon a hipoteques... [...]
–De quin país europeu hauríem d’aprendre a ser menys morosos?
–De Finlàndia: els pagaments entre empreses són a 30 dies, i els compleixen.
–I afecta la morositat a l’economia?
–Moltes empreses petites i mitjanes fan fallida a causa de la morositat de clients. Comporta un llast greu.
–Podem quantificar aquest llast?
–Difícil. El fet greu és que ens hem aficionat a finançar les nostres empreses a còpia de demorar pagaments a proveïdors...
–Que alhora demoraran el pagament a altres...
–Un cicle viciós, i tant! Sostinc que això podria tallar-se si la justícia actués d’ofici i amb celeritat per penar el morós.
–I per què no ho fa?
–Només un 23% de les empreses presenta demandes per impagaments: s’estimen més cobrar menys (o no cobrar) que enemistar-se per sempre amb un client... i menys quan saben que només el 50% de les sentències s’executa, i es recupera només el 35% de la reclamació...
–El morós sap que ho té tot a favor [...]
–Avui no va ningú a la presó per deutes. I no sempre va ser així: en el dret romà, el creditor tenia dret a vendre el morós com a esclau. A l’edat mitjana, el penjaven. I Carles I enviava a galeres l’insolvent.
–Tampoc no caldria [...]
–Sí, però no són els particulars els més morosos a Espanya: ho són les administracions públiques! Hi ha ajuntaments, comunitats autònomes i organismes públics de l’Estat que demoren fins a 900 dies els pagaments.
–Deunidó! Dit el pecat, digui el pecador.
–La sanitat valenciana, per exemple: compra medicaments, material hospitalari... i triga gairebé tres anys a pagar-los.
–Per sectors, quin és el més morós?
–La construcció: fa un any pagava els materials a 200 dies. Ara ja a 225 dies [...]
–I vostè, ha sigut morós algun cop?
–Mai! Jo tinc una filosofia: no compro res que no pugui pagar al comptat.
–Que estrany que és, vostè.
–Ja, perquè aquí ens hem acostumat a gastar més del que podem: estem immergits en un consumisme desfermat. Jo m’hi nego: no penso consumir per damunt de les meves possibilitats. Tinc una petita hipoteca i refuso endeutar-me més.
–És la seva filosofia. I la del morós quina és?
–El morós es repeteix aquest mantra: “Si ignoro el creditor, desapareixerà...!” I el fet llastimós és que, a Espanya, funciona.
(Adaptat de La Vanguardia, 22 febrer 2007)