A un amic meu, Josep Saborit, que és un dels experts més competents en fonètica del País Valencià, li vaig sentir explicar fa uns dies en un fòrum públic el següent:
Ahir feia una ampliació a les característiques fòniques de l’àrea valenciana del domini lingüístic en un article de la Wikipedia anglesa.
Feia menció a l’obertura de è i ò, que en valencià tradicional és igual o quasi igual a /a/ (el valencià té un trapezi vocàlic); comentava la supervivència de /v/, i finalment vaig fer un comentari sobre l’extensió del ieisme entre els parlants jóvens.
Pocs minuts després de gravar la meua contribució en anglés per a l’article en qüestió, em trobe que uns dels savis vigilants de la Wiki m’havia esborrat tots els meus comentaris.
Visite la pàgina de qui m’havia eliminat la contribució i trobe que es tracta d’un jove de 23 anys natural de la Marina Baixa. Quan li demane explicacions em diu que no li consta cap font acreditada sobre els fets fònics que assenyale: l’obertura de è-ò semblant a /a/ i, ara ve el millor, em comenta que “no és veritat que el ieisme siga cosa dels jóvens valencians” ja que ell és jove i fa /ll/ palatal lateral.
Com sabeu sóc molt crític amb el funcionament de la Wikipedia, puix que molt sovint persones sense la formació adequada fan de “jutges” de l’autoritat de les aportacions que apareixen a l’enciclopèdia i en lleven les que volen sense gaire criteri.
(Josep Saborit Vilar, Migjorn, 2 maig 2011)
El professor Saborit és l’autor, entre altres molts estudis, de l’obra Millorem la pronúncia, publicada en la col·lecció «Recerca» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 2009). El xic que li va esmenar la contribució –i que manté l’esmena, tot i que el professor Saborit ha intercanviat uns quants correus amb ell per mirar de convèncer-lo– hauria de saber que a Josep Saborit no se li han de demanar «fonts acreditades», perquè la principal font acreditada sobre eixa temàtica és ell mateix.
El cas del vigilant del far
Durant un temps el vigilant va investigar la història oculta d’una casa del carrer Alfons XII de Barcelona, edificada cap al final del segle XIX, que ara està abandonada i molt deteriorada per la falta de cura.*
El vigilant va saber que aquella casa del carrer Alfons XII havia estat relacionada amb la família del poeta Joan Maragall i que des de l’ajuntament s’havien fet gestions per recuperar-la, o almenys s’havia pressionat els de la immobiliària propietària perquè la mantinguessin en bon estat mentre se cercava alguna altra solució.
Al vigilant, de tota manera, el que li feia gràcia era conèixer la història de la casa, i va investigar-la a fons. Va parlar amb responsables de diversos arxius i biblioteques, va enraonar amb membres de la família Maragall, va remenar molts i molts llibres, prospectes, col·leccions de fotografies, fullets, dietaris. La informació que va obtenir sobre la casa va ser molt minsa: quatre dades desconnectades. Només petites peces, una aquí sobre els primers propietaris, una altra allà amb una data aïllada, una més sobre el renom que tenia la casa, un retall de premsa en què l’edificació s’esmentava de passada. Res de significatiu.
De tant en tant, però, com que el vigilant col·laborava amb la Viquipèdia, hi afegia una d’aquelles minúscules peces del puzle, per tal de completar en aquesta enciclopèdia, l’any del centenari de la seva mort, la vida familiar de Joan Maragall i la procedència de la seva muller, Clara Noble, de la família de la qual se sabia públicament molt poca cosa.
El vigilant va decidir finalment publicar al seu bloc la història que havia construït ell solet sobre aquella casa, tot el que havia pogut esbrinar remenant paperam i fent consultes, tot el que havia pogut extreure –només dades esparses, com deia, peces d’un trencaclosques– de les seves investigacions al llarg de més d’un any de converses, trucades telefòniques, recerques exhaustives per internet i hores i més hores fent de rata de biblioteca.
El vigilant estava ben orgullós del seu article. I es va atrevir a enllaçar-lo –un simple enllaç en una nota a peu de pàgina– des de l’entrada de la Viquipèdia catalana que parla de Joan Maragall, pàgina que com he dit havia col·laborat a fer.
L’enllaç no va durar ni tres hores. Un «usuari autopatrullat» de la Viquipèdia el va eliminar. La raó? Els blocs, com els llibres autopublicats i les pàgines personals, «no són fonts acceptables d’informació» per a la Viquipèdia, o almenys en aquest cas no era una font acceptable perquè no s’identificava prou bé.
O sigui, si la mateixa Clara Noble Malvido hagués escrit amb pseudònim un bloc o hagués autopublicat un llibre (un dietari, per exemple) o hagués muntat una pàgina web per explicar els seus records sobre la casa dels pares, la Viquipèdia no podria tenir en compte aquells materials com a «fonts fiables».
Sí que són acceptables, en canvi, les aportacions anònimes –posant per cas, les que havia fet el mateix vigilant en aquell mateix article sense esmentar cap font– i els milers d’articles sencers i afegitons fets sense cap referència documental que els avali; sí que són acceptables les desenes de milers d’altres blocs –gairebé mil enllaços té la Viquipèdia catalana només al domini Blogspot, el mateix del vigilant– i els milers de pàgines personals i de llibres autoeditats que diversos contribuents han anat enllaçant o citant –i em sembla molt bé– en altres pàgines de la Viquipèdia al llarg del temps. Però els controladors de la Viquipèdia es van fixar només en un.
Dir que «els blocs no són fonts acceptables d’informació» és com dir que els llibres, per ser fiables, «han de ser fets de pasta d’eucaliptus». I que per tant «no s’acceptarà el contingut de volums fets amb papir, amb pergamí o amb paper de cànem, lli o morera». Us ho imagineu?
Parlem realment de la Viquipèdia? Som al segle XXI?
Al vigilant ja li havien passat coses similars no sols amb la Viquipèdia catalana sinó també amb l’anglesa. No li ha passat en altres idiomes amb els quals ha col·laborat –occità, francès, italià– amb sobrenoms diversos en cada cas: només ha tingut problemes amb els dos esmentats. Però el que no li havia passat mai fins ara era que a La Taverna de la Viquipèdia l’acusessin de voler fer propaganda d’un bloc concret, de voler fer mal a l’enciclopèdia, d’amagar les fonts de les quals extreia la informació per donar-se importància...
Acusaven de tot això, i més, a un que havia escrit dotzenes d’articles originals a la Viquipèdia i que havia introduït centenars de correccions, referències bibliogràfiques i aportacions diverses en articles publicats, sense cercar mai res més que la millora de l’enciclopèdia. El pobre «usuari autopatrullat» havia desvetllat els guardians de l’ortodòxia de Viquipèdia –de la Viquipèdia catalana, en aquest cas– i aquests, sense fer cas de les raons que els va donar el mateix «usuari autopatrullat» perquè revisessin aquell criteri –conscient com va ser després que la seva actuació no sols havia estat excés de zel sinó també precipitada–, havien fet pinya al voltant del seu mantra inamovible (vegeu l’apartat «fonts pròpies»): «Els blocs no són fonts acceptables d’informació.»
Reaccions dels dos casos esmentats
- «No tornaré a fer cap col·laboració sobre llengua catalana a la Wikipedia anglesa ni a la Viquipèdia catalana mentres el sistema de vigilància estiga en mans de persones que actuen de formes més aïna estranyes, amb aparença de no tindre gaire formació lingüística (i humana, a vegades sembla que tampoc) i que fan i desfan segons el seu propi criteri, molt sovint sense tindre cap autoritat intel·lectual per a dictaminar què s’hi publica i què no. Això no pot ser i jo em negue a malgastar el meu temps per escriure-hi coses que després algú m’esborra perquè diu que “no consta una font acreditada que afirme açò o allò” (clar, si no llegim i investiguem és fàcil no tindre constància de les coses: quina poca vergonya).» (Josep Saborit Vilar, 8 maig 2011)
- El vigilant ha decidit també no col·laborar més, fins que no canviïn les condicions, amb la versió catalana de la Viquipèdia. Sí amb les altres versions, de les quals no té queixa –tret de l’anglesa, però fins avui sempre per qüestions menors i d’alguna manera discutibles. Ni la versió francesa ni l’occitana no diuen res en contra dels blocs com a fonts d’informació, potser perquè per allà dalt intueixen una mica més què pot voler dir fer «una enciclopèdia popular». La versió italiana parla dels blocs de manera pejorativa, certament, com l’anglesa, però els admet com a font «in quei casi in cui gli autori siano ben noti, facciano parte della categoria dei giornalisti professionisti o siano dei rinomati esperti in qualche campo di ricerca». El vigilant compleix almenys dues de les condicions en el cas esmentat i amb una de les tres, per als italians, ja n’hi hauria prou. Naturalment, el meu criteri és que a qui correspon determinar si una font d’informació –tingui forma de bloc, de diari, de pàgina web o de llibre amb tapes i llom de pell de vacum– entra dins d’alguna d’aquestes categories és a qui fa l’aportació, no pas a una mena de consell de savis que, per força, no poden saber de tot perquè haurien de tenir més coneixement que la mateixa enciclopèdia que «controlen».
Continuarà i acabarà amb el capítol 2: El perquè de tot plegat (amb permís presumpte de Quim Monzó)
* Passa el mateix amb altres cases si fa no fa de la mateixa època, com ara una que hi ha dins el triangle dels carrers Vallirana, Ballester i ronda del Mig, que la veig cada dia perquè és a prop del despatx: una casa dels arquitectes Antoni Tosquella i Eduard M. Balcells, lamentablement abandonada des de fa una pila d’anys i també molt malmesa. Em consta que diverses entitats i fins i tot familiars de l’arquitecte Balcells –autor d’obres emblemàtiques del modernisme català, la majoria ja desaparegudes, però d’altres que encara perviuen com la Torre Montserrat de Cardedeu, la Rectoria de Cerdanyola o la Casa Lluch de l’Arrabassada– han pressionat l’ajuntament barceloní perquè la Casa Tosquella es recuperés com a equipament social, de manera que no es perdés, però fins ara sembla que no se n’han sortit. Ja que hi som, la Casa Tosquella no té entrada pròpia a la Viquipèdia: era un dels projectes d’article en els quals ara treballava el vigilant.
Casa Tosquella