«No ploro pas pel final definitiu (del qual aixeco acta) de tota “societat cristiana” o presumptament cristiana: des dels règims medievals i els regnes absolutistes fins a les extremes, grotesques caricatures de l’Espanya del
generalísimo don Francisco Franco Bahamonde, o, d’alguna manera, de la Itàlia democristiana dels anys cinquanta. També en això estic amb Pascal: “Bella la condició de l’Església quan està sostinguda només per Déu” i no per equívocs poderosos, també i especialment si es defineixen com a “amics de Déu”. Com recorden els historiadors sobre tantes èpoques en què el cristianisme era la façana obligatòria, “potser en aquells temples Déu estava molt menys viu que no es creu i avui està molt menys mort que no es diu”.»
(Vittorio Messori, Scomessa sulla morte, Torí, Società Editrice Internazionale, 1982)
I encara, del mateix autor catòlic (i apostòlic i romà), en aquest cas a quatre mans amb el famós editor Mondadori:
«Si la presència cristiana no apareix de fa temps al gran escenari del món, o hi apareix de manera esporàdica, no es pas per cap “conjura”, com sovint se sopita en alguns ambients catòlics a fi de consolar-se. La culpa no és de cap grup inexistent de “confabulats”, sinó de la feblesa, de la timidesa, sovint de la inadequació de la proposta que es fa. Una oferta dèbil, vaja, incapaç de suscitar prou atenció com per no causar pèrdues al pobre editor.»
(Leonardo Mondadori i Vittorio Messori, Conversione, Milà, Mondadori, 2002)
