Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.

Dues Igualades, o més

Ara fa una setmana vaig anar a Igualada un parell de cops i feia temps que no hi anava. Més ben dit, hi havia anat no feia gaire, i hi havia passat unes quantes vegades més, però sempre era per fer una gestió ràpida, per veure algú, pim-pam i cap a casa falta gent. Dimecres i dissabte de la setmana última hi vaig anar tots dos dies amb més temps, i sobretot dissabte vaig passejar-m’hi una estona llarga, dues o tres hores ben bones.

El primer dels dos dies va ser per a un assumpte familiar. L’altre, per fer visita a un parell de persones i també per enllestir un reportatge fotogràfic que publicaré parcialment d’aquí uns dies en aquest mateix bloc. Un reportatge que tenia pendent de fa temps i que mai no arribava el moment de fer-lo. Però no és d’això del que volia parlar, sinó de les dues Igualades que vaig veure.

La primera Igualada era, com he dit, la d’un dia de cada dia, un dimecres a l’hora de dinar. I em va fer l’efecte que Igualada es moria. És clar que era aquella hora, que no hi havia gairebé ni una ànima al carrer, al centre de la vila. Però em va semblar que el panorama era el mateix a mitja tarda, quan me n’anava. No trobaves gaire gent i la poca que veies era com si vagués errant, gent grisa, com deixada, sense rumb. O que seia als bancs del passeig, aparentment sense fer res.

Segurament la majoria de la gent dinava quan jo hi vaig arribar i després, quan tornava a passar per aquells mateixos llocs a la tarda, devien treballar –els que tenen feina. Però en tots dos moments, com dic, em va semblar una ciutat buida, com si estigués a punt de fer el darrer badall i anar-se’n al calaix.

També vaig anar, el primer dia, al barri de les antigues teneries –així ho deia mon pare–, el carrer del Rec i adjacents, i allò sí que era i és objectivament ben trist. Em va explicar un expert del ram que a la majoria de les adoberies que no havien tancat hi treballaven molt poques persones. Preparaven matèria primera al detall, per a grans firmes de productes de luxe. Només n’hi havia una de les que vam veure que continuava funcionant amb una certa normalitat, com en altres temps, amb més d’un centenar de treballadors, potser dos. Però els edificis estaven tots, també aquest darrer, tocats de mort, almenys per fora. Un ambient devastador i fosc.

És veritat que el dia no acompanyava, no feia bo.

Què queda a Igualada i la rodalia?, vaig repassar mentalment, descoratjat, aquell dimecres. Alguna cosa de gènere de punt i d’articles de pell, algun instal·lador de mobles, alguna empresa d’arts gràfiques i alguna altra de transports, una fàbrica de globus aerostàtics –molt reconeguda internacionalment i amb una producció que arriba fins qui sap a on, però amb pocs treballadors– i quatre coses més, algunes de les quals amb la majoria de la producció potser deslocalitzada en altres indrets. I després, serveis per a aquesta poca gent. I prou?

* * *

La Igualada del dissabte següent semblava tota una altra ciutat, radicalment diferent. Viva, alegre, amb l’aspecte de tenir una empenta admirable, amb tot de gent riallera i expressiva, virolada... Com si fos un altre món. La majoria dels carrers per on vaig passar eren també els del centre, si fa no fa els mateixos que els de dimecres, tret del barri de les adoberies, que dissabte no m’hi vaig acostar. Vaig estar a la plaça de l’Ajuntament, a la de la Creu, a la dels Porcs, vaig passar pels carrers Òdena, Sant Josep, Nou, Santa Maria, Sant Roc, Argent, Sant Agustí, Indústria, la rambla... També vaig estar a la plaça de Cal Font i per alguns carrers del voltant. A més a més del passeig, és clar.

Vaig veure amb uns altres ulls, i amb colors, totes aquelles petites i mitjanes iniciatives empresarials –en sentit etimològic: emprenedores– que no havia vist en la visió blanca i negra, grisa, de tres dies abans. En vaig veure moltes, i un munt de possibilitats de futur amb tanta gent decidida, dinàmica, que es veia pels carrers.

Dissabte, a més a més, feia molt bon dia a Igualada.

En els dos casos, els motius que m’hi havien portat eren gratificants i encara més un cop complerts els objectius, de manera que les dues percepcions tan diferents no es poden atribuir a motius psicològics. Va ser només el clima, la meteorologia?

Una primera conclusió és que segurament no hi ha dues Igualades, sinó tantes com dies, i com hores del dia, i com barris... I que això passa, suposo, a tot arreu on vagis que sigui prou gran com per tenir barris diferents i gent variada que fa horaris diversos segons el dia i l’hora. Totes aquestes diferències i aquests canvis són vida, la rutina pot ser –pot ser– símptoma de mort propera.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que... no pots treure conclusions de cap visita que facis a cap indret del món al qual dediquis unes quantes hores i prou. Això ja ho sabia, i per aquest motiu sempre m’he resistit a fer viatges ràpids, d’aquells trepidants... Perquè a mi m’agrada conèixer els indrets i la gent, no pas viatjar i fer fotografies i tocar el dos.

Per acabar l’article, un apunt lingüístic. Sempre he pensat que les dones igualadines –no ho sé distingir tant en els homes, només una mica en alguns, i m’equivoco sovint– tenen un accent especial, que crec que es pot reconèixer, i de vegades ho he fet, sense que t’avisin prèviament. Algun cop, a Barcelona, o a Vic, o al Penedès, o a la Garrotxa, fins i tot a l’estranger, he sentit unes paraules i he gosat preguntar: «Vostè és d’Igualada?» I m’han dit sempre: «Sí, com ho sap?» O potser: «No, de Castellolí», o «No, de Vallbona», o «No, de Tous».

Són uns trets específics, una nasalitat, una entonació i una cantarella que em resulten inconfusibles. No sé descriure aquests trets amb precisió fonològica –ni la fonètica ni la fonologia són el meu fort precisament–, però segur que algú podria fer-ho i potser algú ja ho ha fet.

Crec que ni l’àvia materna ni la mare no tenien o no conservaven aquest tret. Però sí alguna cosina d’allà i encara més la germana gran del meu pare, sens dubte, ja difunta.

Mapa europeu d’idiomes de Twitter

Frank Jacobs: «The fun really begins in Europe, where some of countries [...] emerge out of nowhere: Catalans twitter in their own language, not Spanish.» Em sembla clar que l’autor no es pot considerar de cap manera parcial. El resultat del seu estudi no és definitiu, perquè està basat en dades fragmentàries, però deunidó:

Podeu fer clic a la imatge per veure-la més gran

Procedència: BigThink, 7 novembre 2011

Paradoxes lingüístiques (9): Els Lòpez

Ja vaig parlar fa temps dels López –escrit així– com a fet diferencial, fa uns anys. Però ara vull parlar dels Lòpez –escrit d’aquesta altra manera–, com a paradoxa lingüística.

Té cap sentit que els López, els Fernández, els Pérez, els Peláez, els Ibáñez i companyia que volen catalanitzar el seu cognom ho facin canviant l’accent i ja està? No és un contrasentit, això, un disbarat?

Escolteu, López, Fernández, Pérez, Peláez, Ibáñez i tutti quanti: si voleu catalanitzar el vostre cognom el que heu de fer és catalanitzar-lo, no ridiculitzar-lo. O sigui, heu d’anar al registre i dir que us voleu dir Llopis o Lopes, Fernandes o Ferrandis, Peris o Peres, Pelaes o Pelai, Ibanes o Joanic (als Ibáñez no us aconsello que catalanitzeu el cognom en Ibanyes, perquè n’hi haurà que es faran un tip de riure a costa vostra, però també ho podeu fer).

I si no us agrada canviar de cognom i voleu conservar el que teniu –cosa ben respectable, no hi ha mai cap motiu per avergonyir-se del pare o de la mare en aquest punt concret–, doncs conserveu-lo ben escrit.

Algú s’imagina que les versions en català d’El Periódico o La Vanguardia es diguessin El Periòdico i La Vanguàrdia? Algú s’imagina un Emilio, un Esteban, un Ignacio que pretenguessin catalanitzar el seu nom escrivint Emílio, Estèban i Ignàcio? No, oi? Seria patètic. Si aquells diaris volguessin catalanitzar un dia el nom de les seves capçaleres –cosa que sens dubte no faran–, es farien dir L’Avantguarda i El Periòdic. I quan els altres volen catalanitzar els seus noms es comencen a fer dir Emili, Esteve i Ignasi.

Doncs el mateix. Convé ser coherents.

Bloqueigs

Em sorprèn –o, més ben dit, ja no em sorprèn perquè m’hi he acostumat, però encara m’admira– la quantitat de gent que hi ha que davant un problema una mica més gros que els ordinaris queda bloquejada, inactiva, paralitzada. I tot seguit fuig. No sols no és capaç de fer res, sinó que perd fins i tot l’empatia sentimental que almenys en el seu redol immediat normalment sabia desplegar, o això semblava. Arriben els problemes i gira la cara per no veure’ls, vol fondre’s. De fet, desapareix.

I et sembla que tot aquell bon rotllo que feia anar fins aleshores era només aparença «mentre les coses vagin a l’hora», pura rutina i prou. Si és casat o compromès de manera formal, no ha entès allò de «en la salut i en la malaltia», o no és capaç d’afrontar-ho quan vénen mal dades.

És veritat que no s’ha de jutjar la primera reacció amb més duresa del compte, perquè és més estesa que no sembla i hi pot haver casos d’incapacitat real, de paràlisi i de bloqueig emocional patològics. No tothom està preparat per a tot.

Ara, jo el que no accepto és que fugi i que no torni de seguida, això no. Si no saps què fer potser no cal que facis res de seguida, però sí que pots quedar-te a la vora per si de cas et necessiten. No pots tocar el dos i actuar com si res, com si aquella nova circumstància no hagués canviat la teva existència almenys momentàniament, com si aquell dia poguessis continuar fent la teva vida normal de cada dia. No, això és deslleial, o almenys irresponsable, infantil –suposant que els infants siguin irresponsables, que no tots ho són, o no tots, sens dubte, ho són en el mateix grau.

No parlo de problemes grossos que a tots ens poden trasbalsar, desorientar i fer-nos fer alguna cosa estranya, si més no en els primers moments o el primer dia: robatori de la casa i/o de tots els estalvis, accidents greus, incendis, abandonaments de la llar amb maletes, morts properes. No parlo d’això.

Vull dir les crisis que a gairebé a tothom toquen, visqui com visqui, senzillament perquè no som en un món perfecte.

Parlo, doncs, de problemes simplement una mica més que ordinaris, contratemps de la feina o de la salut, xacres sobrevingudes per l’edat –una tova fora de lloc, inesperada, d’un avi–, crisis momentànies de relacions, encàrrecs inesperats que ens fan canviar el plantejament de la tarda, de la setmana o de les vacances o que ens fan cancel·lar un viatge o un programa que ens feia molta il·lusió i que preparàvem des de feia mig any.

Parlo dels petits daltabaixos de la vida, perfectament previsibles, que et toquen per pura estadística.

Doncs bé, hi ha gent que sembla que no hi està preparada i, quan s’hi troba, gira la cara i no en vol saber res. Decideix que allò no l’afecta i continua fent el que feia. No és una reacció momentània, aquesta, sinó que sembla rumiada: «Si mai m’hi trobo, ja s’ho faran, no és el meu problema.»

I diuen: «Jo me n’haig d’anar, fins al vespre», com si no hagués passat res. O potser ni tan sols piulen, aixequen el vol discretament.

Eres massa llesta

Com series ara, Montserrat? No t’imagino, per descomptat, com una senyorassa tocada i posada, conservadora pel pas dels anys, presumida –bé, presumida potser sí–, distant i creguda i tota maquillada de dalt a baix.

No, impossible.

I aquella cabellera, la tornes a tenir com abans de...? Segur que sí. Segur que continues sent com eres, natural, tan bella, amb uns seixanta-cinc anys que ni es noten perquè els teus ulls atrapen com sempre tota la mirada dels altres. I si es noten els anys no hi fa res. Quins ulls més vius i més magnètics.

Sí que estic segur d’una cosa: continuaries escrivint molt, et ficaries en totes les batalles que valen la pena, series com sempre molt simpàtica i alhora molt contundent, punyent, coratjosa. Honrada i conseqüent. I també t’arreglaries prou –hem quedat que presumida sí– per sentir-te bé tu mateixa.

Recordo el primer cop que vam parlar. Jo havia corregit un llibre d’uns senyors... Ehem, només l’havia mirat pel damunt, però ara no cal que ho escampis, eh? Suposo que amb els anys aquesta mena de delictes o faltes o el que sigui prescriuen. És que llavors encara no havia corregit mai cap llibre, només articles i textos breus, sempre amb diccionari –el Fabra!, encara no tenia el d’Enciclopèdia– i sense conèixer gairebé gens la sintaxi. No se sap per què, hi havia gent que deia que jo hi entenia. Però em feia por corregir aquells autors perquè ells segur que en sabien més que jo.

I te’l passaren, el llibre, després de la meva presumpta revisió prèvia, perquè hi fessis un últim cop d’ull. Sort. Hi vas fer unes observacions que ara no em vénen al cap, però que em van meravellar i a ells encara més: poques, justes i precises. Sí que en recordo una. La recordo segurament perquè tu ja eres una persona encimbellada i jo una mena de marrec cregut –que no sé si l’he deixat de ser.

Vas dir que havia de ser afecció, no afició. T’ho vaig discutir, agosarat, perquè havia vist aquella afició, o un aficionat, en algun escrit que em mereixia confiança. Potser era Pla? Capmany –vint anys també, Déu meu–? Rodoreda? Una patum d’aquestes.

Aquella te la vaig guanyar, Montserrat! I tu ja eres qui sap què! Em vaig sentir tan cofoi!

(Que egoistes que som, només recordem el vent que ens va a favor. No, tampoc és això, perquè tinc molt viu el record de les grans espifiades, que encara m’esgarrifen quan hi penso.)

Quina bestiesa, vaig pensar no gaire temps després. I encara més ho penso ara, és clar. Era com allò del ratolí que corre per l’estepa amb un elefant al costat –una elefanta, en aquest cas, si no et fa res que ho digui així– i que tot d’un plegat es gira, dóna un cop de colze a la companya proboscídia i li diu: «Quina polseguera que aixequem, eh?»

Recordo l’última vegada que ens vam veure. Més ben dit, que ens vam escriure. M’havia enfadat amb tu. És curiós, no en recordo el motiu, però era alguna cosa que havies escrit en un dels teus melindros. Ni idea de quan va ser.

No, ara no faré el que fa alguna gent, de demanar-te disculpes per haver-te renyat o per haver-te dit que allò no m’havia fet cap gràcia. No em va agradar gens i punt, t’ho vaig dir i t’ho tornaria a dir si passés de nou. A tu no et va fer peça la meva correcció –no pas el fet que t’ho digués, que els feedbacks sempre els rebies encantada de la vida, almenys els meus i els de molts altres que jo coneixia– i em vas dir que no tenia raó. I suposo que devia ser així, que cap dels dos no tenia raó del tot, o potser tots dos la teníem. Però jo et vaig titllar de superficial, crec, o d’haver-te plegat acríticament a alguna moda, cosa que no feia per tu, i tu em vas dir que era un cregut o un setciències o una cosa semblant. No em va saber greu. Eres bona discutidora, gens demagoga, conseqüent.

No sé com et deu haver anat a l’altra vida, tots aquests anys, vint per a nosaltres i suposo que un pessic per a tu. Però vas fer tant de bé a tanta gent, vas desvetllar tantes consciències, vas investigar i denunciar tantes injustícies i vas revolucionar tant el pati que no m’imagino que puguis estar enlloc més que en aquell cel del qual et foties de temps en temps a còpia de parlar-ne desenganxadament, suposo que per espantar els dogmatismes que tots i totes –tothom, també la gent que diuen que no en tenen cap– covem dins nostre.

Eres massa llesta per deixar-te’l perdre, el cel, si n’hi ha.

(Que n’hi ha, ja saps que jo sempre n’he estat convençut. I, ara que hi som, ja sé que això d’estar-ne convençut no em dóna més punts que els que poguessis tenir tu o qualsevol altre en el moment de passar els darrers comptes: el que importa és el compromís real, personal, tangible. I en això tu eres campiona, mentre que jo... bé, daixò, en fi, vaig fent el que puc i encara gràcies.)

(La fotografia és de Pilar Aymerich)

Perles (81): Pobre Bécquer

«Celebrem el 175 aniversari del naixement de Gustavo Adolfo Bécquer retent homenatge al seu univers poètic. Les Rimas y leyendas van sorgir de la seva ànima romàntica amb la mateixa força amb què l’aigua de Vichy Catalán brolla de la seva deu.»

(Text [traduït] de l’etiqueta d’una ampolla de Vichy Catalán, any 2011; penso que les autoritats sanitàries haurien de prendre mesures per evitar els calfreds i/o fogots que produeixen ensurts d’aquesta mena en qui només pretenia beure una mica d’aigua de vixí.)

Noms de guerra

Ja sabia que Woody Allen es deia en realitat Allen Stewart Konigsberg, que Marilyn Monroe era Norma Jean Baker, que Rita Hayworth era Margarita Cansino, que Terence Hill era Mario Girotti, que Ringo Starr era Richard Starkey, que John Wayne era Marion Michael Morrison, que Kirk Douglas era Issur Danilovitch Demsky, que Bob Dylan era Robert Zimmermann, que els Marx es deien Leonard, Arthur i Julius i no pas Chico, Harpo i Groucho –per aquest ordre d’edat–, i fins i tot que Compay Segundo es deia en realitat Máximo Francisco Repilando.

I potser era previsible, encara que no ho sabia, que Freddie Mercury no es digués Freddie Mercury (Farook Pluto Bulsara) i que també fossin noms de guerra Iggy Pop (James Newell Osterberg), Johnny Halliday (Jean Philippe Smet), Nicola di Bari (Michele Scommegna), Suzi Quatro (Susanna Quattrocchi), Winona Ryder (Winona Laura Horowitz), Ginger Rogers (Virginia McMath) o Hulk Hogan (Terry Jean Bollette).

Però el que no m’havia aturat a pensar mai és que potser Edith Piaf no era un nom real (Edith Giovanna Gassion), ni Elvis Costello (Declan Patrick McManus), ni Tina Turner (Anna Mae Bullock), ni Michael Caine (Maurice Joseph Micklewhite), ni Chuck Norris (Carlos Ray), ni Fred Astaire (Frederick Austerlitz), ni Dean Martin (Dino Paul Crocetti), ni Jennifer Aniston (Jennifer Anistonapoulos), ni Whoopi Goldberg (Caryn Johnson), ni Demi Moore (Demetria Guynes), ni Meg Ryan (Margaret Mary E. A. Hyra), ni Jerry Lewis (Joseph Levitch), ni Walter Matthau (Walter Matuschanskayasky). I sembla que ni tan sols Frank Sinatra no era Sinatra sinó Sinagra.

Tot això ho he trobat a Italian Names, que com veieu no parlen només d’italians. Si hi feu un cop d’ull veureu molts més noms a part dels que he dit.

Bé, jo també em faig dir vigilant del far, però només ho saben uns quants amics, no ho faig córrer pel món pretensiosament com si fos qui sap què ;-)