divendres, 18 de gener de 2008

Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»

«Deunidó», «sisplau», «esclar»... Com adéu, aleshores o enlaire. No es tracta de crear locucions o expressions noves perquè ens vaga, sinó de conservar les antigues, normalment ja fossilitzades, en un format modern, perquè si no, saps que no es conservaran o almenys (almenys és una altra) serà més difícil que es conservin. O sigui, aquestes contraccions –aglutinacions, se'n diuen tècnicament– formen part d’un moviment que sembla molt agosarat, però en realitat és conservador. El que es vol és evitar el domini absolut del no està mal(ament), del per favor i del clar que ja són omnipresents –dic aquests tres exemples per cenyir-me a uns casos concrets, però n’hi ha més.

I no passa res perquè convisquin amb els tradicionals, ningú no condemna cap no està malament, ni cap per favor ni cap clar. Es tracta de conservar les dues coses, perquè ens en puguem servir per escrit segons les circumstàncies, el context, el registre, el dialecte de cadascú. Algú creu que conservaríem l’adéu si no fos que la gent, per l’ús, el va convertir en una sola paraula que ja no expressava necessàriament un desig religiós, com antigament, sinó una fórmula convencional de comiat?

Pel que fa al «esclar», jo no m’hi aveso, perquè quan el dic i l’escolto a força gent encara el sento separat –és per això que normalment continuo escrivint és clar–, però em sembla fantàstic que s’hagi inventat, perquè aquesta és la manera com se salvarà, segurament, la locució és clar, i d’això es tracta. I si al final tenim les tres maneres –clar, és clar i «esclar»–, doncs millor, no?, més riquesa lingüística, més possibilitats. Ja sabeu que sóc enemic dels uniformismes.

El mateix passa amb el Déu n’hi do, que ja gairebé ningú no sap què volia dir originàriament ni per què els nostres avis deien això quan volien ponderar que un fet era prou remarcable. Potser era ‘Déu li’n dóna [de tal cosa] i per això en té tanta’, o bé, en un context negatiu, ‘que Déu n’hi [o els en] doni [de tal cosa], ja que en té [o en tenen, o n’hi ha] tan poca’ (aquesta segona es deia Déus lo·m dé a l'edat mitjana, segons Coromines, LCF 275). És una expressió bonica, molt nostrada i prou viva en el català de molta gent, gràcies a Déu*.
*Gràcies a Déu encara sabem què volia dir originàriament, i per això aquesta expressió es conservarà més temps així mateix, sense tocar-la, i no hi fa res que el parlant sigui ateu, creient o mig mig; sí que tenim lexicalitzada en una sola paraula, en canvi, l’adaptació catalana de la versió àrab d’aquesta mateixa expressió: inxal·là (que em sembla que a més de ‘gràcies a Déu’ també vol dir ‘Déu ho vulgui’, segons el context.)
Afegitó del gener 2017: començo a fer anar a les xarxes gradeu, per substituir el cada cop més difícil de sentir «gràcies a Déu»; difícil de sentir, suposo, perquè la gent es deu pensar que si dius «gràcies a Déu» fas una mena d'acte confessional i, esclar, qualsevol cosa abans que això, ui, no sigui dit.
I doncs, els que hem inventat o promocionat des de fa temps el «deunidó» –que accepta diminutiu: «deunidoret»–, ho hem fet per ajudar a conservar-lo. Perquè és així com es manté la llengua. Potser al final no farà falta, perquè es perdrà aquesta locució definitivament i tothom dirà no està malament o altres frases semblants. O potser es conservarà fossilitzat el Déu n’hi do original, tal com s’escriu ara segons la normativa. Però els que vam proposar i vam començar a utilitzar el «deunidó» almenys hem donat una eina als parlants –als escrivents, més ben dit– perquè puguin fer servir aquesta locució a la moderna, sense sentir-se carrinclons.

(Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, inclouen el «deunidó», però encara amb la marca d’ús restringit i l’advertiment que no està recollit al DIEC. Anem avançant.)
(Afegitó del novembre 2008. Els de l'ésAdir han canviat el que deien, s'han penedit de la seva gosadia. Ara diuen: «Déu n'hi do. Expressió que escriurem amb aquesta grafia, d'acord amb el diccionari normatiu. Diminutiu: Déu n'hi doret. Constatem l'ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret).»)
I del «sisplau» ja no cal que digui res, perquè està prou defensat en altres indrets més solvents que no pas aquest. Només una precisió, per si feia falta: «sisplau» no és un sinònim exacte de si us plau, que ja només se sent –i que duri!– en àmbits molt formals, sinó un sinònim de «per favor». O sigui, «sisplau» s’ha creat perquè no es perdi del tot la fórmula nostrada dels tradicionals «si us plau», «si et plau», «si li plau», «si els plau», tots plegats. S’han unificat totes les formulacions en una, perquè no desapareguin del tot. Llavors, no té cap sentit que hi hagi gent que digui, en to mig foteta, que si t’adreces a una persona o a diverses a les quals tractes de tu o de vostè, llavors caldria escriure en cada cas «sitplau» o «silplau» o «silsplau» (ho diuen per fer palesa l’absurditat, des del seu punt de vista, de la proposta «sisplau»). No. Qui diu això no ha entès la jugada. Tot i que també pot ser que els que l’expliquem ho hàgim fet malament.

Afegitó del desembre del 2009. Joan Josep Peraire escriu al vigilant: «Tot i que comprenc les teves raons, no les comparteixo (o sóc reticent a compartir-les), especialment perquè no hi acabo de veure la relació de causa-efecte entre supervivència lèxica i “modernitat expressiva” (si en podem dir així). D’una banda, és fàcil trobar exemples en què l’economia expressiva facilita la circulació lèxica, i, fins i tot, fa possible la incorporació d’elements catalans al castellà col·loquial. En valencià, o en valencià castellonenc, per ser més exactes, tenim l’expressió “mone”, un excel·lent producte d’enginyeria lingüística procedent de la forma “anem-nos-en”, a través de variants intermèdies, com ara “anemon” i “nemon” o “nemone”, que s’utilitza amb una certa freqüència en converses en castellà. Però, de l’altra, el fet que les expressions fraseològiques es comporten com una unitat semàntica no n’autoritza (ni n’aconsella) l’aglutinació, ni n’és cap garantia de supervivència. Així, per exemple, ningú ha proposat encara (almenys sabent-ho jo) que el reformulador “és a dir”, l’expressió introductòria de tema “pel que fa a” o els concessius “encara que” o “tot i que”, s’escriguin “esadir”, “pelquefaa”, “encaraque” o “totique”. A més, més brevetat que el marcador “bé” és difícil d’aconseguir i, tanmateix, és molt habitual que hom el substitueixi pel castellanisme “bueno”. De totes formes, gràcies per les teves reflexions.»

Afegitó del novembre del 2010. Crec que és el primer cop que veig escrit «sisplau» amb lletres de pam. Fins ara ho havia vist molt en llibres, revistes, diaris, fullets, lletra petita. Ara és un anunci d'una entitat bancària que diu «Somriu, sisplau» a tot vent. No s'han plantejat que si deien «somriu» era incoherent dir «sisplau» i que haurien d'haver escrit «Somrigueu, sisplau» (o «Somrigueu, si us plau») o «Somriu, sitplau» No, «Somriu, sisplau», sense complexos. Ho trobo bé. Més que bé: ho trobo normal.

Afegitó de l'abril 2011. Una exposició del MNAC sobre pintura realista s'anuncia amb lletres grosses als carrers: «Una mica de realisme, si us plau». Crec que aquest exemple i el del paràgraf anterior són una mostra clara de l'especialització en el llenguatge escrit d'una expressió més aviat col·loquial («sisplau») i, al costat, quasi de manera simultània –han passat ben pocs mesos des de l'anterior–, una de més formal («si us plau»). Em sembla perfecte i em penso que aquests dos casos em donen la raó: ni sempre s'ha d'escriure «sisplau», com voldrien alguns, ni sempre «si us plau», com reclamen altres: depèn del context. Que convisquin les dues formes em sembla clar que és un enriquiment de la llengua.

Afegitó del desembre 2016. La nova Gramàtica de la llengua catalana (IEC), acabada de publicar, aconsella la grafia «Déu-n'hi-do». És a dir, una semiaglutinació. No m'agrada.