«Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. [...] Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?” Una de les noies em mira estupefacta. “¿Pelmes? –pregunta–. ¿Qué son, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s’encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “¿Pelmes?, ¿pelmes?; no sé...” [...]
»Amb ganes d’ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no se m’hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d’escanyar-la, però aquesta dona ho té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s’integri i pugui progressar, si dient-li velas sóc al cap del carrer, m’entén, agafo les espelmes, pago i me’n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s’encenen a l’església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “¡Ah! –crida–, una vela!” I com si hagués caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”»
Maria Mercè Roca, El Punt Avui 11 novembre 2011