Perles (87): La llei del mar i la de terra

«Trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s’apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s’estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d’un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats i fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem que s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.»

Màrius Serra, La Vanguardia 19 gener 2012

Tòpics desemmascarats (9): «Amb Franco es podia fumar al metro»

Això ho deien alguns fumadors, mig de broma o no, quan fer fum encara estava socialment ben vist però es va prohibir, els anys 80, de fer-ho al metro i als autobusos. Es queixaven que amb la (presumpta) democràcia «s’havien perdut llibertats».

Però és un tòpic, és mentida, si més no sobre el paper. El butlletí oficial de l’estat espanyol no em deixarà enganyar-vos:

«El artículo 107 del Reglamento para la explotación de los servicios públicos de transporte por carretera, aprobado por Real Orden de 22 de junio de 1929 (Gaceta de 26 de junio), establecía, entre otras, la prohibición de fumar y escupir en los coches.

»Esa antigua norma ha venido a caer en desuso respecto a la indicada prohibición atendida la variación sustancial experimentada en las costumbres. En esa línea está el hecho de que generalmente los coches, tanto de servicios regulares de transporte de viajeros por carretera como de discrecionales, llevan instalados ceniceros en los asientos.

»Ello aconseja proceder a una expresa derogación de aquella prohibición, con determinadas excepciones en lo relativo a no fumar que vienen aconsejadas en los coches que no vayan provistos sus asientos de ceniceros o en los que presten servicio de cercanías con viajeros a pie. Tal derogación evitará el que puedan ser objeto de denuncias los titulares de los servicios de transporte, no comprendidos en las mencionadas excepciones, por no llevar el letrero de prohibido fumar.»

(Orden del Ministerio de Obras Públicas, 21 setembre 1971; BOE, 6 novembre 1971)

Amb Franco, doncs, durant més de trenta anys, d’acord amb la llei no es podia fer fum ni escopir ni al metro ni als autobusos. I no es va poder fer legalment fins l’any 1971, que es van despenalitzar totes dues activitats, tal com es desprèn de l’ordre anterior: a partir de l’any esmentat, sempre que hi hagués cendrers, ja es podia fumar i llançar sípies.

Se suposa que les cendres calia dipositar-les dins del cendrer, i les escopinades també, però d’això no en deia re explícitament el text legal: bastava que hi hagués cendrers a la vora.

Cap al final del franquisme Espanya havia evolucionat prou i estava tan desenvolupada i corrupta com perquè no es trobés necessari prohibir els fums i els gargalls en públic: ja no venia d’aquí.

Fins a l’any 1971, doncs, teòricament estava prohibit. Però fixeu-vos: és un exemple perfecte per mostrar com funcionava allò. Segons el Fuero de los españoles (1945), la dictadura reconeixia la llibertat de reunió i associació (article 16: «Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con lo establecido por las leyes»), però fins als anys 70 no es va permetre, de facto, associar-se ni reunir-se de cap manera si no era sota un paraigua eclesiàstic o similar. En canvi, sota Franco, legalment, no es podia fumar als transports públics, però es permetia.

És l’exemple ideal, deia, per demostrar el que és una dictadura: només importa qui mana i què mana cada dia, no hi fa res el que diguin les lleis. Hitler tampoc va derogar mai la Constitució de Weimar: simplement se la saltava cada dia.

Tornant al tabac i als salivalls, a Franco li interessava de vegades fer veure que era tan i tan liberal, especialment en matèria de civisme bàsic, i sobretot els últims anys de la seva vida. S’havia fet famosa una dita referida al joc de la rateta amb què pretenien entretenir-nos els ministres de la censura perquè no penséssim en les coses importants: «Con Salgado, todo tapado; con Fraga, hasta la braga.»

Però es veu que alguna empresa de transports o algun ajuntament o algun fabricant de cendrers per a autocars «afecto al régimen» s’havia queixat perquè tal vegada un funcionari primfilat havia decidit per algun motiu –potser no li havien passat el sobre aquell mes– fer-los la punyeta pel fet de fomentar o permetre activitats prohibides, o per no dur el rètol de «prohibido fumar» als cotxes, preceptiu segons la llei vigent del 1929. I llavors aquell cappare potser havia anat a veure al ministre d’Obras Públicas, don Gonzalo Fernández de la Mora.*

I el ministre va signar l’ordre de despenalització de fumeres i expectoracions públiques.


*Anècdota: Fernández de la Mora és l’autor de la famosa frase «España no necesita constitución porque es un estado perfectamente constituido». Era profeta: efectivament, és aquella visió còsmica seva la que segueix fil per randa el Tribunal Constitucional espanyol quan té algun dubte sobre la «integridad nacional de la patria». Llastima que Fernández de la Mora es va morir l’any 2002 i no ha pogut veure les darreres intervencions d’aquest tribunal, perquè segur que escriuria un editorial a «la tercera» del diari ABC –no sé si encara existeix aquest concepte mític– demanant disculpes: «Me equivoqué: esta constitución, y por encima de todo su tribunal, sí que me gustan. Capitán, ¡mande firmes! ¡¡Viva Españñña!!»

Perles (86): Catalunya i els seus traïdors

«No és ni la pròpia voluntat, ni la negació dels altres, el que fa que siguem més o menys nodrits de saba catalana. Segurament convé, per a una acció política concreta, amputar els membres gangrenats de la nostra societat. Però no convé una semblant actitud, en fer història o traçar un simple panorama d’un moment. Si ens acarnissem a podar, per raons de vegades dubtoses, el nostre arbre pairal i el deixem amb les branques massa esclarides, n’oferirem una imatge poc real i segurament molt menys bella del que és. Catalunya és Catalunya, fins amb els seus traïdors. ¿I sabem sempre tansols [sic], exactament, qui són els que han traït, els que han pecat i pequen contra Catalunya?... Els criteris, en considerar-ho, ni entre els exiliats mateixos són unànimes.»

Domènec Guansé, des de l’exili, a Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic 1947, p. 16

Mira, em mullo

Artur Mas, president d’una Generalitat de Catalunya que no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya de quan érem sobirans encara que ell i els seus facin veure que sí; Artur Mas, a qui fins avui ha agradat tant fer la puta i la ramoneta amb els que manaven a Madrid; Artur Mas, que com qui diu fins fa quatre dies es deia Arturo i parlava castellà en la intimitat i en l’exterioritat; Artur Mas, al qual no he votat mai; Artur Mas, president d’un govern dels millors que sovint sembla dels més incapaços...

Aquest mateix Artur Mas, per mi, ara té raó. Avui deia que «estem intentant que la Generalitat no s’enfonsi», i que «si no fem les coses que hem de fer, no vindran temps millors». I crec que té raó.

Però té raó sobretot per un aspecte del qual no es diu gaire res –estem tot el dia parlant de diners com si el món s’acabés a les fronteres espanyoles–, un punt que potser el president de la Generalitat de fireta etcètera no fa prou explícit –ho diu, però com de passada–: i és que no són Espanya ni Catalunya els qui estan en crisi, és el món occidental, és Europa. I el món, i Europa, miren què fem i com ho fem.

Perquè de moment anem al davant, portem bandera de capdavanters, i ens miren. El que s’està fent a Catalunya des de fa un any és el que haurà de fer tothom –tothom– més aviat que tard. Nosaltres hem estat dels primers, i ens miren.

Si ens en sortim i això ho fem més o menys bé, i ho fem més o menys bé fins i tot en les circumstàncies actuals de dependència política i econòmica d’un estat que ens escanya, Catalunya guanyarà molt de crèdit. No sé si la gran premsa s’hi fixarà prou, però els que manen de debò al món, a Europa, els que miren els números seriosament, sí que ho valoraran.

Necessitem que els que manen de debò hagin vist que som gent seriosa, si després els demanem més coses. Més coses com ara volar per lliure i anar per les nostres, tots sols.

És clar, després caldrà veure si això condueix de debò al que molts esperem i que és la conseqüència lògica de tot plegat: plantar cara i dir que s’ha acabat el bròquil, que partim peres amb Espanya perquè, tot i els nostres esforços, amb aquest estat no hi ha manera d’entendre’s. Fer veure al món que d’aquesta manera és impossible que Catalunya i el seu modest potencial –però potencial– i tota la seva petita empenta –però empenta– col·laborin amb Europa i Occident per eixir, en la part que ens toca, del desastre en el qual ara estem ficats.

Artur Mas té raó de demanar la col·laboració de tothom, i de demanar-la, com si diguéssim, a canvi de res. Senzillament perquè no té res a oferir en compensació. No té res de res. No pot fer un bescanvi de cromos, no té cromos.

No té raó el partit del difunt senyor Fraga volent fer veure que sí que hi ha canvi de cromos i que ells són taaaan responsables i que donen suport al govern català perquè així tornen un favor fet per CiU, gratis et amore, a Madrid. O volent arrogar-se una condició de socis preferents que ningú els ha demanat. Semblen uns convidats a noces disfressats de nuvis sense ser ni nuvi ni núvia.

No, l’ínclit senyor Duran va votar que sí als pressupostos de Madrid no perquè ho volgués el govern espanyol, sinó perquè això és el que esperava Europa dels catalans. (Més ben dit, Duran tal vegada va votar que sí perquè ell és com és i potser es pensava que entendre’s amb els seus coreligionaris de la dreta espanyola era el més natural, sense mirar més enllà de la frontera estatal; però estic convençut, no sé si vaig errat, que la decisió no es va prendre en clau espanyola sinó europea. Vull pensar que això explica els viatges paral·lels de Mas a l’estranger, just aquells dies. M’agradaria no equivocar-me.)

Tampoc no tenen raó, pel mateix motiu, els partits de l’oposició que abans conformaven el tripartit: no hi ha contrapartides possibles, no hi ha cromos. El senyor Mas s’equivocarà en molts punts, els pressupostos estaran mal fets en molts aspectes i sempre hi haurà greuges comparatius entre partides que disminueixen més del compte i partides que no disminueixen tant com caldria, però em penso que és només d’això, dels detalls, del que es pot i s’ha de discutir. No del fet global: cal retallar perquè d’on no n’hi ha no en raja, que aquest sí que és un fet incontrovertible. I això, retallar, és el que s’espera que faci tothom en el món civilitzat.

Sí, no són ajustos, no són correccions, no són maquillatges. Són retallades. Escapçaments dolorosos. Eliminacions de partides. Però la majoria calen, no hi ha cap més opció.

Ho diu un que està patint les retallades en carn pròpia. Ahir mateix en vaig tenir una altra experiència ben desagradable. Però no vull ser demagog, no podem ser frívols, no ens podem deixar portar per les anècdotes personals.

Que PSOE, ICV-EUiA i ERC s’enfrontin a la totalitat del pressupost només s’explica pel cinisme de voler defensar uns comptes falsos, els seus, fins i tot quan tothom ja sap que són falsos. Aquests tres partits tenen –encara tenen– dues opcions dignes: callar per vergonya i per tant abstenir-se en qüestions econòmiques globals almenys durant un parell o tres d’anys –sí que poden i han de discutir les partides concretes– o bé donar suport al que fa el govern en l’estratègia econòmica general.

Que és el que els demana el senyor Mas.

L’altra opció, la que han pres fins ara aquests tres partits, no és que sigui indigna i prou, és infantil. Tothom t’ha vist el nas, Pinòquio. I doncs, val més que et fiquis la llengua a la butxaca una temporada.

Això sí, el tripartit va ser una benedicció del cel, un exemple de bona gestió i de sobrietat –gràcies, senyors Montilla, Castells i els altres–, si els comparem amb els nostres amics de l’altra Generalitat de fireta, la del sud. Allò sí que és xauxa, i espera que la cosa continua perquè encara hi ha els mateixos, i amb majoria absoluta.

Per tant, els del partit creat pel difunt Señor Ministro de Información y Turismo val més que callin, perquè no és que tinguin cadàvers a l’armari, és que fan veure que l’assassí que tenen a casa, ensangonat fins a les celles i encara amb el ganivet esmolat a la mà, és bona persona. Això ja no és cinisme, és complicitat amb el crim.

És per tot això que avui em mullo. Perquè davant la ineficàcia i la impudència generals, m’estimo més la mediocritat de qui sembla que almenys tingui una idea clara. Encara que no sapiguem del cert cap a on ens porta.

I el que ens queda per patir. Agafeu-vos.

Qüestions de llengua (54): Relats per donar i per vendre

Ho copio de la periodista de Vinaixa Joana Bonet, directora de la revista Marie Claire:

«Els últims mesos es deuen haver fixat que tothom busca “un relat”, des d’una marca de cotxes fins al catalanisme, Europa, el final d’ETA, Obama, les revolucions àrabs, el vell socialisme o el Barça. El mot de moda omple la boca, revestint qui l’escriu i qui el pronuncia d’un halo de contemporaneïtat propi de qui es mou a la punta de la piràmide i parla com han de parlar els entesos. Assistim doncs a un sobtat interès de la nostra societat mediàtica per la narrativa que aparentment té a veure amb la realitat, i no amb el conte. Que vol comunicar i persuadir.

»Mai no s’havia popularitzat un interès tan gran per la narració del món, abans ens conformàvem a “llegir-lo”. La influència que exerceixen les consultories, els coachings i el neuromàrqueting es va colant pels desguassos lingüístics. I rescata termes nobles que de tant en tant adornen l’enfilall de vocabulari tecnològic que utilitzem com a nou idioma adquirit. Que ja no insistim tant a “llegir” sinó a “relatar” demostra fins a quin punt ens rebel·lem per no percebre el món de manera passiva, i dóna fe de l’ànsia per ordenar l’actualitat i conferir-li una estructura narrativa.

»Per això tanta gent somia a portar un biògraf a sobre, des d’una marca de patates fregides fins a la duquessa d’Alba. Els protagonistes de qualsevol “escenari” –una altra paraula de moda– s’han de convertir en personatges a fi de proveir-se d’una història, sense la qual no són ningú. Des del fenomen hipermodern del storytelling –fabricar un argument per dotar una marca, un nom, de certa dosi de mite i de llegenda–, la necessitat d’un guió ens alerta de l’ànsia de rebre missatges ben empaquetats. Exigir “un relat” actua com a modisme d’un temps en què gairebé tot és susceptible de ser analitzat i repensat. Però per què es fa servir “relat” com a calaix de sastre? On abans dèiem cronologia, model, lògica, discurs, exemple o crònica, ara diem relat. [...]»

(La Vanguardia 31 octubre 2011)

Perles (85): Racisme profitós

«Nicanor Vélez, poeta, i editor de les obres completes de Cortázar, Borges, Paz [...] em va parlar d’una actitud que havia detectat en molts escriptors hispanoamericans i que li repugnava: el mètode fàcil per caure bé a Espanya. Quan per primer cop hi arriben i veuen que la rebuda de la societat literària no és tan càlida com voldrien, molts adopten la ideologia del nacionalisme espanyol més intolerant i escriuen articles on diuen fàstics de Catalunya i dels catalans. Immediatament, la societat espanyola els acull amb els braços oberts. No falla mai. Em va explicar que retallava cada nou article de cada nou escriptor que seguia aquest mètode i el desava en una carpeta on els tenia tots, datats i documentats, de Vargas Llosa endavant. La seva idea era escriure algun dia sobre aquesta infàmia.»

Quim Monzó, La Vanguardia 4 gener 2012

Vélez ara ha traspassat. A veure si algú li troba la carpeta.

Perles (84): Tupinada

«A Guixers, al Solsonès, el poble del meu pare i del meu avi [...], en unes eleccions a la Masia de Cal Jardí, que feia de casa consistorial, la trampa d’entaforar vots a mans plenes en el tupí de terrissa que feia d’urna va donar nom a l’expressió tupinada. Sembla que la principal aportació a la història que ha fet mai Guixers, a deu quilòmetres de Sant Llorenç de Morunys, entre la Corriu i Sisquer, és col·locar aquesta paraula al diccionari. Déu n’hi do.»

Xavier Bosch, Ara, 9 desembre 2011

Se m’ha mort la padrina

Vull dir ma padrina de baptisme, a casa no dèiem padrí ni padrina a l’avi i l’àvia, això ho diuen més a ponent.

La padrina no la vaig conèixer gaire, potser ens hem vist quatre o cinc vegades a la vida, però me l’estimava. I m’agradava que sempre que ens vèiem ella em deia que l’havia d’acompanyar, ara a Angola, ara a Rússia, ara a qui sap a on. La padrina era la filla de la germana gran del meu pare. O sigui, era cosina meva.

Era la meva padrina però només ho era de càrrec, no d’obligacions oneroses. O sigui, no em feia mona o si me la feia no me’n recordo, perquè ella sempre era fora, lluny, molt lluny. Sí que recordo que la seva mare, quan jo era petit, alguna vegada em regalava la mona “de part de la padrina”. Però potser la padrina ni ho sabia, allò, i jo ho notava.

És per això que vaig estar enfadat amb la padrina uns quants anys, perquè s’havia oblidat de mi. L’emprenyamenta em va durar més o menys fins que vaig ser adolescent, que jo també em vaig començar a oblidar de les meves obligacions com a padrí. Perquè jo també tinc una fillola. Llavors, quan vaig deixar de fer de padrí en aquest punt, diguem-ne, material –la mona–, em vaig oblidar de la meva padrina. Només hi tornava a pensar quan, un cop cada mil anys, la padrina venia a casa i xerràvem una estona.

M’agradava la seva conversa. Apuntava amunt. Volia que anés amb ella, que l’acompanyés, i m’ho deia amb molta convicció, com si jo li hagués de dir que sí. Jo de vegades li deia que no, que altra feina tenia, que tenia obligacions familiars, però de vegades no era capaç de dir-li que no i li deia que m’ho pensaria, més que res per treure-me-la del damunt fins al pròxim viatge. Però després de cada conversa i de dir-li que no i de treure-me-la del damunt sempre pensava que aquella xerrada m’havia agradat i que en realitat no m’havia resultat molesta, em donava autoestima, ella em valorava... sense conèixer-me gaire.

La meva padrina era monja. L’últim dia que vam parlar, el 22 de desembre, feia molt bona veu. Només vam poder parlar per telèfon, ella era a l’estranger, tot i que en un país proper. Ja feia sis anys que arrossegava un càncer que a la fi ha estat terminal, i en tots aquests anys no he sigut capaç d’anar a veure-la. No me’n puc penedir, senzillament va anar així, no vaig ser capaç d’agafar un avió o un tren i anar-hi ni seria capaç de fer-ho ara. Viatjar em supera des de fa anys, si no és estrictament imprescindible, i vaig pensar que ella ho entendria.

Li ho vaig dir, mira Clara –es deia Clara– no he sigut capaç de venir a veure’t, sempre em dic quan vagis a X aniràs a veure la Clara, i no he vingut a X de manera que no ens hem vist, i m’hauria agradat veure’t i parlar però m’imagino que tampoc hauríem pogut enraonar molta estona perquè justament tot aquest temps que has estat malalta tu no devies estar gaire per a xerrameques, però t’hauria explicat coses si bé reconec que el que em faria il·lusió seria conèixer la teva vida d’aventures perque la meva és ben grisa.

Més o menys això li vaig dir, i crec que a ella li va agradar. Em va fer tot seguit unes consideracions religioses, com les que jo sempre havia valorat molt d’ella, i ens vam acomiadar per sempre. Tots dos sabíem que no tornaríem a parlar.

Se m’ha mort la padrina i ara trobaré a faltar les seves mones espirituals.