Però és un tòpic, és mentida, si més no sobre el paper. El butlletí oficial de l’estat espanyol no em deixarà enganyar-vos:
«El artículo 107 del Reglamento para la explotación de los servicios públicos de transporte por carretera, aprobado por Real Orden de 22 de junio de 1929 (Gaceta de 26 de junio), establecía, entre otras, la prohibición de fumar y escupir en los coches.
»Esa antigua norma ha venido a caer en desuso respecto a la indicada prohibición atendida la variación sustancial experimentada en las costumbres. En esa línea está el hecho de que generalmente los coches, tanto de servicios regulares de transporte de viajeros por carretera como de discrecionales, llevan instalados ceniceros en los asientos.
»Ello aconseja proceder a una expresa derogación de aquella prohibición, con determinadas excepciones en lo relativo a no fumar que vienen aconsejadas en los coches que no vayan provistos sus asientos de ceniceros o en los que presten servicio de cercanías con viajeros a pie. Tal derogación evitará el que puedan ser objeto de denuncias los titulares de los servicios de transporte, no comprendidos en las mencionadas excepciones, por no llevar el letrero de prohibido fumar.»
(Orden del Ministerio de Obras Públicas, 21 setembre 1971; BOE, 6 novembre 1971)
Amb Franco, doncs, durant més de trenta anys, d’acord amb la llei no es podia fer fum ni escopir ni al metro ni als autobusos. I no es va poder fer legalment fins l’any 1971, que es van despenalitzar totes dues activitats, tal com es desprèn de l’ordre anterior: a partir de l’any esmentat, sempre que hi hagués cendrers, ja es podia fumar i llançar sípies.
Se suposa que les cendres calia dipositar-les dins del cendrer, i les escopinades també, però d’això no en deia re explícitament el text legal: bastava que hi hagués cendrers a la vora.
Cap al final del franquisme Espanya havia evolucionat prou i estava tan desenvolupada i corrupta com perquè no es trobés necessari prohibir els fums i els gargalls en públic: ja no venia d’aquí.
Fins a l’any 1971, doncs, teòricament estava prohibit. Però fixeu-vos: és un exemple perfecte per mostrar com funcionava allò. Segons el Fuero de los españoles (1945), la dictadura reconeixia la llibertat de reunió i associació (article 16: «Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con lo establecido por las leyes»), però fins als anys 70 no es va permetre, de facto, associar-se ni reunir-se de cap manera si no era sota un paraigua eclesiàstic o similar. En canvi, sota Franco, legalment, no es podia fumar als transports públics, però es permetia.
És l’exemple ideal, deia, per demostrar el que és una dictadura: només importa qui mana i què mana cada dia, no hi fa res el que diguin les lleis. Hitler tampoc va derogar mai la Constitució de Weimar: simplement se la saltava cada dia.
Tornant al tabac i als salivalls, a Franco li interessava de vegades fer veure que era tan i tan liberal, especialment en matèria de civisme bàsic, i sobretot els últims anys de la seva vida. S’havia fet famosa una dita referida al joc de la rateta amb què pretenien entretenir-nos els ministres de la censura perquè no penséssim en les coses importants: «Con Salgado, todo tapado; con Fraga, hasta la braga.»
Però es veu que alguna empresa de transports o algun ajuntament o algun fabricant de cendrers per a autocars «afecto al régimen» s’havia queixat perquè tal vegada un funcionari primfilat havia decidit per algun motiu –potser no li havien passat el sobre aquell mes– fer-los la punyeta pel fet de fomentar o permetre activitats prohibides, o per no dur el rètol de «prohibido fumar» als cotxes, preceptiu segons la llei vigent del 1929. I llavors aquell cappare potser havia anat a veure al ministre d’Obras Públicas, don Gonzalo Fernández de la Mora.*
I el ministre va signar l’ordre de despenalització de fumeres i expectoracions públiques.
*Anècdota: Fernández de la Mora és l’autor de la famosa frase «España no necesita constitución porque es un estado perfectamente constituido». Era profeta: efectivament, és aquella visió còsmica seva la que segueix fil per randa el Tribunal Constitucional espanyol quan té algun dubte sobre la «integridad nacional de la patria». Llastima que Fernández de la Mora es va morir l’any 2002 i no ha pogut veure les darreres intervencions d’aquest tribunal, perquè segur que escriuria un editorial a «la tercera» del diari ABC –no sé si encara existeix aquest concepte mític– demanant disculpes: «Me equivoqué: esta constitución, y por encima de todo su tribunal, sí que me gustan. Capitán, ¡mande firmes! ¡¡Viva Españñña!!»