Tòpics desemmascarats (10): L’inventor de la fregadora

Durant anys i panys i paranys ens han explicat i tornat a explicar que l’inventor (mundial!) del pal de fregar –la mopa, la meri, el rentasòls–, amb un mecanisme per escórrer dins una galleda el drap o les fibres que hi ha al final del pal, era un senyor de la Rioja, establert a Saragossa, anomenat Manuel Jalón Corominas –traspassat el mes de desembre últim, i ja em sap greu. El seu invent està patentat en dos temps, l’any 1957 i l’any 1964.

¿No us ha vingut mai al cap, quan heu sentit per dos mil tres-cents vuitanta-setena vegada aquest tòpic, alguna de les múltiples imatges de pel·lícules americanes de la segona guerra mundial, en què es veu com uns mariners netegen les cobertes dels vaixells amb fregadores com les actuals, amb el seu pal, la seva galleda i el seu escorredor?

Això és perquè Jalón no va ser el primer ni de bon tros. Hi ha dotzenes de patents prèvies. La primera que es coneix a l’estat espanyol és de l’any 1901, i la van enregistrar Henry A. Hayden i Hugo Friedrichs, de Nova York. La qual cosa vol dir que els americans l’havien enregistrat anys abans al seu país, i un temps més tard van pensar a registrar aquelles mateixes patents també a Europa.

Però és que entre aquell any i el 1950 hi ha unes quantes patents més amb millores diverses. I, encara l’any 1953 Julia Montousse Fargues i Julia Rodríguez-Maribona, totes dues d’Avilès (Astúries), inventen el sistema de pal de fregar amb fibres absorbents i escorredora de forma cònica truncada acoblada a la galleda, exactament igual que la que ha arribat fins avui.

L’invent del senyor Jalón no s’enregistra, com he dit, fins l’any 1957.

Ara bé, què va fer Jalón? Jalón va muntar una fàbrica de llavasòls i en va vendre vuitanta milions d’unitats al llarg de trenta anys. Això té molt de mèrit, sens dubte, però no diu res sobre la invenció. Resultat dels seus vuitanta milions de productes venuts? Ell és «l’inventor» oficial de l’estri, fins i tot per als jutges (espanyols) que un dia es van ficar a establir paternitats sobre el producte i van dictar justícia (fa quatre dies, com qui diu, l’any 2009; Hayden i Friedrichs ja feia anys que eren sota terra fent malves i les pobres Julias, si encara vivien, no en van voler saber res).

Per la justícia espanyola, Jalón va inventar el pal de fregar i els seus accessoris. Encara que no sigui veritat. I pobre de tu que diguis el contrari, et tractaran de desinformat i fins i tot et poden denunciar per contravenir la veritat oficial.

No he agafat aquestes dades de cap font ni feminista ni revolucionària ni antiespanyola ni militant de res. Les he tretes de les pàgines 78 i 104 del catàleg 200 años de patentes, publicat l’any 2011 per l’Oficina Española de Patentes y Marcas, del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio del Gobierno de España.

Testament vital

«Anit, ma mare i jo estàvem asseguts a la saleta parlant de moltes coses de la vida, entre elles del tema de viure/morir.

»Li vaig dir: “Mare, mai em deixes viure en estat vegetatiu, depenent de màquines i líquids d’una botella. Si mai em veres en eixe estat, desendolla els artefactes que em mantenen viu. Preferisc morir-me.”

»De sobte, ma mare es va alçar amb cara de sorpresa i amb certa expressió d’admiració. I em va desengegar el televisor, el DVD, l’ADSL, el cable del PC, l’mp3/4, la Play-2, la PSP, la Wi-Fi, el telèfon fix, em llevà el mòbil, l’Ipod, la Blackberry, i llançà al poal del fem totes les cerveses!

»La mare de Déu, quin ensurt! A poc em muir!»

(Anònim pres de la xarxa, via Víctor Iñúrria, Migjorn)

Reptes publicitaris (10): «El dolor aliè»

Parlava l’altre dia de l’anunci de Médicos Sin Fronteras: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.»

Anem al text, que és d’això que volia parlar de bon començament i em vaig embrancar com gairebé sempre. (Encara sort que en aquest cas he estat capaç de separar les dues coses, la reivindicació de la dignitat i l’anàlisi tècnica. Potser no s’haurien de distingir els dos aspectes, però aquí ha anat bé per fer-ho més païble a l’hora de llegir.)

Si m’encarreguessin traduir el missatge, com ho faria anar? Quan el vaig veure, vaig traduir ràpid, textualment: «Pastilles contra el dolor dels altres. Tu les prens, altres es curen.»

Lleig. No em va agradar, de primer, que es repetís «altres», i tampoc algun petit detall més. Com arreglar aquest doble «altres»? Amb «aliè»? «Pastilles contra el dolor aliè»? Massa culte, vaig pensar; encara que no ho sigui, molta gent no hi està acostumada. (Ni em va passar pel cap allò de «el dolor d’altri».)

Fins que vaig arribar a aquesta segona solució: «Pastilles contra el mal dels altres. Tu te les prens, ells es posen bons.»

Però llavors hi ha el problema del gènere –que ja ve de l’original, «otros». Em sembla que en aquest punt a ningú li resulta discriminatori el missatge, però es pot solucionar aquest petit problema, per si de cas?

Provem-ho: «Pastilles contra el mal d’altres. Tu te les prens, la gent es posa bona.»

Hem perdut res? Jo crec que no. Hem modificat una mica el missatge, però el resultat és tan transparent com l’original.

I sens dubte hi ha altres opcions.

Tant de bo a la campanya vinent els Médicos Sin Fronteras decideixin que val la pena demanar ajuda d’una manera més empàtica.

«Sigues amable, demana en català.»

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

«Sin Fronteras»?

Deveu haver vist un anunci de Médicos Sin Fronteras, fa setmanes que dura. Diu: «Pastillas contra el dolor ajeno. Tú la tomas, otros se curan.» És enginyós, sens dubte.

Però jo només l’he vist en espanyol. No sé si també l’han imprès en la llengua d’aquest país però jo no l’he sabut trobar i us asseguro que l’he buscat.

Això vol dir que els meus donatius –que en faig de tant en tant, no és un excurs demagògic–, mentre hi hagi alternatives, aniran a altres organitzacions que respectin més la terra en la qual volen fer forat amb els seus missatges de solidaritat. Fa pensar, aquesta mania d’entitats altruistes de tota mena que es preocupen tant de les desgràcies de gent d’arreu del món –i ben fet que fan– i s’obliden tan sovint dels petits genocidis culturals i manifestacions racistes que tenen al costat de casa.

No es pot comparar una cosa amb l’altra, la fam i la set i la malaltia i la intempèrie cròniques amb les pallisses que et pot clavar la guàrdia civil per no parlar en espanyol, o amb els robatoris continus de l’estat pel simple fet de ser català, sens dubte no es pot comparar, però de tota manera resulta una mica paradoxal embolcallar-te de solidaritat i no tenir alhora la més mínima sensibilitat amb els teus conciutadans ni que sigui en qüestions més menudes.

No s’adonen que si demanen pa o medecines o diners ho han de demanar per favor? Que han de ser amables demanant? Ja sabem que ni el pa ni les medecines ni els diners no són per a ells, que són per a gent afamada, malalta i desafavorida, però si dediques la teva vida o el temps de lleure a fer aquest servei a la humanitat mira de fer-lo bé, de ser amable, que no costa tant. I a més, al final hi sortiran a guanyar els afamats, els malalts i els desafavorits.

Alguns d’aquests «sin fronteras» sembla que en realitat siguin «sin fronteras» només teòricament. O sigui, que per a ells no sols hi hagi fronteres, sinó que de fet, per a segons què, només comptin les fronteres, concretament les estatals. Perquè si els dius que com és que a Catalunya ho fan únicament en espanyol, et diuen que la solidaritat no té ni nacions ni llengües. No poc. Bé que es preocupen de marcar frontera a Espanya. Però no a Catalunya. Allà, posem per cas a Madrid, no demanen calés dient «Pills for other people’s pain». Aquí sí.

En fi, ja s’ho faran. Per sort, com deia, hi ha alternatives.

Un lema que cedeixo als amics de la Plataforma per la Llengua: «No siguis garrepa, demana en català. Ser amable no costa tant.»

I un altre de més senzill: «Sigues amable, demana en català.»

(Sobre el missatge de fons, aquí.)

* * *

Afegitó agost 2012. La campanya de Médicos Sin Fronteras d’aquest estiu és (també) en català. I em sembla bona. És una il·lustració d’una bala i una càpsula de medecina, gegantines, una sota l'altra, i tot seguit el lema «Demostra de quin costat estàs.» Molt bé.

Reptes publicitaris (9): «Esforçar-se és gaudir»

Un famós entrenador de futbol gairebé divinitzat ha estat contractat des de fa un temps per un banc com a imatge de la filosofia que pretén tenir aquest banc.

Una de les idees que es posen en boca del celebèrrim i mai no prou lloat personatge i que omple a hores d’ara els aparadors de l’entitat és la següent:

Esforçar-se és gaudir. És com l’escalador que puja una muntanya. Dius: “Això és patir.” No, és plaer, ho ha escollit ell. És dur, passarà fred, tindrà accidents, però gaudeix.

Doncs bé, segons la normativa em penso que aquest gaudir i aquest gaudeix són incorrectes. Podem gaudir d’alguna cosa o podem gaudir alguna cosa, però no podem gaudir sense més. Dit amb terminologia tècnica –a veure si avui no m’equivoco–, gaudir admet un ús amb complement preposicional i un ús amb complement o objecte directe, però no un ús absolut. Sempre hi ha d’haver alguna cosa al darrere. Això ens diuen.

I llavors la gent, davant aquest engavanyament, tria el camí més fàcil i diu disfrutar –pres de l’espanyol i no acceptat segons la normativa.

Com caldria fer-ho perquè fos canònic? «Esforçar-se és gaudir de la vida [...] tindrà accidents, però gaudeix la muntanya.» Solucions d’aquesta mena. Qualsevol cosa, però no el gaudir sol. Segons la normativa, gaudir sense complements és com si diguéssim: «El vigilant té.» Té què? Té gana? Té son? Té un Ferrari Testarossa? Té de tot? Ha de tenir alguna cosa!

I amb el sinònim fruir ens passa el mateix. Sí que podríem dir xalar sense complements («esforçar-se és xalar»), però aquest verb el solem reservar per a contextos festius, gairebé esbojarrats, i no per descriure el gaudi íntim, la satisfacció personal, que és el que sembla desprendre’s del context esmentat.

Com ho hauríem d’arreglar? Molt fàcil: amb un gaudir sense cotilla. Tal com ho diu l’ídol. Jo gaudeixo, tu gaudeixes, ell gaudeix... És un cas clar en què ha de canviar la normativa. Si no, ens tanquem portes, o les obrim al barbarisme.

Ara, potser ja és massa tard. Disfrutar ja ho trobem pertot, i a mi no em sembla malament. Però no hauríem de perdre el gaudir, almenys per a determinats contextos i registres idiomàtics.

* * *

Afegitó maig 2012. Un altre exemple, ara de la nova agència de viatges Vibo (antiga Viajes Iberia): «No deixis per demà el que puguis gaudir avui.» Però ara ja no és incorrecte, perquè el DIEC admet l’ús transitiu de gaudir: «2 2 tr. [LC] Va gaudir la vida tant com va poder.» Des de quan és així? Ni idea. Però jo diria que quan vaig escriure aquest article, ara fa tres mesos, vaig mirar el DIEC i no hi era. Sigui com sigui i fos quan fos que ho van fer, ja era hora.

Reptes publicitaris (8): «Les normes estan per complir-les»

Ho copio de l’article publicat al bloc Punyetera Llengua, de Maria R. Mariné, el 31 de gener del 2012:


Les normes hi són: ara falta complir-les

«No se sap ben bé si és perquè no hi ha catalans que siguin bons publicistes o perquè els que hi ha creuen que el català no és apte per al llenguatge publicitari, però el cas és que cada dia ens hem d’empassar eslògans amb regust forà.

»“Les normes estan per complir-les”, llegim cada dia amb lletres ben grosses al metro. Sí, d’acord que la frontera entre ser i estar hi ha vegades que és poc clara i és difícil marcar-la. D’acord que els diferents llibres d’estil i gramàtiques es contradiuen. Però en aquesta frase tot són excuses de mal pagador.

»L’eslògan, a part d’evidenciar una alarmant falta de responsabilitat lingüística en una empresa pública, posa de manifest que hem perdut el nord en l’ús de ser i estar. Si no tinguéssim al cap el castellà, la frase seria inintel•ligible. Podem dir que la taula està per parar; afirmar que, veient com està tot, estem per passar-nos a la vida contemplativa, i, fins i tot, demanar que estiguin més per nosaltres.

»D’aquestes tres estructures, l’única possible per a les normes és la de la taula està per parar, perquè és l’única que admet un subjecte inanimat. Llavors l’eslògan voldria dir que les normes encara estan per complir, que, de fet, en aquest cas és el que passa, perquè la veritat és que no es compleixen.

»Però el que vol dir és que les normes existeixen i la seva raó d’existir és que es compleixin. I en català, a diferència del castellà, estar no vol dir mai existir, que és justament el primer significat de ser. El que passa és que, en català, aquest sentit existencial l’acostumem a reforçar amb el pronom hi, segurament perquè les coses existeixen en algun lloc, encara que sigui metafòricament. És la mateixa estructura que fem servir quan preguntem “Que hi és, el Joan?” L’espai és implícit i, d’altra banda, imprescindible. Potser per això en el sentit figurat també necessitem el pronom. És cert que també podem dir “les normes són per complir-les”, com diem “els ganivets són per tallar”, però llavors el sentit és més utilitarista: respon a la pregunta “per a què serveixen?”, no pas “quina és la seva raó d’existir?”

»Així doncs, l’eslògan hauria de ser “Les normes hi són per complir-les”. I ja ho crec que a més d’un cal que l’hi recordin.»

Perles: (89) Que parisquen els hòmens!

«Propose que els governs aviven la investigació R+D per a aconseguir que els hòmens donen a llum. És l’única solució. Sentiran la vida en el seu si, pariran amb dolor i alegria, se sentiran més formosos i educaran les cries en el respecte a la seua mare i a la civilització. Trobaran el seu lloc veritable en el futur, seran el cos de la república humana i, per fi, deixaran de matar-mos.»

Mercè Ibarz, El País, 1 febrer 2012

Perles (88): Greuges comparatius

«Per què els 324.000 euros que costa només el contracte de neteja de l’ambaixada espanyola a Berlín constitueixen un dispendi raonable, però els 2,5 milions que comporten totes les oficines exteriors de la Generalitat juntes són un malbaratament culpós? Per què les ajudes històriques i recents de les administracions a Iberia eren justes i necessàries, i en canvi el suport financer de la Generalitat a Spanair ha sigut una “obsessió”, un “caprici”, una “aventura”, un “somni identitari”? Ben senzill: perquè Espanya, fins i tot endeutada, és un estat que com a tal pot i ha de tenir ambaixades, i aerolínia de bandera, i un aeroport transcontinental. Catalunya, com a simple comunitat autònoma, no. És un problema d’estatus i prou.

»Si les coses són així, no pot sorprendre ni escandalitzar l’increment de les posicions secessionistes. Segons el darrer sondeig conegut –el va publicar El Periódico divendres de la setmana passada–, són ja el 53,6% dels enquestats els que votarien sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya.»

Joan B. Culla, El País, 3 febrer 2012

Alcover

Copio de l’Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, vol. II, 106-107, veu «Alcover»:

«ETIM. No tinc notícia que se n’hagi escrit res que puguem prendre gaire seriosament. Jo hi he cavil·lat molts anys, i encara estic en un dilema. ¿Aràbic o pre-romà?

»Que sigui aràbic un nom que comença en Al-, d’un poble de l’Alt Camp, i ja en massís de les muntanyes de Prades i Siurana, és una presumpció ben natural. [...]

»Que vingui d’un nom pre-romà ens ho fa pensar en primer lloc el parònim aragonès Alcubierre dels Monegres. [...]

»En fi, d’altra banda, hi ha pistes que s’obren per la banda indoeuropea, o més amplament europea. [...]

»Tampoc hem de silenciar alguna possibilitat merament romàntica. L’Alcovera és una significada partida del terme de Montesa, la gran vall valenciana on s’han fet tantes troballes pre-aràbigues i fins pre-romanes. [...]

»El que cal desmentir sense titubeig és [l’etimologia] de l’Alcover-Moll, heretada sens dubte per En Moll de la primera edició de l’obra, quan hi manava el tro de veu de “l’home de combat”, mestre seu –inspirada en el desig de posar el bo d’Antoni Maria Alcover com el cap suprem de tothom! Posem el ninot de cap per avall, i el cognom del mestre anirà al cap de l’article; i així un adulador li suggerí que el seu nom significava “el pesador” (com donant a entendre ‘sospesador, assenyat director’) [...]»

En resum, Coromines en estat pur. I un tast de quins fums gastaven aquella llei de lingüistes que van estructurar la nostra llengua a cavall dels segles XIX i XX.

(Antoni M. Alcover va néixer a Manacor el 2 de febrer de 1862.)