Hi ha, però, altres casos similars, perquè inclouré en aquesta reflexió també la combinació NM (tanmateix, benmereixent, enmig, granment i poca cosa més) i la NB (tres casos aïllats de terminologia científica).
El català realitza la majoria d’aquests mots, en la pronúncia, fent MP, MM i MB. I a mitjà termini aquesta pronúncia també acaba reflectida en l’escriptura.
És veritat que no hi ha cap cas –o jo no en conec cap– d’evolució de ben- a bem-, perquè la de ben- + P/B/M és una combinació poc productiva. Ja n’hem vist dos dels casos que coneixem: benpensant i benparlat. També hi ha benmereixent. I alguns derivats d’aquests.
Però sí que tenim un munt de casos d’adaptació de in- a im- (immortal, imberbe, impossible i centenars més), de tan- a tam- (també i tampoc com a estrelles, però n’hi ha molts més), de en- a em- (emmalaltir, emmagatzemar i 94 casos més, segons el DIEC). És veritat: moltes d’aquestes modificacions de n a m es van produir abans que existís el català, quan parlàvem tots llatí. Però això va encara més a favor meu, penso. Parla de la dificultat inherent en aquestes combinacions a l’hora de pronunciar-les.
La paradoxa és: per què no fem l’adaptació directament, de n a m, en els pocs casos que queden (tammateix, emmig, bempensant), i sobretot en els de nova incorporació (imput)? Per què no deixem com a excepcions imprescindibles les que només poden ser de la manera que són, que jo només en conec un cas (granment) en què l’escriptura MM ens faria perdre, almenys a primera vista, l’etimologia i potser la transparència immediata del significat?
No tinc resposta a aquesta, per mi, paradoxa.