Joseph Goebbels va ser un personatge importantíssim, transcendental, dins el nazisme. Sembla que aquesta afirmació no hauria de discutir-la ningú, que tothom hi estaria d’acord.
Doncs no. Peter Longerich, a la seva biografia sobre el personatge –la més completa, sembla, publicada fins ara–, i segons una ressenya de Jacinto Antón al diari El País, diu que Goebbels era «molt menys important al si del règim del que es creia».
Dient això sembla, de primer, que el defensi –i no és aquesta, sens dubte, la seva intenció. Perquè algú podria pensar que si no era tan important vol dir que no va ser tan responsable dels crims nazis com tothom es pensava.
Longerich en sap infinitament més sobre els nazis que jo, i molt més encara sobre Goebbels: la seva biografia té més de 1.000 pàgines, aviat és dit. Al cap i a la fi, jo només he llegit uns quants llibres sobre el tema. Longerich no sols n’ha llegit molts més que jo, i documents inèdits, i testimonis, i els ha analitzat a fons, sinó que fa molts anys que s’hi dedica professionalment. Estic segur, doncs, que tot el que diu Longerich a la seva biografia és veritat, que totes les dades han estat contrastades. I això meu no és més que una idea indocumentada.
Però és que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació –«Goebbels era molt menys important al si del règim del que es creia»–, com una síntesi de la seva vida. El propòsit de Longerich es posar en el seu lloc Goebbels, com un personatge mediocre, i cal lloar aquest objectiu, perquè és veritat que ho era i convé que se sàpiga. Però no n’hi ha prou. La seva mediocritat s’ha d’estudiar en funció de la figura de l’amo, Adolf Hitler, i potser acabarem descobrint que en realitat –per mi– són dos els personatges mediocres importants d’aquesta història tràgica –tràgica sobretot per a les seves víctimes–, dels quals un mana més que ningú i l’altre obeeix, com un gos faldiller, també més que ningú.
Des d’aquest punt de vista, Hitler necessitava Goebbels com el pa que menjava. No per a les grans estratègies. Per a això ja tenia els seus generals i ja tenia Himmler, Göring, Bormann, Hans Frank, Heydrich, Rosenberg...
El que vull dir és que sense Himmler, Göring, Bormann, etc. el nazisme hauria tirat endavant –com, per exemple, va tirar endavant sense Rudolf Hess o, abans, sense Ernst Rohm–, i en canvi sense Goebbels jo diria que no. N’estic segur, vaja. Sé que és intuïtiu i indemostrable. I pretensiós: hi torno, Longerich en sap molt més que jo. Però n’estic força convençut i dubto que quan llegeixi el llibre de Longerich –que el llegiré– canviï gaire d’opinió.
Hitler necessitava Goebbels com a personatge fidel, com a escuder de confiança al qual potser fa fora de la sala en molts moments –perquè els altres còmplices de la conxorxa criminal contra la humanitat se sentien incòmodes davant la seva presència i el seu ull examinador– però en el qual diposita alhora moltes esperances el factòtum del muntatge, unes esperances que no li poden proporcionar els altres galifardeus.
Hitler necessitava Goebbels més del que necessitava Eva Braun, però en un terreny similar: el de l’autoestima, el de veure’s superior, el de no sentir-se constantment traït, el de saber que hi hauria sempre algú que el comprendria digués el que digués i fes el que fes. Sabia que a Goebbels no li calia estar a prop d’ell per fer aquest paper i, encara més que això, per creure-se’l fins a les darreres conseqüències.
Hitler tenia l’experiència que els seus altres col·laboradors s’emprenyaven quan el dictador no comptava amb ells. Hitler sabia que Goebbels no s’enfadaria mai. Hitler necessitava les constants justificacions de Goebbels perquè Goebbels era sincer quan justificava el monstre. Els altres potser no, o no sempre.
La majoria de l’elit nazi feien veure –potser n’estaven convençuts i tot– que tenien pensament propi. No sé si això els fa més culpables, més importants o més responsables. Però sí que sé –o ho intueixo– que el que Hitler necessitava, més que cap altra cosa, era tenir un gos fidel al costat. Un gos que bordés amb lladrucs autènticament hitlerians. Aquest rol només Goebbels el va saber fer. I el va fer amb perfecció.
Hitler tenia defectes físics, però davant els de Goebbels eren no res. Hitler era insegur, però davant Goebbels i amb Goebbels superava els seus dubtes i emprenia cada dia una nova fugida endavant. Hitler sabia que decidint el que decidís, sempre tindria la resposta favorable i immediata de Goebbels, el gos faldiller, mentre que dels altres, encara que li diguessin que sí, no se’n podia refiar. Hitler sabia que fins i tot si mai aconseguia sorprendre Goebbels, Goebbels engegaria immediatament la màquina de rumiar els perquès d’aquella decisió inesperada i els arguments decisius i incontrovertibles que la justificarien sense cap mena de dubte.
Hitler sabia que Goebbels se suïcidaria quan ell se suïcidés amb Eva Braun. I que no sols se suïcidaria, sinó que se suïcidaria amb la dona i assassinaria abans els sis fills perquè no visquessin en un món en el qual no hi havia Hitler.
Ningú més dels pròxims a Hitler, tret de Goebbels, va fer això. Ningú com Goebbels –del redol immediat– tenia tanta devoció per Hitler. I els déus que no són Déu necessiten devots incondicionals.
És per això que penso que Goebbels va ser molt important per al règim de Hitler. Va ser transcendental. Després de Hitler, o al costat de Hitler, Joseph Goebbels és, per mi, el personatge principal del malson nacionalsocialista alemany.
El resum que fa el diari esmentat sobre la biografia de Longerich, doncs, o bé és un mal resum o bé, si és bo, no fa justícia al personatge.
Em puc equivocar, evidentment.
Tot això no impedeix, és clar, dictaminar que Joseph Goebbels fou un personatge mediocre i menyspreable. Com Adolf Hitler.