Gràcies, Vodaf...

El 14 de juny del 2012 la meva empresa de telefonia em va prendre la línia telefònica (núm. 610 094 371), format targeta de prepagament, que tenia amb ells des de fa una pila d’anys, i el mateix dia la va traspassar a un un senyor gallec, un tal Castillo.

El senyor Castillo, ja m’hi avanço, no en té cap culpa.

La raó que al·leguen la gent d’aquesta empresa amb què he parlat és que «segurament» jo feia «poc ús» de la línia. Tenen raó: en feia poc ús. Em pensava que quan compraves una cosa en podies fer l’ús que volguessis, si era teva. Es veu que no.

No em van avisar abans: ni un mes abans, ni una setmana abans, ni un dia abans. De fet, just la vigília d’assabentar-me del robatori –mira quines casualitats– havia recarregat la targeta. D’acord, només 5 €, però l’havia recarregada.

Regularment carregava la targeta, sí, perquè sabia que si no la recarregava, en efecte, podrien pensar que la línia havia estat abandonada.

La recarregava, també, perquè gairebé cada dia no sols engegava el mòbil –que hi ha gent del meu redol que ho posa en dubte–, sinó que de tant en tant fins i tot l’utilitzava: em trucaven i em deixaven missatges –especialment quan, en hores de feina, havia de sortir del despatx–, i jo també trucava de tant en tant a un grup de contactes limitat, si no podia utilitzar en aquell moment els meus telèfons fixos, que són els que faig servir habitualment –el de casa i el del despatx–, o si calculava que em sortiria més a compte trucar amb el mòbil.

Els de l’empresa em diuen que tot plegat «és molt estrany» –a fe que ho és– i que ho investigaran... «si vostè vol». Però m’han avançat que, arribin a la conclusió que arribin, la línia ja l’he perduda per sempre, perquè el senyor Castillo, com deia jo i diu la gent de l’empresa, no té cap culpa del que ha passat. Em demanen col·laboració per investigar-ho, però si el resultat final és el que m’han anunciat, per què hi haig de col·laborar?

La informació que dic aquí sobre el comportament que l’empresa segueix en aquests casos me l’ha facilitada la Mamen, abnegada, responsable i servicial –no eficient, però, perquè en l’episodi que comento l’eficiència no depèn d’ella– treballadora d’aquesta empresa roïna. En aquest cas, el mosso –la mossa– no fa l’amo. O, com dirien els castellans: «¡Dios, qué buena vassalla, si oviesse buen señore!» (cf Cantar de Mio Cid, verset 20)

Podria denunciar-los, és clar. Però què en trauria? I quan? I quin temps –i per tant diners– hi hauria de dedicar?

Bé, ara estaré una temporadeta sense mòbil. I, no ho sé, potser aquesta temporada s’allargarà, ja que hi som.

(Serveixi aquest article com a avís, per als [pocs] que de tant en tant em trucàveu al número esmentat i no us he explicat personalment aquesta bella història.)