«Vagi per endavant que sóc una d’aquestes persones que pensen que el llenguatge és sexista. Una teranyina magnífica, teixida al llarg de molts segles, en la qual podem caure com mosques. No puc evitar corroborar, així que em descuido, que la nostra manera de parlar està condicionada pel poder masculí que ens ocupa des de la nit dels temps. [...] »Tant que jo mateixa he estat capaç d’escriure un text que demostra exactament el contrari del que penso, sense adonar-me’n. M’ho va fer saber un amic que em va enviar un blog en el qual vaig poder llegir, força espantada, l’anàlisi detallada d’un article que vaig escriure aquí i que servia de prova incontestable sobre l’absència total de sexisme en el llenguatge [...].
»Es tractava d’un imprudent relat meu que descrivia, en primera persona, la peripècia d’una dona en un aeroport, acompanyada d’un home. Una història en què jo mateixa, abandonada a les jerarquies de la nostra gramàtica, en tenir un protagonista de cada sexe permetia que el gènere masculí de les paraules acolorís tot el quadre. Amb l’ús englobador del plural, el protagonista masculí, com si res, es menjava tot el pastís. “Al control d’equipatges vam ser grapejats”,* deia jo, per exemple, abandonant el meu gènere.
»“Ja va sent hora de treure’ns de sobre aquesta absurda obsessió pel sexisme del llenguatge”, deia el lingüista del blog, aplaudint la meva desimboltura en parlar en masculí sobre mi mateixa [...], cosa que em va deixar perplexa, atrapada en aquesta vella i bonica teranyina de la qual sembla tan difícil escapar-se.»
(Extracte adaptat de l’article de Clara Sanchis Mira, La Vanguardia 18 gener 2013.)
________
* «Al control d’equipatges ens van grapejar», deia la traducció [automàtica?] que va publicar l’edició catalana del diari. Amb l’original castellà «fuimos manoseados» té sentit el que comenta l’autora; amb aquesta traducció que oferia el diari («ens van grapejar») no hi ha distinció de gènere i per tant el comentari de l’autora deixa de tenir sentit en aquest context. Per això ho he canviat i he escrit «vam ser grapejats».
(Aquesta és la raó per la qual dic sovint, quan reprodueixo articles de diaris o revistes, que en faig un «extracte adaptat». En aquest cas l’adaptació, com veieu, era obligatòria. I en molts altres en què reprodueixo citacions especialment de La Vanguardia o d’El Periódico.)
(Aquest peu de pàgina, incloent-hi l’asterisc de dalt, no és de La Vanguardia sinó meu. Per si calia aclarir-ho.)