L’arquebisbe de València Andrés Mayoral Alonso de Mella promulgà un decret episcopal l’any 1762 en el qual deia: «Mandamos que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano». A partir de aquella norma –que afectava els registres parroquials de l’arquebisbat– i d’altres que es van anar produint abans i després en l’àmbit civil, sorgides totes dins l’ambient polític espanyol dels decrets de Nueva Planta i de la pèrdua dels drets històrics de l’antic Regne de València –entre altres pobles–, s’inicià la desfiguració escrita de molts cognoms autòctons, de manera que ara es veuen com a «genuïnament valencians», fins i tot com a «pròpiament valencians», patronímics com Chivert, Chordi, Ánchel, Chiner, Chuliá, Rocher, Chordá, Chiralt, etc.
Naturalment, Ánchel, Chuliá o Chordá sovint amb accent tancat, com correspon al castellà, i normalment Anchel sense accent, perquè «en castellano las mayúsculas no se acentúan» (llegenda urbana, ja que hi som, o «leyenda nacional», però desemmascarar els tòpics de l’espanyol ja no és faena meua).