Per exemple, hi ha comentaris que tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú altre –jo mateix!– podria enllaçar el comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu.
Jo mateix, com dic, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut com el meu (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri que no ho sóc, i fer tanmateix un comentari.
Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a. Però aquest nom potser no correspon a l’autèntic personatge que té aquell nom, i a més el comentari no enllaça amb cap blog ni similar a través del qual es podria saber amb molta o poca seguretat qui hi ha al darrere d’aquell comentari. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquell article, es mirarà els comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom?
Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom.
I després, esclar, hi ha els comentaris de la gent coneguda, la que ens comenta sempre, la que escriu de la mateixa manera, la que trobem després al vespre i anem a fer una birra o un cafetó i comentem els comentaris del dia, etc. Aquest són els no-anònims.
Si els diaris, blogs i companyia, i qui els fa, pretenen distingir qui és anònim i qui no, qui mereix o no ser tractat com a amic, conegut o saludat, ho tenen pelut.
Ei, que jo no sóc anònim, que sóc jo!
Doncs això.