«El nacionalisme espanyol és tan massís que ni tan sols li cal ser conscient de si mateix. [...] Per contra, el nacionalisme català –com sol passar amb els nacionalismes defensius– és extremadament autoconscient i explícit, però gens monolític. Hi ha un ventall molt ampli de teories diferents sobre què vol dir ser català, com és aquesta societat i com pot ser en el futur. Els defensors d’aquestes concepcions diverses solen debatre-les de forma molt polida i versallesca (amb els seus oponents, els no catalanistes i els espanyolistes, no són tan amables), probablement perquè senten que comparteixen l’essencial i perquè saben que no hi ha cap teoria, per sofisticada que siga, que puga donar compte exhaustiu de la complexitat canviant d’una societat. Aquesta diversitat interna del nacionalisme català no el debilita, sinó al contrari, li permet arribar a més segments socials, per la senzilla raó que hi ha més a on triar. Cadascú agafa la variant que més li atrau del conjunt i, fins a un cert punt, tots tan amics.»
(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)
