Un afilador

Acabo de topar un esmolet, un afilador de ganivets, i m’ha fet gràcia, m’ha fet recordat la infància un altre cop. (Últimament em passa.) No és que no hagi sentit de lluny alguna vegada, en tots aquests anys, el seu so característic, però potser sempre anava amb pressa o estava ocupat en altres coses i la reacció havia estat un “mira, encara existeixen”, i s’ha acabat. No acabava d’imaginar-me aquell home amb la bicicleta o el carretó, no me’n recordo, o les dues coses, i el pedal com feia anar la roda de pedra –hauria de saber quina pedra però no me’n recordo. Una pedra molt dura, suposo. I el pot d’aigua per refredar la pedra, això ho he recordat ara quan he vist aquesta foto al Google-imatges.

Però trobar-lo de front, al carrer, davant meu, sí que m’ha portat immediatament a aquelles imatges i aquesta vegada, no com em passa sempre en situacions similars, he sabut reaccionar a temps per elaborar alguna cosa. (Faig trampa. L’havia sentit de lluny i mentre m’acostava al so anava rumiant una possible frase de salutació. ¿D’agraïment, potser, perquè aquestes coses alegren la vida grisa i trepidant de les grans ciutats?)

—Escolti, moltes gràcies. M’ha recordat sons de la infància.

M’ha somrigut i ha dit alguna paraula en espanyol, però amb un clar accent gallec.

—Fale, fale galego, que mais o menos lo entiendo —això no sé si és ben bé gallec però m’ha sortit mais o menos així.

Ha somrigut amb un somriure ample. Però sense dir res.

—Li deia que m’agrada sentir aquesta música perquè em recorda la infància, i que parli en gallec —jo.

—Ah, bem, eu tamben sou moi grato —ell, si fa no fa. Era de poques paraules i jo també. No sabia què més dir-li.

—Adéu.

—Adiós.

I ha continuat fent camí, a peu, acompanyant la petadora de mitjan segle XX –exagero una mica però no gaire.

Jo content de parlar cara a cara amb un esmolet i ell mig content, suposo, que algú li hagués dit alguna cosa i d’haver pogut pronunciar dues paraules en gallec al bell mig de Barcelona, sense la prevenció que si s’hi avançava l’interlocutor li diria, segur —devia pensar—, que per què no parlaven la lengua común.

Per dir-se quatre paraules i fer content algú no cal cap lengua común.

Dic: ell feliç però, és clar, també deu haver pensat que aquest paio molt agraït molt agraït però no m'ha portat cap feina.

Tres anècdotes (i 3): Esmorzars a la granja

La tercera anècdota és més casolana. L’altre dia, de sobte, escrivint un correu, em va venir al cap la imatge de quan anàvem a esmorzar fora de casa tota la colla, per celebrar una petita festa familiar.

El meu pare, al final, demanava ara a l’un, ara a aquesta, o normalment a tothom alhora, què havia pres, i ho apuntava meticulosament en un tovalló de paper de la granja. Escrivia: “Suís?” I li dèiem: “Jo”, “jo”, “jo també!”. “Cafè amb llet?” “Jo.” “Croissant?” “Jo!” Etcètera. I de tot prenia notes, afegint pals, un dos, tres, al costat de cada ítem. Ho feia amb un bolígraf fi, em sembla que era molt fi. Potser el record ja s’ha esvaït i la finesa del bolígraf l’he elaborada després.

Encabat, anava a caixa, dictava els resultats de l’enquesta, l’amo i la màquina feien els seus càlculs i, al final de tot, quan sortia el paperet encara recargolat, el pare pagava.

Els primers anys que recordo que passava això anàvem a una granja que havia obert un “germà de foc” –així es deien entre ells els companys de trinxera de durant la perversa i trista guerra aquella. Potser no era “germà de foc” sinó “amic de sang”. Una cosa així. Fins que el germà o l’amic va tancar, ara no en recordo el motiu. Es va posar malalt? Es va morir? Ni idea.

Llavors vam buscar una altra granja. Però ja no hi havia “germà de foc”, no era el mateix. Per a ell.

Per a nosaltres, mentre hi hagués croissants i ulleres, nata i bastons de pa, xocolata desfeta i suïssos, bonis, bucaneros, panteres roses o tigretons, i entrepans de pernil mitjans o sencers i cafès amb llet per als més cepats, ens era ben igual.

Érem inconscients.

Tres anècdotes (2): Caritat

La segona anècdota és més original i sorprenent.

Un dia, fa no gaire, un paio que conec va anar a missa. És d’aquesta gent de mitjana edat, que encara en queden alguns, que va a missa de tant en tant. No hi van per cap obligació, esclar, senzillament els agrada fer-ho.

Aquell dia hi anava tot solet. Normalment va a altres temples, diu, i més sovint a capelles petites, que no hi ha gaire gent. Però aquell dia va decidir entrar allà, hi passava a prop. Feia temps que no hi havia estat.

El nostre pobre home estava aquells dies bastant escanyolit, i com que ja és ossut de mena i a més escoliosieja, no feia gaire bona pinta. Jo sé per què justament aquells dies estava més fotut del compte –no cal fer tantes giragonses–, però he de guardar el secret i no donar gaires més pistes.

Tornem a la història. Aquell –amb prou feines– semovent tot plegat devia fer pena.

I sí. Al final de la missa, el pobre home va seure un moment per agafar una mica d’alè i de ganes de tornar a casa. De sobte va veure una mà fina i rogenca, amb les venes poc marcades, una maneta quasi morada de minúsculs sangtraïts, una mà que li introduïa un bitllet, o dos –bitllets vull dir diners, euros–, plegats en persiana, entre els seus dits.

Sorprès, es va girar i va veure una dona força gran, força més gran que el nostre protagonista, gairebé li podria doblar l’edat, que li feia cara de compassió i li deia: “Una ajuda, segur que li anirà bé.” El desconcert del nostre protagonista era tan gran que no li venien les paraules, devia fer cara de gran sorpresa. La dona va repetir xiuxiuejant, com la primera vegada: “Una ajuda, hem de fer el que podem pels altres.” El nostre home va poder dir: “No ho entenc, què vol dir?” La dona encara va insistir una tercera vegada amb paraules similars i aquell instant de pròrroga va servir perquè l’home tingués finalment una resposta més adequada. Va deixar delicadament el bitllet o bitllets doblegats sobre la mà de la dona, que la tenia estesa perquè encara feia un gest com d’explicar a aquell home desconcertat el motiu, el perquè de la seva acció bondadosa, i li va dir: “No, dona, no, moltíssimes gràcies, quedi-s’ho, ja m’espavilaré, de debò.”

Quan m’ho explicava, vaig pensar que la reacció final seva va ser prou encertada tenint en compte el factor sorpresa. Devia deixar en ella –una senyora senzilla, em deia l’amic, vestida molt discretament– la petita satisfacció d’haver-ho intentat i d’haver provocat, segur, un bon sentiment en aquell home desgraciat, el qual deuria tornar a casa –si és que tenia casa, pobre senyor– pensant que hi havia motius per ser feliç, ni que fos un dia.

Però també vaig pensar que hauria estat una millor sortida acceptar el donatiu fent cara de gran agraïment, amb lluïssor d’ulls, esperar discretament que la bona dona sortís de l’església, dipositar llavors aquells diners, pocs o molts, sense mirar-se’ls, dins la guardiola dels pobres que hi ha a totes les esglésies, i anar-se’n tot seguit cap a casa.

La dona, possiblement sense gaires quartos –la gent que no té res sol ser la més generososa–, encara hauria estat més contenta de la seva bona acció.

(La imatge és un fragment d’un dibuix de Rubén Morales)

Tres anècdotes (1): Et veuen o no?

Fa no gaire em van explicar per què als bars, especialment a les terrasses, els cambrers i també les cambreres sovint fan veure que no t’han vist com els fas un senyal perquè s’acostin a la teva taula si els vols demanar alguna cosa més, o recordar-los que et faltava tal altra cosa, o fins i tot perquè et portin el compte; per al que sigui.

Fan veure que no t’han vist perquè els éssers humans, la majoria, tenim una capacitat retentiva limitada, i quan ja t’has gravat al cap què volen en aquella taula i en aquella altra, no pots atendre’n una tercera, o una quarta, perquè et despistaries. I llavors dissimules, fas com si no existissin.

Senzill.

Perles (149): L’emperador Adrià i l’explorador Casement

–Un llibre imprescindible i un de descartable.
–Imprescindible: Memóries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. Descartable? No ho sé, n’hi ha tants... Però, d’un autor que admiro, em va decebre molt El somni del celta, de Vargas Llosa.

(Fragment de l’entrevista del mensual literari Rascunho a l’escriptora Letícia Wierzchowski, desembre 2013)