El meu pare, al final, demanava ara a l’un, ara a aquesta, o normalment a tothom alhora, què havia pres, i ho apuntava meticulosament en un tovalló de paper de la granja. Escrivia: “Suís?” I li dèiem: “Jo”, “jo”, “jo també!”. “Cafè amb llet?” “Jo.” “Croissant?” “Jo!” Etcètera. I de tot prenia notes, afegint pals, un dos, tres, al costat de cada ítem. Ho feia amb un bolígraf fi, em sembla que era molt fi. Potser el record ja s’ha esvaït i la finesa del bolígraf l’he elaborada després.
Encabat, anava a caixa, dictava els resultats de l’enquesta, l’amo i la màquina feien els seus càlculs i, al final de tot, quan sortia el paperet encara recargolat, el pare pagava.
Els primers anys que recordo que passava això anàvem a una granja que havia obert un “germà de foc” –així es deien entre ells els companys de trinxera de durant la perversa i trista guerra aquella. Potser no era “germà de foc” sinó “amic de sang”. Una cosa així. Fins que el germà o l’amic va tancar, ara no en recordo el motiu. Es va posar malalt? Es va morir? Ni idea.
Llavors vam buscar una altra granja. Però ja no hi havia “germà de foc”, no era el mateix. Per a ell.
Per a nosaltres, mentre hi hagués croissants i ulleres, nata i bastons de pa, xocolata desfeta i suïssos, bonis, bucaneros, panteres roses o tigretons, i entrepans de pernil mitjans o sencers i cafès amb llet per als més cepats, ens era ben igual.
Érem inconscients.