Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:
[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.
Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]
A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.
(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)
