Crònica d’una notícia anunciada feta de tòpics tota ella

Aquesta és la crònica
d’una notícia anunciada
feta de tòpics tota ella.

En un marc incomparable,
el que hi passa és kafkià:
un Jesús que diu que es diu Déu
—no necessita presentació—,
passa un fred siberià.
Mai més ben dit: deunidó.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on han dit que venia, el vent?
De Sibèria? Senyor meu!

Ara un corrent de vent polar
—som lluny del parèntesi estival.
I només ens faltava aquesta:
un killer professional.
Tot plegat un drama humà,
una situació dantesca.

Casum dena! Si és Déu!
(Però també nen innocent.)
D’on diu que venia, el vent?
Del Pol Nord? Senyor meu!

Després d’una calma tensa
surt de no se sap on
una marea ingent
de pastors amb armilles,
un vial de grocs sarrons.
Són com una flotilla.

(Sí que és un nen innocent...
Però d’on diu que venia, la gent?
De no se sap on? Gràcies a Déu!)

Desarmat que fou lo rei
es decidí aviat la batalla.
I si avui, en aquesta jornada,
la pau és tònica dominant,
diuen que és pel dia aquell.
I narinant.

(Casum dena! Si és Déu!
Per què no ho feia tot ell?)

Perles (151): El trencament decisiu

«Hi ha la idea que la funció de les generacions és la cosa més difícil i, alhora, la més indispensable de totes, perquè la reunió amb el nostre passat i la unió amb el futur, que són els nostres fills, és la dimensió humana que dóna plenitud a la vida.

»Els pares sempre transmeten alguna cosa, en el bé i en el mal. D’ells es pot aprendre fins i tot de manera involuntària: de pares negatius es pot aprendre el bé, perquè no és cert que només els pares exemplars siguin mestres. [...]

»Tothom ha d’evolucionar respecte als seus pares. Estic convençuda que una persona és adulta quan la seva vida deixa de ser una reacció. Fins a un cert punt, la nostra actuació és una reacció a allò que passa al nostre voltant; després, a partir d’un cert moment, comencem a actuar seguint el nostre projecte. Aquest és el trencament decisiu. És molt important que sapiguem madurar: això es produeix simultàniament amb el diàleg i amb aquest trencament. Però em fa la impressió que moltes persones es queden ancorades en el seu passat en un sentit negatiu, de contraposició o, en qualsevol cas, de desobediència als pares.

»A més, la nostra generació ha tingut uns pares singulars: com ara els meus, que es van casar [...] gairebé com a resposta al sentiment de mort i de finitud que havia estat present al llarg de tota la seva adolescència per culpa de la guerra. [...] Al capdavall, és molt difícil fer de pares en aquestes condicions.»

Extret de Susanna Tamaro, Verso casa, 1999 (trad. cat.: Antoni García Santiago, Cap a casa, ed. Empúries, Barcelona 2000, pàg. 66-67; distribució de paràgrafs de VF).

Calzes i patenes

Home amb falç vist del darrere*
Museu Van Gogh

Perplexitats. Trobo (no sé on!!!, per què no ho vaig apuntar???) una expressió que em crida l’at... –i ara què dic? Doncs el que anava a escriure, “atenció”, i ja està, amb aquest senzill truc he trencat la rima perversa que a alguna gent posa tan nerviosa.

Doncs vaig trobar això: «Vendre calzes i patenes» ???? (O potser vaig trobar «venc», o «ven», o «venem», o «venen» o..., i vaig apuntar «vendre».) Fa temps que ho tinc al document de pendents.

I ho vaig trobar com a frase feta, no en el context d’un comerç d’art religiós. En aquest cas no ho hauria apuntat.

Ho consulto per tot arreu, començant per l’Espinal i el DCVB i acabant al Google. Re, enlloc.

Fins que decideixo tirar pel dret i eliminar el vendre. I vaig a parar aquí:

Catalunya, comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena !
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra

Segueu arran !
Segueu arran !
que la palla va cara !
Segueu arran !

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxar la orella
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta
cremaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Ja n'han cremada una església,
que Santa Coloma es deia;
cramant calbes i casures,**
cramant calzes i patenes,

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre;
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

D’on em va venir el vendre?

De vegades no t’has de refiar ni del que apuntes, perquè pots estar enfebrat i tremolós per la troballa i no escriure exactament allò que has sentit o vist escrit –i aquí sí que no penso fer jocs de mans per desfer aquest improvisat però magnífic sentit o vist escrit (gràcies, gràcies).

Però en aquest cas si hagués sentit o vist escrit –tampoc demanaré disculpes per la repetició, perquè val la pena– cramant calzes i patenes hauria pensat immediatament en l’origen reportat. Perquè quan he vist a la mateixa pàgina de cerques el cramant al costat de calzes i patenes ja ni m’hauria calgut obrir la pàgina, he pensat immediatament en això.

De manera que continuarà el misteri. Però m’he tret del damunt un dels pendents.


* Quan he trobat aquest dibuix m’ha semblat un Nonell. I buscant buscant he trobat aquest Mir! (i altres) Tothom dibuixava igual, en aquells temps?
** Sic, per «albes i casulles».

Perles (150): Badar

«Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d’anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l’experiència que finalment dota de sentit l’existència humana.

»En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l’experimentació del que és real, davant d’un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l’aquí i l’ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

»Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s’oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l’imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més inteŀligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament.»

(Fragment d’un article de Judit Carrera, titulat «L’art de perdre’s», al diari El País, 6 desembre 2014)

Tòpics desemmascarats (29): «És històric»

Dec la idea d’aquest article a G.

«Rècord històric», «moment històric», «partit històric», «victòria històrica», «dia històric», «aliança històrica», «revolta històrica», «batalla històrica», «moment històric», «canvi històric», «acord històric», «trobada històrica», «oferta històrica», «venda històrica», «ple històric», «final històric» i «final històrica», «nevada històrica», «ventada històrica», «setmana històrica», «local històric», «sala històrica». (Exemples reals, agafats de la premsa els últims mesos.)

Tot és històric.

Titular històric

Doncs si tot és històric res no és històric.

Que el que ha passat fa una estona, o ahir, formi part dels esdeveniments passats, i que ara, avui, sigui «famós» perquè apareix als diaris –qui diu als diaris diu arreu– és una obvietat tan certa com la claror del dia o la foscor de la nit. Una tautologia, em penso que se’n diu en filosofia.

El que avui és famós –és a dir, el que ara, avui, és notori i remarcable– deixarà de ser-ho en el moment en què un altre «rècord històric» –demà– el substitueixi.

Carles Capdevila, en dels seus editorials al diari Ara, va escriure l’any passat unes paraules històriques (són de fa temps):

Quina obsessió per fer història que ens ha agafat. [...] Suposo que hem repetit tants cops que vivim moments històrics que alguns han decidit que o fan una declaració històrica a la setmana o no són ningú. [...] Per això és molt pesat –i estèril– anar anunciant tres cops al dia, en rigorós directe, que fem història. (8 juliol 2013)