»Els pares sempre transmeten alguna cosa, en el bé i en el mal. D’ells es pot aprendre fins i tot de manera involuntària: de pares negatius es pot aprendre el bé, perquè no és cert que només els pares exemplars siguin mestres. [...]
»Tothom ha d’evolucionar respecte als seus pares. Estic convençuda que una persona és adulta quan la seva vida deixa de ser una reacció. Fins a un cert punt, la nostra actuació és una reacció a allò que passa al nostre voltant; després, a partir d’un cert moment, comencem a actuar seguint el nostre projecte. Aquest és el trencament decisiu. És molt important que sapiguem madurar: això es produeix simultàniament amb el diàleg i amb aquest trencament. Però em fa la impressió que moltes persones es queden ancorades en el seu passat en un sentit negatiu, de contraposició o, en qualsevol cas, de desobediència als pares.
»A més, la nostra generació ha tingut uns pares singulars: com ara els meus, que es van casar [...] gairebé com a resposta al sentiment de mort i de finitud que havia estat present al llarg de tota la seva adolescència per culpa de la guerra. [...] Al capdavall, és molt difícil fer de pares en aquestes condicions.»
Extret de Susanna Tamaro, Verso casa, 1999 (trad. cat.: Antoni García Santiago, Cap a casa, ed. Empúries, Barcelona 2000, pàg. 66-67; distribució de paràgrafs de VF).