(També ho he de dir: el nom no m’agradava. Però no volia parlar d’això, sinó de la peripècia.)
Les coses són com són, el món funciona així.
Havíem intentat blindar uns principis bàsics en uns estatuts, i en fer-ho vam entendre que a ningú se li acudiria qüestionar aquesta filosofia bàsica: no fer política de partits ni pactes amb ningú que no defensés exactament el mateix que nosaltres –per evitar etiquetes partidistes–; que ningú de nosaltres no visqués de la política; retornar a la societat els diners que es poguessin obtenir de qualsevol eventual càrrec electe, i reduir tota l’activitat del partit a la reivindicació principal: aconseguir una representació muda dels ciutadans que fins llavors no votaven, deixar els escons buits.
Fet aquest manifest previ fundacional, ja no calia decidir res més, almenys fins que no s’aconseguís l’objectiu mínim marcat. No calia fer ni reunions, si no eren per repartir feina de cara a la propaganda casolana que havíem de continuar fent tant com poguéssim. Només calia recollir adhesions a la causa.
Em semblava que això tan bàsic no ho qüestionaria mai ningú, com deia. Estava convençut que els que ens van votar en alguna elecció prèvia era això el que votaven, i no altres eventualitats, altres possibilitats, i per tant els havíem de ser fidels. Pensàvem que si algú volia fer altres propostes, hi havia camp per córrer fora d’Escons insubmisos: no costava tant crear un partit.
No va ser així. Els gestors que aviat van agafar les regnes del moviment –segona generació– van plantejar de seguida canvis d’aquella filosofia de fons que he descrit. Jo, llavors, ja me n’havia desmarcat una mica: em semblava desencertat fins i tot que es fessin «assemblees decisòries». Perquè de seguida hi va haver qui va interpretar, en efecte, que qui manava a Escons insubmisos era aquella assemblea, un òrgan que es reunia de tant en tant per decidir coses al marge dels votants que havien fet confiança a Ei fins aleshores.
Es va interpretar tot seguit que qüestionar el que decidia «l’assemblea» era antidemocràtic. Com que tocar el dos no era antidemocràtic, vaig dir llavors a l’esmentada «assemblea» que plegava del tot, que no estava d’acord amb aquella manera de fer. Em va semblar que aquells Escons insubmisos ja no eren els meus. Ni, dit de passada, els mateixos Ei que havien votat fins aleshores uns quants milers de persones de tot Catalunya, basant-se en uns principis inamovibles.
Per mi, hi torno, no calia decidir res ni fer assemblees, ni reduïdes ni de cap tipus: no hi havia militància, ni quotes, ni res. El plantejament mateix era inviable. L’única assemblea teòricament possible d’Escons insubmisos hauria de ser la que es convoqués a través de la web i cridés tots els (virtuals) votants d’Escons insubmisos –és a dir, a tothom, a tot el món– i donés a tothom els mateixos drets de veu i vot i les mateixes possibilitats d’expressar aquests drets. Si teníem en compte, per exemple, que ens havia votat gent gran que potser ni sabien el que era internet, la mateixa convocatòria virtual –adreçada a qui?, com garanties que allò arribava a tots els votants?, qui els avisava que hi havia una pàgina a la xarxa que convocava a una reunió?, etc.– era un oxímoron.
És justament per aquesta inviabilitat –hi havíem pensat– que ja de bon començament havíem fet un manifest que recollís totes les possibles eventualitats que es poguessin produir almenys fins al moment d’aconseguir un escó al Parlament de Catalunya, o fins i tot al Congreso de los Diputados d’Espanya.
Llavors, per mi, només calia treballar de valent, sobretot abans de cada una de les eleccions.
En les primeres cinc o sis eleccions a les quals vam concórrer, no vam deixar de créixer. Poc o molt, però creixíem. A les darreres eleccions en què vaig participar activament, Escons insubmisos va tenir vots en la immensa majoria de pobles de Catalunya: potser només un o dos vots, però la llavor ja estava sembrada arreu.
Poc temps després de la meva baixa –és una manera de dir–, qui havia fundat i registrat el nom «Escons insubmisos» com a partit polític va decidir encara de manera més dràstica, a causa dels canvis de filosofia bàsica decidits per «l’assemblea», que aquells nous gestors ja no eren de la seva confiança, i els va impedir l’ús del nom. De manera que ja no podrien utilitzar «Escons insubmisos» com a marca. Més ben dit, ho podien fer, però per presentar-se a les eleccions calia la firma dels fundadors, i els fundadors no pensaven firmar.
Els nous gestors i la seva «assemblea» havien d’optar per aliar-se amb uns altres o bé per crear una nova plataforma –una refundació amb un nom més adequat, segurament més modern– i presentar-se a les eleccions següents amb aquest nom nou. Van triar la primera opció.
I al final, després de moltes assemblees i vaivens i fusions, van decidir mantenir els punts bàsics del programa d’Escons insubmisos fundacional: deixar l’escó buit i destinar el sou a una ONG. Tornaven al Born. (I, per tant, no estava tan mal dissenyat el manifest inicial.) Jo els vaig votar.
I tot i els traumes, han continuat creixent fins avui. S’ha de reconèixer, els he felicitat i ho dic ara públicament. Em pensava que s’enfonsarien i no ha estat així.
La moral d’aquesta història és que si et fiques a la política i tens una mica de preocupació perquè allò no es converteixi en un trampolí al servei d’un ego o de diversos –cosa que passa, malauradament però evidentment, en tots els partits amb representació parlamentària i també en molts partits, moviments i associacions que no tenen aquesta representació– ja pots intentar determinar molt clarament una ideologia, un programa, una estratègia, tot molt ben concretat, de manera que els dirigents siguin només gestors d’allò que està perfectament establert. Ho pots provar, però mai arribaràs a afinar-ho tot de tal manera que no hi hagi possibilitat de fer marxa enrere. No es poden posar portes al camp, és això —i no em sembla malament, que consti.
En qualsevol cas, a partir d’aquell any que vaig tocar el dos, 2004, ja tenia una altra prioritat política, molt concreta i al mateix temps molt utòpica –això és, com sempre.
Fa més de deu anys. Uf.