No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Qüestions de llengua (65): Interrogacions i admiracions flexibles

Ja sabem la norma –o, més ben dit, la no-norma, el consell–: «la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració» (SF de l’Institut d’Estudis Catalans, 11 de juny del 1995).

I cadascú ha continuat fent el que ha volgut.

N’hi ha que són estrictes a aplicar el consell com una norma: no fan servir mai els signes d’interrogació i d’exclamació inicial.

N’hi ha que han decidit que els signes d’interrogació i d’admiració inicial els eren força pràctics i per tant els fan servir sistemàticament.

N’hi ha que fan servir els inicials d’interrogació, però no els d’exclamació.

N’hi ha que els fan servir atenent determinades regles més o menys fixes: si la interrogació o l’exclamació passen d’una ratlla, hi posen el signe; si la interrogació o l’exclamació no comencem amb alguna partícula clarament exclamativa o interrogativa, hi posen el signe; si...

I n’hi ha, com jo, que els fem servir quan ens sembla que calen, simplement quan ens sembla que són útils.

Per exemple, trobo sobrer un signe d’interrogació o d’exclamació que afecta una paraula o dues de tipus crossa, que qui llegeix ja sap perfectament on comença i on acaba. Per exemple aquí, no?

També em semblen sobrers aquests signes a continuació d’un signe de puntuació fort o a començament de paràgraf, si afecten segments molt breus: una paraula, dues, tres, una sentència, una frase feta: Te’n recordes? Català a l’atac! Cames ajudeu-me! Vols dir? No em diguis?!*

No trobo enlloc –i vet aquí la clau d’aquest breu articlet– la raó per la qual una mateixa persona o una mateixa obra hagin de ser coherents en aquest punt. Per què no pots posar el signe d’interrogació inicial quan et sembla que cal, que ajudarà en la lectura, i no posar-lo quan et sembla que no cal?

¿No poden ser aquests signes uns instruments més al servei de qui escriu, uns instruments dels quals se serveix quan pensa que són útils, i si pensa que no li són útils, o que no seran útils a qui llegirà després allò, no se’n serveix i no passa res? Per què se suposa que hem de ser sempre tan coherents en l’ús d’una eina que hauria d'estar al nostre servei, i no al revés?

(Per què hem de ser tan capquadrats?)

El que hem de fer sempre és vigilar, estar a l’aguait, per aconseguir que els nostres missatges arribin al públic amb nitidesa. I aquesta frase que escric ara suposo que més endavant la canviaré, però només se m’ha acudit això, ¡tan pobre!, per comunicar el que volia comunicar.

Gràcies per llegir-me!


* Per què no els dos signes junts, si et sembla que ajuden a copsar la manera com vols expressar aquella idea?

Perles (157): Com s’escrivia "abans"

«Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]

»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»


(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)