Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.
Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*
No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.
* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.