També és veritat que últimament, de fa força anys, per regla general trobo poc cine que em cridi l’atenció, que m’agradi de debò, que m’aporti alguna cosa. Alguna producció francesa, escandinava, potser alguna d’alemanya o d’algun país eslau... Però ja ho dic: poca cosa.
Aquest any passat (2018), per la insistència d’una de les poques persones que em pot influir en aquesta qüestió, he mirat dues peŀlícules espanyoles: Campeones, de Javier Fesser, i El mejor verano de mi vida, de Dani de la Orden, que diuen que s’ha de considerar catalana tot i que no hi sé trobar res de català tret de l’accent exagerat d’un personatge pocavergonya (Jordi Sánchez). Però sincerament: m’ho he passat bé en tots dos casos, m’han aportat uns quants valors i m’ha semblat un temps ben aprofitat. Són peŀlícules sens dubte diferents de les habituals.
I ara veig –i per això escric– que les dues han estat les cintes de l’Estat que han fet més caixa durant l’any 2018, i això que la segona es va estrenar al juliol. Sé que la dada dels calés no té gaire importància, perquè els patafis del Torrente solien tenir molt d’èxit i no crec que aportessin molts valors a ningú, o almenys a mi no m’interessaven gens.
Però si deixem de banda les barroeries i mirem amb atenció el que ha passat enguany, penso que la gent que produeix i dirigeix cine aquí –ara parlo de l’anomenat «cinema català» habitual, els altres que facin el que vulguin– s’ho hauria de fer mirar.
