No sé per què m’és tan difícil escriure últimament. Vull dir escriure de debò. Fer piulades al Twitter no és escriure, és una improvisació, un comentari intuïtiu moltes vegades sense duc ni ruc, sense gens de gràcia ni fons, i sovint amb errades grosses degudes a l’estúpida improvisació. Escriure missatges a altres –cartes– tampoc ho considero escriure, encara que alguns missatges siguin llarguets i fins i tot profunds, amb substància. Hi ha missatges que m’hi estic uns quants dies fins que no decideixo fer-hi via. Més i tot: si són una mica delicats, per no equivocar-me i no enviar-los abans d’hora, a l’esborrany no hi poso el destinatari, no sigui cas que en algun moment de distracció premi el botó d’enviar en comptes del de desar.
No, escriure és allò que feia abans i publicava aquí o en alguna altra banda i que ara no faig. O que desava en un calaix, no ve d’aquí, per treure-li la pols algun dia. Escriure sobre qüestions que has investigat durant una temporada –ara no investigo res–, descriure impressions, explicar experiències. Re, ara no em surt re. No és mandra, perquè de treballar treballo i no em fa més mandra que abans. És una mena d’insipiditat, d’apatia productiva.
Fa temps, en un altre blog, durant una temporada vaig escriure fins i tot improvisacions, m’eixien d’esma, sense rumiar-hi. Tenia molta vida dins i eixia sola. (Cada vegada m’agrada més utilitzar el verb eixir i cada vegada n’entenc més bé l’esperit.) I ara tampoc sé improvisar. I n’hi ha més, de blogs, però els tinc tots gairebé abandonats, i això que n’hi ha que no requeriria gaire atenció mantenir-los vius, perquè no exigeixen creativitat.
Tret d’un. Hi ha un blog, sí, on soc capaç de posar de tant en tant al dia un determinat tipus d’esdeveniments, diguem-ne, més vitals, corporals, arran de pell, que vaig narrant com si fos una mena de dietari. Si no sabeu quin blog és vol dir que no n’heu de fer res, no us preocupi. És l’únic on tinc cor i aptitud d’escriure: si em fa mal això o em fa mal allò altre. Ho trobo trist.
És l’edat?
O és senzillament la síndrome de la pàgina en blanc, que tanta gent que escriu regularment ha patit en algun moment de la seva vida? Pot durar dies, mesos o anys, i després s’acaba (la síndrome). O no.
(He trigat a acabar aquest articlet –que he anat fent a miquetes– 648 minuts, si el Word no menteix, i el vaig començar el dia 6 de setembre. 648 minuts és el temps que he tingut obert el document, la major part del temps, és clar, en segon pla. Però tot i això ja ho veieu, que trist.)