Can Maçana: el lloc, l’època, els habitants

Ve d’aquí.

 

 

[Foto de Can Maçana de pocs anys després d’acabada la guerra, quan ja s’hi tornava a viure.]

 

Tant parlar de Can Maçana... Hi havia aleshores habitants a la casa? Com que en conec la història per motius familiars, val la pena explicar-la amb detall.

Al començament de la guerra, el 19 de juliol del 1936, exactament dos dies després de la rebeŀlió de l'exèrcit del Marroc contra la República, es va produir un fet llastimós allà mateix, que afortunadament no acabà en tragèdia gràcies no se sap ben bé a què. Davant la jove de la casa, Anna Badia Martí, que ho veia de la finestra estant, un grup de milicians vinguts de no se sap on –Manresa, Marganell?– tenien encanonats, com si es preparessin per a una execució immediata, gairebé tots els membres barons d’aquella família: Josep Lladó Ferran, l’amo de la casa, el seus fills Josep Maria –marit de l’esmentada Anna Badia– i Lluís Lladó Bausili, i dos germans de la jove, Antoni i Josep Badia Martí. Potser la presència d’un noi d’onze anys, una nena de vuit i un nen de cinc –Josep, Maria Teresa i Carles Lladó Badia– i el fet que els dos noiets s’ho miressin en primera fila, van aturar aquell disbarat.

Van fer llavors alguns d’ells –sense deixar els altres d’encanonar els adults– un escorcoll de la casa, on van causar alguna petita destrossa totalment innecessària. I, tot seguit, aquells homes se’n van anar per on havien vingut. Potser només volien espantar-los? Era una mica absurd, perquè si bé els Lladó eren inequívocament de dretes –Josep Lladó Ferran havia estat alcalde d’Igualada durant poc més d’un any fins a l’adveniment de la República i Josep Maria Lladó Bausili va ser regidor d’Unió Ciutadana (Centre Català-Lliga) del 1934 al 1936 i seria alcalde poc després de la guerra, amb Franco–, els Badia, encara que no fossin partidaris de la revolució, sí que eren republicans ben convençuts. En qualsevol cas, aquell fet va ser un avís prou contundent i els Lladó van deixar la casa, es van traslladar a Igualada, on ja vivien habitualment, i els homes es van amagar. A aquells membres de la família Lladó els va anar de ben poc.

 

 

[Josep Lladó Ferran, amo de Can Maçana en l’època dels fets narrats en aquest article 

(foto: Josep M. Lladó Bausili; dipositari actual: MNAC).]

 

Can Maçana va estar llavors abandonada durant gairebé deu anys. Només l’amo hi anava de tant en tant per revisar l’estat general de portes i finestres, que sovint eren violades.

Per tant, el mes de febrer del 1939, quan hi va haver allà al costat l’assassinat dels suriencs, a Can Maçana no hi vivia ningú. Ningú, ni que volgués, hauria pogut socórrer Josep Nin, doncs, si hi hagués anat a demanar auxili. I tampoc ningú va poder sentir des d’allà els trets dels fusells.

Ja que parlem d’aquesta extensa família, els Lladó, no van tenir la mateixa sort que els de Can Maçana altres persones del clan, com ara Francesc Lladó Ferran, treballador d’Hisenda i germà de l’amo de la casa esmentada –desaparegut el mes de desembre del 1936 a Igualada i no trobat mai més–, i els dos germans Lluís i Manuel Bausili Domínguez, advocat i farmacèutic, cunyats de Josep Lladó Ferran i oncles, per tant, dels germans Lladó Bausili, els cossos dels quals van ser trobats el 17 de setembre del 1936 al costat del cementiri de la Pobla de Claramunt, amb setze cadàvers més. «Els divuit de la Pobla», van ser anomenats. L’historiador igualadí Antoni Dalmau solia parlar d’aquest cas extrem en les xerrades que feia sobre fets incomprensibles esdevinguts durant la guerra a la rereguarda.

I encara, la mateixa família Lladó Badia –la de la canalla de Can Maçana– va tenir un darrer ensurt el dia de l’entrada dels «nacionals» a Igualada, el 22 de gener del 1939, quan un grup de presumptes «descontrolats» –molt probablement una avançada del mateix exèrcit de Franco– els van esbotzar de matinada la porta del carrer i tot seguit la de casa seva i volien començar a regirar-los el domicili. Llavors els Lladó tenien amagat a casa en Nicolau Casaus, perseguit tant pels anarquistes, per catòlic, com pels anomenats «nacionals», per republicà i membre destacat de la UGT. La mestressa, Anna Badia Martí, va despertar els fills –la filla petita, de mesos, segurament no– dient-los: «Lleva’t, que em sembla que ens venen a matar.» Aquells homes van entrar també un moment a la fàbrica annexa i, després de fer alguns comentaris fatxendes, sempre en castellà, ja se n’anaven. Però just llavors el fill gran, Josep (a punt de fer els 14 anys), que havia acompanyat Casaus a escapar-se pel terrat, de tornada va passar pel rebedor. Aquells homes, que marxaven, el van veure, i un d’ells, preparant el fusell, ja anava darrere seu, però la mestressa va estar a temps de cridar: «¡Es mi hijo! ¡Es mi hijo!» I van deixar que el noi s’escapolís per la casa. Una vegada més, l’estratègia de la por? Quin sentit tenia fer aquella demostració de força precisament amb aquella família?

 

[La regió de les Agulles, amb la Cadireta i la Roca Foradada en un extrem i el coll de Can Maçana a l’altre, en una presa de molt a la vora d’on es van produir els fets.]

 

Nota. Certament, sempre es podrà defensar que hi va haver incontrolats a tot arreu i que a les guerres passen esdevinences d’aquestes, que no van ser pas poques en la banda republicana durant els anys 1936-39 i sobretot en la segona meitat de l’any 1936, en què es van acumular la major part dels assassinats atribuïts a «descontrolats» comesos en la rereguarda republicana.

Però hi ha una diferència substancial, precisament, entre els fets produïts durant la guerra pròpiament dita i tot el que va succeir a Catalunya abans i després de la guerra. Durant la guerra, pots parlar de descontrol real –sigui o no programat–, perquè és molt difícil controlar el que fa la gent. L’abans i el després –és a dir, fins al 18 de juliol del 1936 i, a Catalunya, a partir del gener del 1939– s’han de comptar com a temps de suposada pau i, si hi ha «descontrol», cal atribuir-lo a la negligència: del Govern de la República i del de la Generalitat, fins que comença la guerra, i del Govern de Franco, a partir del moment en què l’exèrcit «nacional» ocupa el territori conquerit i hi imposa el seu règim.

El cas de què hem parlat aquí, el dels morts de Súria, s’esdevé un cop que l’exèrcit de Franco ha ocupat aquella zona de Catalunya, i es produeix, precisament, per l’acció d’unitats destinades a la vigilància del territori un cop conquerit. Per tant, en temps de «pau».

En resum: tots els altres successos «descontrolats» que hem comentat en la segona part d’aquest article tenen lloc dins del període de la guerra i, doncs, es poden considerar, per més lamentables que siguin, com a «fets de guerra». En canvi, l’assassinat dels vuit suriencs –nou, intencionalment– té lloc fora d’aquest període i, per tant, no es pot considerar de cap manera «fet de guerra»: és un assassinat i prou, sense eximents ni atenuants possibles i amb l’agreujant que el cometen forces de l’ordre. Són, doncs, delictes que haurien d’haver estat jutjats i castigats segurament amb la pena de mort vigent en l’època. Perquè, com hem vist, tenien totes les dades per condemnar els «incontrolats».

I és veritat que, per sortir del pas, se’n va fer una investigació; però la van deixar estar quan es va confirmar qui eren els responsables dels actes –als quals només se’ls va prendre declaració, naturalment autoexculpatòria–, i a més a més es van fer tot d’accions posteriors per tapar els esdeveniments i deixar-los al fons del pou. Fins i tot van ser cridats a declarar Folch Algerich i Sant Alegre, l’alcalde i el tinent d’alcalde provisionals de Súria que van avalar les detencions el primer dia, per la seva eventual participació en els fets, però immediatament van ser exculpats perquè «contribuyeron únicamente a la designación de los elementos más responsables de los desmanes rojos, sin conexión alguna con lo sucedido a los detenidos».

Com se sol dir ara irònicament, el que els havia de passar als detinguts «no es podia saber». Ells només «contribuyeron a la designación».

Els morts de Can Maçana (el Bruc), 1939

L’exèrcit de Franco ocupa la població de Súria (Bages) el 27 de gener del 1939.

Dos o tres dies després de cada «liberación» –de l’ocupació militar en deien així–, a tot arreu on arribaven els anomenats «nacionals» començava la repressió sistemàtica i les detencions, en molts casos arbitràries o sostingudes només per febles testimonis. Això passa també a Súria i els voltants.

El nou alcalde provisional, Joan Folch Algerich, el primer tinent d’alcalde, Joan Sant Alegre, i el regidor Ramon Quer Planell, tots tres nomenats el mateix 29 de gener pel cap de les forces d’ocupació, fan llista dels que consideren més perillosos i n’aconsellen les detencions. El nou comandant militar de la plaça, tinent Ignacio Mielgo Montero, les encarrega al sergent de la Guàrdia Civil Sebastián Dato Villalba i als seus homes. Dato pertany aquells dies a la Primera Secció de la Cinquena Companyia Expedicionària de la Guàrdia Civil, afecta al Cos d’Exèrcit d’Aragó que comanda el famós general José Moscardó Ituarte –el de «¡Sin novedad en el Alcázar!». Els seus guàrdies civils empaiten un per un els objectius que els han indicat, a partir de les delacions rebudes, i engarjolen els que troben. Un bon nombre.

Entre aquests, n’hi ha nou, la majoria residents a Súria mateix i a la colònia veïna de Valls de Torroella, del terme de Sant Mateu, que consideren singulars. No els acusen pas de crims de sang, però sí de pertinença a sindicats anarquistes, o simplement de ser «rojos», cosa certa en alguns dels casos, però no en tots, o no de manera clara. L’acusació de ser «roig», per al règim que arribava, era la pitjor que et podien fer.

 

[Plànol actual de Súria i rodalia. Font: Google Maps.]

 

Però, de fet, aquests nou veïns de Súria i de la colònia de Valls no havien fugit ni s’havien amagat justament perquè no tenien consciència d’haver comès cap crim. Encara més, alguns d’ells han anat a l’ajuntament per pròpia voluntat, quan han rebut l’avís que els buscaven.

Després d’uns quants dies tancats a l’ajuntament de Súria mateix –on no els donen menjar i les famílies s’han de cuidar de portar-los algun queviure cada dia–, traslladen aquests presos en diverses tongades a Manresa –el 7 de febrer almenys a sis d’ells els hi fan anar a peu (17 km)–, custodiats pels homes de la Guàrdia Civil que els havien detingut. Allà els tanquen dins la presó habilitada pels republicans a la caserna que ocupava l’antic coŀlegi manresà de Sant Ignasi –l’actual Museu Comarcal.

 

[Antic col·legi de Sant Ignasi de Manresa. (Foto: Albert Aymà Aubeyzon, 1984. 

Dipositari actual: Calaix, Generalitat de Catalunya).]

 

Ja els havien dit als presos que a Manresa hi estarien «en tránsito» i que se’ls emportarien de seguida per ser jutjats. I tan «en tránsito». En efecte, la nit del dia 9 de febrer del 1939, entre sis i vuit homes comandats pel sergent Dato Villalba i un home amb boina vermella –la que portaven els falangistes des del decret de creació d’un únic partit «nacional», FET de las JONS, l’any 1937– es presenten a la presó i reclamen els nou presos de Súria i de Valls prèviament seleccionats. No se sap segur si en aquell moment els guàrdies anaven tots amb uniforme complet o no, perquè els testimonis no concorden, però el sergent referit era, amb seguretat, el que havia organitzat les detencions a Súria i el que el mateix dia 9, a mitja tarda, ben uniformat, havia avisat els responsables del presidi de Manresa que hi anirien més tard i que tinguessin preparats els homes.

Informen que els traslladen a Barcelona i els fan pujar en un camió cobert. No sabem si era un camió militar o un que havien llogat o requisat. Són les onze de la nit. Agafen la carretera que va a Igualada per Can Maçana.

Els presos són:

• Joan Badia Ibarz. Trenta-tres anys, surienc, fill de Montsó, electricista, membre de la CNT.
• Amadeu Casserres Gassó. Quaranta-tres anys, surienc, minaire, no se’n coneix activisme polític.
• Jaume Claret Sató. Quaranta anys, de la colònia de Valls, no se’n coneix tampoc activitat política.
• Lluís Fàbrega Planas. Cinquanta-tres anys, surienc, fill de Castellnou de Bages, industrial de la fusta, la seva política activa va acabar just en començar la República: havia sigut regidor de Súria en temps dels generals Primo de Rivera i Berenguer i durant la República va ser un simple afiliat a ERC, com desenes de milers de persones.
• Josep Nin Porta. Quaranta-quatre anys, fill de Barcelona, secretari de l’Ajuntament de Pinós durant la guerra, resident a Valldeperes (Navàs) però desplaçat a Súria els dies de la seva detenció, potser per feina, perquè era comerciant ambulant de fruita i verdura.
• Camil Pujol Playà. Disset anys, de Valls de Torroella, deien que pertanyia a les Juventudes Libertarias. 
  
• Maurici Sivila Alsina. Quaranta-set anys, surienc, delegat de la CNT a Valls de Torroella.
• Josep Talleda Cordomí. No se’n sap l’edat, fill de Berga però domiciliat llavors a Súria, se suposa que també membre de la CNT però no és segur, conegut com el Belluga.
• Juli Zegrí Assens. Quaranta-set anys, surienc, fill de Barcelona, no se’n coneix activitat política; va ser jutge municipal de Súria els anys 1931-32.

Mitja hora després, aproximadament, els guàrdies els fan baixar del camió i, a la vora de la carretera, sense cap preàmbul, emmanillats com van per parelles, comencen a descarregar-los trets de fusell a mesura que cada parella baixa del camió. Tot seguit, els disparen amb una pistola el tret de gràcia al cap, un per un.

Això passa el dia 9 de febrer del 1939, cap a dos quarts de dotze de la nit, a pocs centenars de metres de la cruïlla de Can Maçana. Després, alguns testimonis diran que hi havia al costat una antiga carbonera.

 

 

[Vista aèria actual del probable lloc dels fets. Font: Google Maps.]

 

Tanmateix, un dels «morts», Josep Nin, només es va desmaiar en l’afusellament. El seu company de manilles va arrencar a córrer, arrossegant-lo a ell, just en baixar del camió, de manera que els van engegar els trets a la babalà i només van tocar de mort el company mentre que Nin queia a terra de bocaterrosa i perdia el coneixement. Sent com era fosc i havent-se endinsat una mica en el forest en aquella brevíssima fugida, quan els guàrdies hi van per clavar-los el tret de gràcia i treure’ls les manilles, no sols pensen que tots dos ja són morts sinó que justament amb ell no l’encerten: el tret entra per la cella dreta –perdrà la visió d’aquell ull– i li fereix la galta. Deixondit pel tret i sentint com li corre un doll abundant de sang per la cara, té prou aplom –potser és terror– per aguantar-se el dolor i estar-se ben quiet, fent veure que l’han enllestit de debò i que és mort. I així aconsegueix sobreviure.

Un cop rematats tots i havent tret les manilles als cadàvers –i a Nin–, els assassins se’n van finalment amb el camió, per la carretera del Bruc. I l’endemà, segons els testimonis recollits, els components del grup eren a Vic i a Ripoll, on havien estat destinats. Del falangista que els acompanyava –és fàcil deduir que era qui conduïa el camió i segurament qui l’havia aconseguit i qui havia ofert als guàrdies portar-los a destí– no en sabem res més.

Nin s’aixeca finalment i, després de assegurar-se, un per un, que els altres vuit sí que són morts, agafa l’abric d’un d’ells, perquè es pela de fred, i se’n va carretera avall per on han vingut, és a dir, cap a Manresa. Podia haver anat a Can Maçana, que era ben bé al costat, però el camió havia agafat aquella direcció i no es volia arriscar.

A més, és molt possible que Josep Nin no sabés que allà mateix hi havia una casa.

Fos com fos, Nin s’allunya d’aquell lloc de mort. Demana refugi uns quants quilòmetres més enllà, en un mas prop d’un trencall que va a Sant Salvador de Guardiola, on el deixen agençar-se i dormir –aŀlega que ha tingut un accident, per justificar el seu aspecte desolador–, i segurament l’endemà mateix aconsegueix que un camió el deixi pujar a la caixa –en aquest cas descoberta, perquè el veuen alguns testimonis– i se l’emporti de la zona. Poc després arriba a Valldeperes (Navàs), on té la família –dona i dos fills.

Durant els dies immediats va fer saber tots aquests detalls a Genoveva Esquius, dona d’Amadeu Casserres –un dels assassinats–, demanant-li que fes córrer discretament la notícia perquè arribés a les altres famílies de les víctimes, desesperades aquells dies perquè no aconseguien que els diguessin on eren els seus marits, pares, fills..., desapareguts tan misteriosament. Al cap de ben pocs dies, tothom a Súria ja sabia què havia passat amb els nou presos. A Valls de Torroella la notícia va trigar alguns dies més a arribar-hi. El que no sabia ningú era on hi havia els cossos.

Malauradament per a Nin, deu dies més tard dels fets, el 19 de febrer, és detingut de nou, a Valldeperes mateix, perquè vol traslladar-se amb la família a Barcelona, on tenen casa, i, com que ho vol fer legalment, no se li acut res més que anar a la Guàrdia Civil, a demanar-los permís! El porten de nou als calabossos de Manresa (Sant Ignasi), davant la sorpresa dels guardians de la presó, que el reconeixen com un dels nou desapareguts.

 

 

[Entrada de l’antic col·legi de Sant Ignasi de Manresa (foto: autor desconegut, 1905).]

 

És llavors que explica a l’autoritat militar l’experiència viscuda deu dies abans. Segons el mateix Nin, el capità que el va escoltar –José Alfranca, cap de la Policia Militar de Manresa– no se’l creia, perquè no li constava que ja s’haguessin fet a la zona consells de guerra ni, encara menys, execucions. Aquells consells de guerra sumaríssims que ben poc després castigarien durament –amb presó major, pel cap baix, i amb la mort, en molts casos– centenars de bagencs, anoiencs, llobregatins..., milers de catalans.

Alfranca va preguntar als responsables de la presó si era veritat que la Guàrdia Civil s’havia emportat aquells presos el dia 9, i el mateix director, Francisco Pons Aliert, confirma en substància les dades proporcionades per Nin. Però descriu molt vagament el sergent Dato i els altres guàrdies, i assegura que no en recorda els noms. Alfranca es va voler assegurar dels fets i al cap de dos dies, acompanyat d’uns quants soldats i del mateix Pons Aliert, porta Nin a l’indret, seguint les seves indicacions. I, efectivament, troben els cossos escampats al mateix lloc de l’afusellament: no estaven sepultats, tal com Nin havia assegurat. Havien passat dotze dies. El capità Alfranca va decidir no moure els cadàvers.

Dos o tres dies després –catorze o quinze dies després de l’assassinat, per tant–, un grup de presos republicans van ser conduïts expressament al lloc dels fets per enterrar els cossos. El testimoni d’aquests presos és coincident: no saben on és exactament el lloc dels fets, però han estat enterrats al mateix indret, o molt a prop, d’allà on es van trobar els cossos. És per això que no sabem si va ser llavors quan es va començar a fer córrer la versió, entre els familiars dels assassinats, que els morts els havien «trobat i enterrat» a «la carretera de Collbató», com van repetir després refiats de «rumores que han circulado».

Que el lloc precís era Can Maçana ho certificaven tots els testimonis de visu, començant pel capità Alfranca, que és necessàriament qui envia allà els enterradors i qui declara explícitament, quan fa el «parte», que allò era «en el término de Casa Massana», i que no mou els cossos de lloc «por no ser de su incumbencia». El director de la presó, Pons Aliert, confirma que allò havia passat «antes de llegar al cruce de la carretera de Manresa a Igualada, en el sitio denominado Can Masana». I, com veurem després, els paisans Jaume Ollé Sallés, Teresa Mabres Playà, Josep Ferrer i Sala i Marceŀlí Puigdellívol ho corroboren, com a espectadors parcials dels fets.

Per tant, si els militars i els presos que van fer d’enterramorts deien que els havien enterrat en el mateix lloc on els havien trobat, el lloc només podia ser la rodalia de Can Maçana. I doncs, no «la carretera de Collbató» sinó «la carretera de Can Maçana» –o «la carretera d’Igualada per Can Maçana»– o, també, «la carretera del Bruc», tal com s’anomenaven aleshores l’actual tram nord de la C-37z i la BP-1101. Dir «la carretera de Collbató» era equívoc. És veritat que a partir de Can Maçana, precisament, arrenca(va) un camí que es deia així, «camí de Collbató», però era a partir de Can Maçana, no abans (?), i és abans on situen tots els testimonis el lloc dels fets. Potser tot el trajecte Manresa - Can Maçana - Collbató es coneixia com a «carretera de Collbató»? No ho podem descartar del tot, i també d’aquí podrien venir els equívocs.

 

[Plànol del 1949 d'Estivill-Panyella que assenyala l'antic camí de Can Maçana a Collbató.]

 

Sigui com sigui, és del tot inversemblant que carreguessin en un camió uns cadàvers que havien passat quinze dies a cel descobert i, deixant la zona neta de casquets de bala i altres restes, se’ls emportessin lluny de l’indret on els havien trobat per enterrar-los en una altra banda. I que ningú hagués parlat mai d’aquesta operació, ni militars, ni presos republicans, ni testimonis. Impossible.

Per tant, el lloc de l’enterrament havia de ser el mateix, o molt proper, que el de l’assassinat. I el lloc de l’assassinat és el que hem dit.

Com he avançat abans, hi havia més testimonis. Jaume Ollé Sallés, de Sant Pau de la Guàrdia, un pagès que s’havia emboscat per evitar la mobilització militar, assegurava que va sentir els trets aquella nit i que l’endemà va veure els cadàvers, tot i que ell situava l’escenari dels fets una mica més lluny de Can Maçana, en direcció a Manresa. Però no podia ser gaire més lluny, perquè, si no, no tindria sentit que tothom –el capità Alfranca, el director de la presó, els altres testimonis, les actes dels procediments– s’hi referís com «el lugar que se llama Can Masana».

Igualment, Tereseta Mabres Playà, la Maciana, una remeiera de Castellolí, deia que, cercant herbes per la zona, va trobar els cossos insepults i els va cobrir mínimament, com feia d’habitud en aquell temps quan trobava morts al camp.

I, finalment, Marceŀlí Puigdellívol i Josep Ferrer i Sala afirmaven que els havien vist soterrar en una fossa comuna, i tot i que no tenien seguretat que aquella fossa fos a l’indret exacte on Nin situava l’afusellament, sí que era per la rodalia.

Cap d’ells no va explicar amb precisió a ningú, durant anys, on era que havia passat aquell horror. No els convenia, van dir després, «ficar-se en embolics».

El punt que concita més acords és just a partir del tercer revolt actual anant de Can Maçana a Manresa, allà on un camí que ve de la Guàrdia va a parar a la BP-1101 –la carretera actual té un traçat força diferent de l’antiga– i un altre camí surt davant mateix, segueix, almenys parcialment, la trajectòria de la carretera antiga i torna, al cap d’alguns centenars de metres, a desembocar a la nova. En aquest tram, sembla que fins ara poc explorat, hi podria haver la famosa carbonera. Per la zona s’hi han trobat casquets de bala i altres restes que indiquen que aquell podria haver estat el lloc de l’assassinat. I doncs, tot aquest tram de camí diguem-ne paral·lel, especialment les zones més amples, és susceptible d’haver acollit la fossa definitiva.

 

[Lloc aproximat dels fets. La planúria que s’obre a la dreta inicia un tram del traçat antic de la carretera, que pocs centenars de metres després es reincorpora a l’actual. A l’esquerra, el camí que puja a la Guàrdia. (Foto: Google Maps).]

 

Josep Nin va romandre cinc anys a la presó de Lleida sense judici i, quan li fan el consell de guerra (1944), acusat de «rebelión» per fer de secretari de l’Ajuntament i del Jutjat de Pinós durant el conflicte bèŀlic, és condemnat a vint anys i un dia de presó major. Tanmateix, dos mesos després del judici surt en llibertat provisional –tot i que no serà definitiva fins l’any 1959.

Malauradament, passarà temps fins que Nin o algun dels testimonis esmentats no tornin al lloc dels fets o en parlin obertament. I, quan hi tornen, el terreny de la zona ha canviat tant –erosió del terreny, incendis, desplaçament de la carretera i dels camins, pèrdua de massa forestal– que no seran capaços ja d’identificar el punt exacte on van ser afusellats i enterrats els vuit homes. A més, és molt possible que es fes una neteja de la zona l’any 1946, en què uns treballadors de la carretera van trobar restes humanes i van ser desallotjats d’allà per la Guàrdia Civil durant quinze dies. 

Aquests quinze dies poden ser el moment clau de tota aquesta història. Tanmateix, als cementiris de l’entorn –Sant Pau de la Guàrdia, el Bruc, Marganell, Sant Salvador de Guardiola, Collbató...– no hi ha cap registre d’entrada de restes humanes no identificades durant aquell temps. Segurament, doncs, devien fer una nova fossa comuna a prop de l’anterior, que, recordem-ho, havia estat feta per presoners i, per tant, potser amb poques garanties. On la van fer? És possible que la situessin més separada de la carretera, per evitar nous ensurts. Però si justament llavors feien obres a la carretera i en canviaven el traçat, l’antiga carretera també era una bona solució. Ho sabrem mai?

 

[Mapa del 1921 que demostra que la carretera antiga anava per on ha quedat ara un camí avui no transitat que, segons sembla, potser no ha estat objecte de prospeccions detallades. 

1. Recorregut de la carretera antiga i possible lloc dels fets. 

2. Can Maçana. (Foto: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).]

 

Els cossos no s’han trobat, tot i les diverses campanyes de prospecció, sondeig i excavació que s’han fet per la rodalia des de l’any 2004. L’antiga carbonera de què havien parlat alguns testimonis tampoc s’ha trobat.

 

Ara bé, examinant amb detall on s’han fet les prospeccions, la meva opinió és que no s’han fet –o no s’han fet només– allà on s’havien d’haver fet. Penso –intuïtivament, això sí– que el lloc que triaria un comandament militar ben ensinistrat –i l’exèrcit espanyol ho estava, tot just acabada la guerra– és el camí cec, traçat de la carretera antiga, que hi ha al costat de la carretera nova –la començada el 1946–, i especialment el punt on arrenca aquest camí anant en direcció Manresa, el punt on acaba –en aquest segon punt s’hi han fet excavacions, però sembla que només a la banda muntanya de la carretera nova– i als llocs més o menys plans del recorregut d’aquest mateix camí, llocs perfectes per a una segona fossa comuna, apartada i estàlvia de qualsevol eventual obra futura que es pogués fer en el traçat de la carretera nova, que corria ja apartada d’allà. Crec que cal descartar l’opció que haguessin fet la fossa, a una certa fondària, sota el traçat de la carretera nova, perquè llavors correria sempre el perill que noves obres descobrissin aquella tomba sinistra i secreta.*

 

 

[Lloc aproximat dels fets. Fletxes blanques: indrets on s’han fet prospeccions. Fletxes vermelles: itinerari per on passava aleshores (1939) la carretera i on convindria fer noves prospeccions. (Foto: Google Maps).]

 

Nota. Dec la majoria de dades d’aquest article a les recerques fetes per Albert Fàbrega, net d’un dels assassinats –Lluís Fàbrega Planas– i autor del llibre Mort a les cunetes (1939), Angle Editorial, 2005. Fàbrega ha tingut accés també als expedients corresponents que hi ha a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, i els he pogut examinar. De tota manera, l’article és també d’elaboració pròpia, per enllaçar els diversos escenaris on es produeixen els fets i perquè de moltes dades, sobretot les que depenen dels testimonis, hi ha versions diferents. 

*Afegitó octubre 2022. Els càlculs queden confirmats en el moment que es miren mapes antics, que mostren on era el punt de confluència exacte entre la carretera antiga Manresa - Can Maçana i el camí de la Guàrdia. Aquest punt de confluència, actualment molt malmès pel pas del temps –han passat 83 anys del moment dels fets (1939) i 76 anys des del moment que es va fer, segons les cròniques, el nou traçat de la carretera (1946)–, encara existeix, apartat uns vint-i-cinc o trenta metres de la carretera actual, i d’allà estant es pot observar una amplitud i unes condicions d’espai i de discreció que permetrien perfectament que un camió s’aturés al marge, sense ser vist ni carretera amunt ni carretera avall, que en fessin baixar els homes i que disparessin contra ells tranquil·lament, sense por de ser sentits i sense ni tan sols necessitat de fer-ho gaire de pressa.

Aquest és el punt:

He marcat en vermell les restes del muret de bifurcació entre la carretera (centre de la foto) i el camí de la Guàrdia.

Aquí teniu les restes del muret en detall:

Lloc que coincideix perfectament amb el punt que marquen, encara avui, els traçats de la carretera antiga i del primer tram del camí de la Guàrdia al plànol de Google Maps, que no s’entén com conserva tan perfectament aquests traçats sent com són en realitat, en molts punts, vials de cabres o menys i tot. Misteris de la saviesa pregona i insondable dels satèl·lits. Marco amb una estrella el punt des del qual he fet la foto anterior.

En el plànol mitjà que segueix es veu amb claredat el que considero el lloc dels fets (n. 1) i la distància que el separa dels punts on s'han fet (misteriosament, per mi) prospeccions (n. 2 i 3).

 

Finalment, un plànol més general de situació i la referència de Can Maçana.

Afegitó juliol 2023. La prova que les prospeccions es van fer en un lloc segurament equivocat la tenim en aquesta imatge comparativa del traçat de la carretera fins a l’any 1946 (dreta) i l’actual (esquerra). Com es veu a la imatge de la dreta, la carretera passava pel traçat que actualment és un camí, mentre que la carretera actual (esquerra) ni tan sols estava acabada de construir, ja que el traçat està interromput, a mig fer. Per això insisteixo en la necessitat de fer prospeccions per on passava llavors la carretera, i concretament pel punt on arrencava, des de la carretera antiga, el camí de la Guàrdia, lloc més probable dels afusellaments.

 

Un altre afegitó juliol 2023. És ben possible que la carretera que passava per Can Maçana provinent de Manresa s’anomenés, de Manresa estant, d'aquesta manera: «carretera de Collbató». Perquè sembla cert que en aquella època no existia la carretera C-1411 (actual C-55) entre Manresa i Monistrol, construïda anys després de la guerra. De manera que per anar de Manresa a Collbató (o fins i tot a Monistrol) no hi havia més remei que anar-hi per Can Maçana. Amb això recupera tot el sentit el «camí de Can Maçana a Collbató» del qual hem parlat abans.

 

Continua.