L’exèrcit de Franco ocupa la població de Súria (Bages) el 27 de gener del 1939.
Dos o tres dies després de cada «liberación» –de l’ocupació militar en deien així–, a tot arreu on arribaven els anomenats «nacionals» començava la repressió sistemàtica i les detencions, en molts casos arbitràries o sostingudes només per febles testimonis. Això passa també a Súria i els voltants.
El nou alcalde provisional, Joan Folch Algerich, el primer tinent d’alcalde, Joan Sant Alegre, i el regidor Ramon Quer Planell, tots tres nomenats el mateix 29 de gener pel cap de les forces d’ocupació, fan llista dels que consideren més perillosos i n’aconsellen les detencions. El nou comandant militar de la plaça, tinent Ignacio Mielgo Montero, les encarrega al sergent de la Guàrdia Civil Sebastián Dato Villalba i als seus homes. Dato pertany aquells dies a la Primera Secció de la Cinquena Companyia Expedicionària de la Guàrdia Civil, afecta al Cos d’Exèrcit d’Aragó que comanda el famós general José Moscardó Ituarte –el de «¡Sin novedad en el Alcázar!». Els seus guàrdies civils empaiten un per un els objectius que els han indicat, a partir de les delacions rebudes, i engarjolen els que troben. Un bon nombre.
Entre aquests, n’hi ha nou, la majoria residents a Súria mateix i a la colònia veïna de Valls de Torroella, del terme de Sant Mateu, que consideren singulars. No els acusen pas de crims de sang, però sí de pertinença a sindicats anarquistes, o simplement de ser «rojos», cosa certa en alguns dels casos, però no en tots, o no de manera clara. L’acusació de ser «roig», per al règim que arribava, era la pitjor que et podien fer.
Però, de fet, aquests nou veïns de Súria i de la colònia de Valls no havien fugit ni s’havien amagat justament perquè no tenien consciència d’haver comès cap crim. Encara més, alguns d’ells han anat a l’ajuntament per pròpia voluntat, quan han rebut l’avís que els buscaven.
Després d’uns quants dies tancats a l’ajuntament de Súria mateix –on no els donen menjar i les famílies s’han de cuidar de portar-los algun queviure cada dia–, traslladen aquests presos en diverses tongades a Manresa –el 7 de febrer almenys a sis d’ells els hi fan anar a peu (17 km)–, custodiats pels homes de la Guàrdia Civil que els havien detingut. Allà els tanquen dins la presó habilitada pels republicans a la caserna que ocupava l’antic coŀlegi manresà de Sant Ignasi –l’actual Museu Comarcal.
Ja els havien dit als presos que a Manresa hi estarien «en tránsito» i que se’ls emportarien de seguida per ser jutjats. I tan «en tránsito». En efecte, la nit del dia 9 de febrer del 1939, entre sis i vuit homes comandats pel sergent Dato Villalba i un home amb boina vermella –la que portaven els falangistes des del decret de creació d’un únic partit «nacional», FET de las JONS, l’any 1937– es presenten a la presó i reclamen els nou presos de Súria i de Valls prèviament seleccionats. No se sap segur si en aquell moment els guàrdies anaven tots amb uniforme complet o no, perquè els testimonis no concorden, però el sergent referit era, amb seguretat, el que havia organitzat les detencions a Súria i el que el mateix dia 9, a mitja tarda, ben uniformat, havia avisat els responsables del presidi de Manresa que hi anirien més tard i que tinguessin preparats els homes.
Informen que els traslladen a Barcelona i els fan pujar en un camió cobert. No sabem si era un camió militar o un que havien llogat o requisat. Són les onze de la nit. Agafen la carretera que va a Igualada per Can Maçana.
Els presos són:
- Joan Badia Ibarz. Trenta-tres anys, surienc, fill de Montsó, electricista, membre de la CNT.
- Amadeu Casserres Gassó. Quaranta-tres anys, surienc, minaire, no se’n coneix activisme polític.
- Jaume Claret Sató. Quaranta anys, de la colònia de Valls, no se’n coneix tampoc activitat política.
- Lluís Fàbrega Planas. Cinquanta-tres anys, surienc, fill de Castellnou de Bages, industrial de la fusta, la seva política activa va acabar just en començar la República: havia sigut regidor de Súria en temps dels generals Primo de Rivera i Berenguer i durant la República va ser un simple afiliat a ERC, com desenes de milers de persones.
- Josep Nin Porta. Quaranta-quatre anys, fill de Barcelona, secretari de l’Ajuntament de Pinós durant la guerra, resident a Valldeperes (Navàs) però desplaçat a Súria els dies de la seva detenció, potser per feina, perquè era comerciant ambulant de fruita i verdura.
- Camil Pujol Playà. Disset anys, de Valls de Torroella,
deien que pertanyia a les Juventudes Libertarias.
- Maurici Sivila Alsina. Quaranta-set anys, surienc, delegat de la CNT a Valls de Torroella.
- Josep Talleda Cordomí. No se’n sap l’edat, fill de Berga però domiciliat llavors a Súria, se suposa que també membre de la CNT però no és segur, conegut com el Belluga.
- Juli Zegrí Assens. Quaranta-set anys, surienc, fill de Barcelona, no se’n coneix activitat política; va ser jutge municipal de Súria els anys 1931-32.
Mitja hora després, aproximadament, els guàrdies els fan baixar del camió i, a la vora de la carretera, sense cap preàmbul, emmanillats com van per parelles, comencen a descarregar-los trets de fusell a mesura que cada parella baixa del camió. Tot seguit, els disparen amb una pistola el tret de gràcia al cap, un per un.
Això passa el dia 9 de febrer del 1939, cap a dos quarts de dotze de la nit, a pocs centenars de metres de la cruïlla de Can Maçana. Després, alguns testimonis diran que hi havia al costat una antiga carbonera.
Tanmateix, un dels «morts», Josep Nin, només es va desmaiar en l’afusellament. El seu company de manilles va arrencar a córrer, arrossegant-lo a ell, just en baixar del camió, de manera que els van engegar els trets a la babalà i només van tocar de mort el company mentre que Nin queia a terra de bocaterrosa i perdia el coneixement. Sent com era fosc i havent-se endinsat una mica en el forest en aquella brevíssima fugida, quan els guàrdies hi van per clavar-los el tret de gràcia i treure’ls les manilles, no sols pensen que tots dos ja són morts sinó que justament amb ell no l’encerten: el tret entra per la cella dreta –perdrà la visió d’aquell ull– i li fereix la galta. Deixondit pel tret i sentint com li corre un doll abundant de sang per la cara, té prou aplom –potser és terror– per aguantar-se el dolor i estar-se ben quiet, fent veure que l’han enllestit de debò i que és mort. I així aconsegueix sobreviure.
Un cop rematats tots i havent tret les manilles als cadàvers –i a Nin–, els assassins se’n van finalment amb el camió, per la carretera del Bruc. I l’endemà, segons els testimonis recollits, els components del grup eren a Vic i a Ripoll, on havien estat destinats. Del falangista que els acompanyava –és fàcil deduir que era qui conduïa el camió i segurament qui l’havia aconseguit i qui havia ofert als guàrdies portar-los a destí– no en sabem res més.
Nin s’aixeca finalment i, després de assegurar-se, un per un, que els altres vuit sí que són morts, agafa l’abric d’un d’ells, perquè es pela de fred, i se’n va carretera avall per on han vingut, és a dir, cap a Manresa. Podia haver anat a Can Maçana, que era ben bé al costat, però el camió havia agafat aquella direcció i no es volia arriscar.
A més, és molt possible que Josep Nin no sabés que allà mateix hi havia una casa.
Fos com fos, Nin s’allunya d’aquell lloc de mort. Demana refugi uns quants quilòmetres més enllà, en un mas prop d’un trencall que va a Sant Salvador de Guardiola, on el deixen agençar-se i dormir –aŀlega que ha tingut un accident, per justificar el seu aspecte desolador–, i segurament l’endemà mateix aconsegueix que un camió el deixi pujar a la caixa –en aquest cas descoberta, perquè el veuen alguns testimonis– i se l’emporti de la zona. Poc després arriba a Valldeperes (Navàs), on té la família –dona i dos fills.
Durant els dies immediats va fer saber tots aquests detalls a Genoveva Esquius, dona d’Amadeu Casserres –un dels assassinats–, demanant-li que fes córrer discretament la notícia perquè arribés a les altres famílies de les víctimes, desesperades aquells dies perquè no aconseguien que els diguessin on eren els seus marits, pares, fills..., desapareguts tan misteriosament. Al cap de ben pocs dies, tothom a Súria ja sabia què havia passat amb els nou presos. A Valls de Torroella la notícia va trigar alguns dies més a arribar-hi. El que no sabia ningú era on hi havia els cossos.
Malauradament per a Nin, deu dies més tard dels fets, el 19 de febrer, és detingut de nou, a Valldeperes mateix, perquè vol traslladar-se amb la família a Barcelona, on tenen casa, i, com que ho vol fer legalment, no se li acut res més que anar a la Guàrdia Civil, a demanar-los permís! El porten de nou als calabossos de Manresa (Sant Ignasi), davant la sorpresa dels guardians de la presó, que el reconeixen com un dels nou desapareguts.
És llavors que explica a l’autoritat militar l’experiència viscuda deu dies abans. Segons el mateix Nin, el capità que el va escoltar –José Alfranca, cap de la Policia Militar de Manresa– no se’l creia, perquè no li constava que ja s’haguessin fet a la zona consells de guerra ni, encara menys, execucions. Aquells consells de guerra sumaríssims que ben poc després castigarien durament –amb presó major, pel cap baix, i amb la mort, en molts casos– centenars de bagencs, anoiencs, llobregatins..., milers de catalans.
Alfranca va preguntar als responsables de la presó si era veritat que la Guàrdia Civil s’havia emportat aquells presos el dia 9, i el mateix director, Francisco Pons Aliert, confirma en substància les dades proporcionades per Nin. Però descriu molt vagament el sergent Dato i els altres guàrdies, i assegura que no en recorda els noms. Alfranca es va voler assegurar dels fets i al cap de dos dies, acompanyat d’uns quants soldats i del mateix Pons Aliert, porta Nin a l’indret, seguint les seves indicacions. I, efectivament, troben els cossos escampats al mateix lloc de l’afusellament: no estaven sepultats, tal com Nin havia assegurat. Havien passat dotze dies. El capità Alfranca va decidir no moure els cadàvers.
Dos o tres dies després –catorze o quinze dies després de l’assassinat, per tant–, un grup de presos republicans van ser conduïts expressament al lloc dels fets per enterrar els cossos. El testimoni d’aquests presos és coincident: no saben on és exactament el lloc dels fets, però han estat enterrats al mateix indret, o molt a prop, d’allà on es van trobar els cossos. És per això que no sabem si va ser llavors quan es va començar a fer córrer la versió, entre els familiars dels assassinats, que els morts els havien «trobat i enterrat» a «la carretera de Collbató», com van repetir després refiats de «rumores que han circulado».
Que el lloc precís era Can Maçana ho certificaven tots els testimonis de visu, començant pel capità Alfranca, que és necessàriament qui envia allà els enterradors i qui declara explícitament, quan fa el «parte», que allò era «en el término de Casa Massana», i que no mou els cossos de lloc «por no ser de su incumbencia». El director de la presó, Pons Aliert, confirma que allò havia passat «antes de llegar al cruce de la carretera de Manresa a Igualada, en el sitio denominado Can Masana». I, com veurem després, els paisans Jaume Ollé Sallés, Teresa Mabres Playà, Josep Ferrer i Sala i Marceŀlí Puigdellívol ho corroboren, com a espectadors parcials dels fets.
Per tant, si els militars i els presos que van fer d’enterramorts deien que els havien enterrat en el mateix lloc on els havien trobat, el lloc només podia ser la rodalia de Can Maçana. I doncs, no «la carretera de Collbató» sinó «la carretera de Can Maçana» –o «la carretera d’Igualada per Can Maçana»– o, també, «la carretera del Bruc», tal com s’anomenaven aleshores l’actual tram nord de la C-37z i la BP-1101. Dir «la carretera de Collbató» era equívoc. És veritat que a partir de Can Maçana, precisament, arrenca(va) un camí que es deia així, «camí de Collbató», però era a partir de Can Maçana, no abans (?), i és abans on situen tots els testimonis el lloc dels fets. Potser tot el trajecte Manresa - Can Maçana - Collbató es coneixia com a «carretera de Collbató»? No ho podem descartar del tot, i també d’aquí podrien venir els equívocs.
Sigui com sigui, és del tot inversemblant que carreguessin en un camió uns cadàvers que havien passat quinze dies a cel descobert i, deixant la zona neta de casquets de bala i altres restes, se’ls emportessin lluny de l’indret on els havien trobat per enterrar-los en una altra banda. I que ningú hagués parlat mai d’aquesta operació, ni militars, ni presos republicans, ni testimonis. Impossible.
Per tant, el lloc de l’enterrament havia de ser el mateix, o molt proper, que el de l’assassinat. I el lloc de l’assassinat és el que hem dit.
Com he avançat abans, hi havia més testimonis. Jaume Ollé Sallés, de Sant Pau de la Guàrdia, un pagès que s’havia emboscat per evitar la mobilització militar, assegurava que va sentir els trets aquella nit i que l’endemà va veure els cadàvers, tot i que ell situava l’escenari dels fets una mica més lluny de Can Maçana, en direcció a Manresa. Però no podia ser gaire més lluny, perquè, si no, no tindria sentit que tothom –el capità Alfranca, el director de la presó, els altres testimonis, les actes dels procediments– s’hi referís com «el lugar que se llama Can Masana».
Igualment, Tereseta Mabres Playà, la Maciana, una remeiera de Castellolí, deia que, cercant herbes per la zona, va trobar els cossos insepults i els va cobrir mínimament, com feia d’habitud en aquell temps quan trobava morts al camp.
I, finalment, Marceŀlí Puigdellívol i Josep Ferrer i Sala afirmaven que els havien vist soterrar en una fossa comuna, i tot i que no tenien seguretat que aquella fossa fos a l’indret exacte on Nin situava l’afusellament, sí que era per la rodalia.
Cap d’ells no va explicar amb precisió a ningú, durant anys, on era que havia passat aquell horror. No els convenia, van dir després, «ficar-se en embolics».
El punt que concita més acords és just a partir del tercer revolt actual anant de Can Maçana a Manresa, allà on un camí que ve de la Guàrdia va a parar a la BP-1101 –la carretera actual té un traçat força diferent de l’antiga– i un altre camí surt davant mateix, segueix, almenys parcialment, la trajectòria de la carretera antiga i torna, al cap d’alguns centenars de metres, a desembocar a la nova. En aquest tram, sembla que fins ara poc explorat, hi podria haver la famosa carbonera. Per la zona s’hi han trobat casquets de bala i altres restes que indiquen que aquell podria haver estat el lloc de l’assassinat. I doncs, tot aquest tram de camí diguem-ne paral·lel, especialment les zones més amples, és susceptible d’haver acollit la fossa definitiva.
Josep Nin va romandre cinc anys a la presó de Lleida sense judici i, quan li fan el consell de guerra (1944), acusat de «rebelión» per fer de secretari de l’Ajuntament i del Jutjat de Pinós durant el conflicte bèŀlic, és condemnat a vint anys i un dia de presó major. Tanmateix, dos mesos després del judici surt en llibertat provisional –tot i que no serà definitiva fins l’any 1959.
Malauradament, passarà temps fins que Nin o algun dels testimonis esmentats no tornin al lloc dels fets o en parlin obertament. I, quan hi tornen, el terreny de la zona ha canviat tant –erosió del terreny, incendis, desplaçament de la carretera i dels camins, pèrdua de massa forestal– que no seran capaços ja d’identificar el punt exacte on van ser afusellats i enterrats els vuit homes. A més, és molt possible que es fes una neteja de la zona l’any 1946, en què uns treballadors de la carretera van trobar restes humanes i van ser desallotjats d’allà per la Guàrdia Civil durant quinze dies.
Aquests quinze dies poden ser el moment clau de tota aquesta història. Tanmateix, als cementiris de l’entorn –Sant Pau de la Guàrdia, el Bruc, Marganell, Sant Salvador de Guardiola, Collbató...– no hi ha cap registre d’entrada de restes humanes no identificades durant aquell temps. Segurament, doncs, devien fer una nova fossa comuna a prop de l’anterior, que, recordem-ho, havia estat feta per presoners i, per tant, potser amb poques garanties. On la van fer? És possible que la situessin més separada de la carretera, per evitar nous ensurts. Però si justament llavors feien obres a la carretera i en canviaven el traçat, l’antiga carretera també era una bona solució. Ho sabrem mai?
Nota. Dec la majoria de dades d’aquest article a les recerques fetes per Albert Fàbrega, net d’un dels assassinats –Lluís Fàbrega Planas– i autor del llibre Mort a les cunetes (1939), Angle Editorial, 2005. Fàbrega ha tingut accés també als expedients corresponents que hi ha a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, i els he pogut examinar. De tota manera, l’article és també d’elaboració pròpia, per enllaçar els diversos escenaris on es produeixen els fets i perquè de moltes dades, sobretot les que depenen dels testimonis, hi ha versions diferents.
*Afegitó octubre 2022. Els càlculs queden confirmats en el moment que es miren mapes antics, que mostren on era el punt de confluència exacte entre la carretera antiga Manresa - Can Maçana i el camí de la Guàrdia. Aquest punt de confluència, actualment molt malmès pel pas del temps –han passat 83 anys del moment dels fets (1939) i 76 anys des del moment que es va fer, segons les cròniques, el nou traçat de la carretera (1946)–, encara existeix, apartat uns vint-i-cinc o trenta metres de la carretera actual, i d’allà estant es pot observar una amplitud i unes condicions d’espai i de discreció que permetrien perfectament que un camió s’aturés al marge, sense ser vist ni carretera amunt ni carretera avall, que en fessin baixar els homes i que disparessin contra ells tranquil·lament, sense por de ser sentits i sense ni tan sols necessitat de fer-ho gaire de pressa.
Aquest és el punt:
He marcat en vermell les restes del muret de bifurcació entre la carretera (centre de la foto) i el camí de la Guàrdia.
Aquí teniu les restes del muret en detall:
Lloc que coincideix perfectament amb el punt que
marquen, encara avui, els traçats de la carretera antiga i del primer tram del
camí de la Guàrdia al plànol de Google Maps, que no s’entén com conserva tan
perfectament aquests traçats sent com són en realitat, en molts
punts, vials de cabres o menys i tot. Misteris de la saviesa pregona i
insondable dels satèl·lits. Marco amb una estrella el punt des del qual he fet la foto anterior.
En el plànol mitjà que segueix es veu amb claredat el que considero el lloc dels fets (n. 1) i la distància que el separa dels punts on s'han fet (misteriosament, per mi) prospeccions (n. 2 i 3).
Finalment, un plànol més general de situació i la referència de Can Maçana.
Afegitó juliol 2023. La prova que les prospeccions es van fer en un lloc segurament equivocat la tenim en aquesta imatge comparativa del traçat de la carretera fins a l’any 1946 (dreta) i l’actual (esquerra). Com es veu a la imatge de la dreta, la carretera passava pel traçat que actualment és un camí, mentre que la carretera actual (esquerra) ni tan sols estava acabada de construir, ja que el traçat està interromput, a mig fer. Per això insisteixo en la necessitat de fer prospeccions per on passava llavors la carretera, i concretament pel punt on arrencava, des de la carretera antiga, el camí de la Guàrdia, lloc més probable dels afusellaments.
Un altre afegitó juliol 2023. És ben possible que la carretera que passava
per Can Maçana provinent de Manresa s’anomenés, de Manresa estant, d'aquesta manera: «carretera de Collbató».
Perquè sembla cert que en aquella època no existia la carretera C-1411
(actual C-55) entre Manresa i Monistrol, construïda anys després de la guerra. De manera que per anar de Manresa a Collbató (o fins i tot a Monistrol) no hi havia més remei que anar-hi per Can Maçana. Amb això recupera tot el sentit el «camí de Can Maçana a Collbató» del qual hem parlat abans.
