Ahir vaig trobar al metro un actor de cine conegut: Daniel Brühl (Good Bye Lenin!, Ladies in Lavender, Salvador...). Anava amb dos amics, un noi i una noia, xerrant tot tranquil i aparentment aliè a l’expectació que causava entre alguns, pocs, copassatgers. Un noi senzill a qui ni se li passava pel cap que algú com jo pogués estar mirant-se’l de reüll per assegurar-me que era ell. L’era, sens dubte. El que sorprèn més és això, que sent com és una jove celebritat –tot i que no m’agrada gaire com a actor– no estigui pendent de l’enrenou, discret, que aixeca. Va pujar al metro a l’estació de Vallcarca –la meva parada de la línia 3– i anava cap al centre. Una mica espatllut, no tant com jo, i amb aquell aire ingenu i despreocupat que suposo que és el que l’ha fet cridar l’atenció a diversos directors de cinema fins a convertir-lo en una estrella.
És curiós, trobar-te aquesta mena de gent al metro. Davant meu, sens dubte, guanyen punts.
dissabte, 30 de juny del 2007
divendres, 29 de juny del 2007
Sis notes
- Brown substitueix Blair sense passar per les urnes. I això passa en una de les democràcies més velles del planeta (el Parlament català és més antic que l’anglès, com a hereu de les antigues Corts Catalanes, però no és sobirà... ni tampoc es pot dir que sigui democràtic, perquè hi ha instàncies superiors que ofeguen per força les seves decisions). Això de Brown i Blair, vol dir que la corrupció del sistema arriba fins als fonaments mateixos de l’esperit democràtic? O vol dir que sóc paranoic i veig defectes allà on no n’hi ha o allà on ningú més que jo els veu?
- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?
- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)
- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?
- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.
- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?
- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)
- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?
- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.
- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 27 de juny del 2007
El turó del Putget, coronat
Ja tenim dalt de tot del turó del Putget la grua promesa. El punt més alt d’aquest turó, uns dels sis que havien fet famosa Barcelona, ara és metàl·lic. Tot Barcelona ho veu però ningú no diu res. Deu ser que a tothom li està bé.
I el Putget encara es diu Putget, i no Puget o Putxet. Ningú no em fa cas, sóc un incomprès ;-)
I el Putget encara es diu Putget, i no Puget o Putxet. Ningú no em fa cas, sóc un incomprès ;-)
dissabte, 23 de juny del 2007
Sempre en castellà
«Establert a Catalunya des de fa dècades, [Luis del Olmo] sempre ha fet ràdio en castellà i sempre ha introduït moderació en les ones quan s’han produït atacs a la singularitat catalana. Per tot plegat, enhorabona.» (Editorial d’El Periódico, 22 juny 2007). És una deficient traducció automàtica del diari, aquest «tot plegat» que inclou, evidentment, una felicitació per haver fet «sempre» ràdio en castellà? Potser sí: tothom sap que la versió catalana d’aquest diari és una traducció. Mirem-ho... Doncs no, en l’original castellà hi ha una diferència no menor, però no és aquesta del «tot plegat». Diu: «Afincado en Catalunya desde hace décadas, ha hecho radio en castellano y siempre ha introducido moderación en las ondas cuando se han producido ataques a la singularidad catalana. Por todo ello, enhorabuena.» La diferència, ja ho veieu, és que el «siempre» afecta només a la «moderación en las ondas», no pas al fet d’haver «hecho radio en castellano».
I doncs, estem ben lluïts. Si l’altre dia parlàvem de les dependències ideològiques i patriòtiques de La Vanguardia, què hem de dir avui d’El Periódico? I a l’editorial! («L'opinió del diari s'expressa només als editorials», diuen ells mateixos.) Això, senyors d’El Periódico, no és un «atac a la singularitat catalana», ni que sigui camuflat? No és una manera de fer bones les tesis dels pallassos? ¿No és com dir: «Bien, Luis, por ser valiente y mantenerte firme en el castellano, pese a la tremenda persecución que sufrís los monolingües castellanos en Cataluña. A nosotros también nos habría gustado haberlo hecho así, haber sido valientes como tú, pero tuvimos que rendirnos porque Pujol nos obligó»? (Un dia algú valent de debò haurà d’explicar la veritable història d’El Periódico, de l’edició primera de Madrid, de les raons de l’edició en català, de tot plegat, que no té res a veure amb la comèdia de la frase d’aquí a dalt. Però calla, que ara manen els seus pertot i tenen ulls al clatell...)
(I ja que hi som, quan hi ha «atacs a la singularitat catalana», què vol dir ser «moderat»? Què significa, davant la injustícia d’un atac, la «moderació»? Estem atrapats com sempre per l’ambigüitat de les paraules. Però als nacionalistes espanyols, ho reconeguin o no, se’ls entén tot. I també es veuen de lluny les seues aliances i a les seues complicitats.)
Bona revetlla, o bona nit de Sant Joan, com es deia abans, els que la festiveu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I doncs, estem ben lluïts. Si l’altre dia parlàvem de les dependències ideològiques i patriòtiques de La Vanguardia, què hem de dir avui d’El Periódico? I a l’editorial! («L'opinió del diari s'expressa només als editorials», diuen ells mateixos.) Això, senyors d’El Periódico, no és un «atac a la singularitat catalana», ni que sigui camuflat? No és una manera de fer bones les tesis dels pallassos? ¿No és com dir: «Bien, Luis, por ser valiente y mantenerte firme en el castellano, pese a la tremenda persecución que sufrís los monolingües castellanos en Cataluña. A nosotros también nos habría gustado haberlo hecho así, haber sido valientes como tú, pero tuvimos que rendirnos porque Pujol nos obligó»? (Un dia algú valent de debò haurà d’explicar la veritable història d’El Periódico, de l’edició primera de Madrid, de les raons de l’edició en català, de tot plegat, que no té res a veure amb la comèdia de la frase d’aquí a dalt. Però calla, que ara manen els seus pertot i tenen ulls al clatell...)
(I ja que hi som, quan hi ha «atacs a la singularitat catalana», què vol dir ser «moderat»? Què significa, davant la injustícia d’un atac, la «moderació»? Estem atrapats com sempre per l’ambigüitat de les paraules. Però als nacionalistes espanyols, ho reconeguin o no, se’ls entén tot. I també es veuen de lluny les seues aliances i a les seues complicitats.)
Bona revetlla, o bona nit de Sant Joan, com es deia abans, els que la festiveu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 22 de juny del 2007
Qui ha ajudat els xinesos?
La notícia era aquesta: «El Termcat, Centre de Terminologia de Catalunya, acaba de signar un acord amb el Comitè Nacional Xinès de Terminologia Científica i Tècnica per a la cessió de terminologia olímpica amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín l’any 2008.»
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 21 de juny del 2007
Espriu a Guardamar
«De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó...» i encara sense oblidar-nos de l’Alguer ni del Carxe murcià. Parle només de l’abast de la llengua, no de projectes polítics, que ningú no s’esvere. Vet ací el que m’explica –us en faig un extracte– un meu amic que treballa a Guardamar, Joan-Carles Martí i Casanova –sé que a ell no li importa que l’esmente, al contrari–, sobre la presa de possessió de l’alcaldessa, allà a baix de tot del domini lingüístic:
«L’alcaldessa de Guardamar del Segura es diu Marylène Albentosa i Russo. És filla i néta de guardamarencs, antics residents a l’Alger fins a la independència de 1962. (Per cert, presente el llibre Els valencians d’Algèria 1830-1962 al Casal Jaume I d’Elx el pròxim dia 29, el dia del teu sant, Pere.) El segon cognom és d’origen genovès, és descendent dels genovesos que repoblaren l’Illa (Tabarca) front a la costa d’Elx (Santa Pola) al segle XVIII. Marylène em recorda un quadre renaixentista italià.
»Anaren, però, a Montpeller, pàtria petita d’en Jaume I, on nasqué Marylène. Tornà a Guardamar quan tenia 8 anyets. És psicòloga i directora de l’Àrea de Cultura de Guardamar per oposició i, ara mateix, en excedència. És alcaldessa d’ençà el 2003. Marylène té un fill de 4 anys que va a línia en valencià. Per cert, a Guardamar, et fas amics que es diuen Puigcerver, Claramunt, Andreu o Senent de cognom.
»Vet aquí els versos de Salvador Espriu que trià ella per acabar el discurs, seleccionats de l’obra La pell del brau. Els he llegit ara i el qui s’ha emocionat he estat jo: de bon segur. Una petita advertència; l'alcaldessa em diu que ha aguardamarencat Espriu i on deia “ajudar” ella hi ha posat “aidar”, i també “eres” on Espriu deia “ets”. Aquestes deuen ser les grans diferències entre la llengua guardamarenca i el català comú.
»Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida de les paraules,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’aida
de cap consol
No esperes mai
deixar record,
eres tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que pateix
per sempre són
els teus únics senyors.»
Açò, a 675 quilòmetres de Santa Coloma de Farners, d’on era fill Salvador Espriu (1913-1985), doctor honoris causa que fou per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –325 quilòmetres al nord de la capital de la Selva– i renunciatari que fou també, per motius ètics, de la Cruz de Alfonso X el Sabio que li volien donar a Madrid l’any 1982.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«L’alcaldessa de Guardamar del Segura es diu Marylène Albentosa i Russo. És filla i néta de guardamarencs, antics residents a l’Alger fins a la independència de 1962. (Per cert, presente el llibre Els valencians d’Algèria 1830-1962 al Casal Jaume I d’Elx el pròxim dia 29, el dia del teu sant, Pere.) El segon cognom és d’origen genovès, és descendent dels genovesos que repoblaren l’Illa (Tabarca) front a la costa d’Elx (Santa Pola) al segle XVIII. Marylène em recorda un quadre renaixentista italià.
»Anaren, però, a Montpeller, pàtria petita d’en Jaume I, on nasqué Marylène. Tornà a Guardamar quan tenia 8 anyets. És psicòloga i directora de l’Àrea de Cultura de Guardamar per oposició i, ara mateix, en excedència. És alcaldessa d’ençà el 2003. Marylène té un fill de 4 anys que va a línia en valencià. Per cert, a Guardamar, et fas amics que es diuen Puigcerver, Claramunt, Andreu o Senent de cognom.
»Vet aquí els versos de Salvador Espriu que trià ella per acabar el discurs, seleccionats de l’obra La pell del brau. Els he llegit ara i el qui s’ha emocionat he estat jo: de bon segur. Una petita advertència; l'alcaldessa em diu que ha aguardamarencat Espriu i on deia “ajudar” ella hi ha posat “aidar”, i també “eres” on Espriu deia “ets”. Aquestes deuen ser les grans diferències entre la llengua guardamarenca i el català comú.
»Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida de les paraules,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
Sense l’aida
de cap consol
No esperes mai
deixar record,
eres tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que pateix
per sempre són
els teus únics senyors.»
Açò, a 675 quilòmetres de Santa Coloma de Farners, d’on era fill Salvador Espriu (1913-1985), doctor honoris causa que fou per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc –325 quilòmetres al nord de la capital de la Selva– i renunciatari que fou també, per motius ètics, de la Cruz de Alfonso X el Sabio que li volien donar a Madrid l’any 1982.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 20 de juny del 2007
El tercer ull
No sé si us ha passat algun cop –es veu que li passa a altra gent, pel que diré després– la sensació tan estranya que tens alguns cops de desdoblar-te quan parles amb determinada gent. A vegades també em passa estant sol, o amb altres però sense xerrar, només escoltant, però és sobretot quan estic enraonant amb algú altre amb el qual no tinc costum de parlar cada dia o molt sovint. O sigui, amb gent que pots conèixer des de fa anys i panys, potser, però que no hi ha una relació directa, immediata, íntima –no parlo de sexe. Et converteixes en una mena de tercera persona que observa la conversa que tu tens amb aquella altra persona, i et jutges, gairebé sempre de manera immisericordiosa i només alguna vegada escadussera de manera mig complaent. És una sensació estranya. Suposo que se’n deu parlar als manuals de psicologia, però no he tingut mai cap afany de descobrir als llibres ni a les enciclopèdies, i menys a les obres mèdiques, a veure què diuen sobre aquests símptomes que em sembla que... En fi, crec que d’aprensiu no en sóc, tot i que tots ho devem ser una mica, sobretot els que tenim més vida interior que exterior, és a dir, els que el cap ens va més de pressa que la paraula i que la possibilitat de verbalitzar les experiències.
Pensava que era una experiència personal però he descobert que no, que a altra gent tímida com jo també els passa un fenomen similar. És com una motxilla carregosa, que amb prou feines has aconseguit entomar, incorporar, adaptar o assimilar a la pròpia vida. No passa sempre, però sí sovint: de sobte, t’hi trobes, vius dintre aquesta mena d’esquizofrènia no patològica –sembla que no té altres efectes secundaris ni més símptomes preocupants que la incomoditat que produeix.
Bé, vaig començar a llegir İstambul, del Nobel 2006 Orhan Pamuk. M’atreia el plantejament de l’obra, pel que en deien els diaris quan es va publicar aquí. No llegeixo gairebé mai novetats, i menys de ficció, però això no era ficció: eren unes memòries, una mena d’autobiografia. Per això m’atreia. I vaig començar a llegir i al cap de vint o trenta pàgines vaig sentir-me incòmode. La mateixa incomoditat que sents quan algú t’explica intimitats que et sembla que no tens dret a conèixer. La mateixa incomoditat que m’ha impedit fins ara llegir Un home de paraula, d’Imma Monsó, que no és una novel·la normal, com deveu saber, sinó una dolorosa introspecció personal sobre la relació amb l’ésser estimat que s’acaba de morir. Dius: no, això no m’ho expliquis, no cal. I t’ho expliquen.
Llavors, vaig anar avançant pel llibre de Pamuk pasant pàgines i mirant de no entretenir-m’hi. Parlo d’una sola nit, i no sencera, en una sola nit vaig fer el fet. I vaig ensopegar amb aquesta descripció, al capítol 33, que em vaig sentir obligat a copiar-la (la traducció és meua):
«Mentre feia broma tranquil·lament amb un amic, o esperant jo tot sol a la cua d’un cine de Beyoğlu, o en encaixar la mà d’una noia preciosa que acabava de conèixer, era com si de sobte del meu dedins sorgís un ull, s’estigués enlaire una mica més enllà i, com una càmera de cine molt atenta, comencés a observar amb detall tot el que estava fent (li donava els diners a la taquillera amb la mà estesa o buscava amb desesperació una cosa per dir-li a la noia bonica després de saludar-la), o les paraules breus, hipòcrites i estúpides que estigués dient en aquell moment (“Una entrada de platea per a Des de Rússia amb amor, si us plau?”, “Tu també és el primer cop que véns a una d’aquestes festes?”). De sobte, em trobava fent d’actor i director d’una pel·lícula, dins de la vida meva i sent un observador sarcàstic d’aquesta vida en l’interior de la qual em trobava. Com que només podia mantenir la pretensió que tot transcorria amb “normalitat” durant uns segons, passats aquells primers instants m’envoltava de dalt a baix una sacsejada espiritual composta de vergonya, por, pànic i neguit de quedar com un estrany. Mentre l’ànima inquieta minvava com si fos un paper que algú doblega una volta i una altra tancant-lo sobre si mateix, en aquells instants de depressió tots els òrgans interns, tot l’ésser, em començava a fer l’efecte que es trobava enmig d’un terratrèmol. Sabia que en situacions com aquesta l’única medecina efectiva era ficar-me al quarto, tancar la porta i quedar-me allà aïllat. Un cop sol, meditava una vegada i una altra sobre l’instant que m’havia sacsejat tant i tant que l’ànima no ho havia pogut suportar, recreava el moment i de vegades em repetia les paraules vulgars que tant m’havien fet avergonyir. M’anava bé agafar llapis i paper i escriure, dibuixar o guixar alguna cosa de pressa, i en poc temps tornava al meu estat “normal” i ja podia barrejar-me un altre cop amb la resta d’éssers humans. També em passava de vegades que encara que no hagués fet o dit res que es pogués titllar de vulgar, hipòcrita o fals, de sobte em trobava molt artificial. Quan la mirada se’m quedava clavada en el propi reflex en un aparador mentre passejava pel carrer, o quan era assegut en un racó d’un d’aquells establiments de sandvitxos i hamburgueses que llavors s’obrien a Beyoğlu, i em prenia una salsitxa amb ayran després de la pel·lícula que havia mirat com a diversió nocturna del dissabte, de sobte la imatge meva que veia al mirall se’m feia massa real, massa crua i massa insuportable. M’hauria agradat morir-me perquè era incapaç d’aguantar aquell moment, però continuava observant-me amb certa ànsia massoquista mentre acabava l’entrepà. Una estona després em comparava al gegant del quadre de Goya que devora el seu fill. La imatge del mirall em recordava els meus delictes, els meus pecats, que jo era un paio repugnant.»
Perdoneu la llargària de la cita. Això és rigorosament exacte i només per això, per haver sabut reflectir-ho d’aquesta manera tan gràfica i tan entenedora, per mi Pamuk ja mereix qualsevol premi. Molts cops m’he trobat en situacions semblants a aquesta –i el meu problema ha estat que sovint he hagut d’aguantar-me, perquè no tenia enlloc on fugir, i llavors els minuts següents, les hores següents, són un turment, un martiri que no desitjo a ningú–, però el que no havia trobat mai fins ara és una descripció tan exacta del fenomen, que em semblava molt personalíssim. M’alegra haver-ho llegit, doncs... però crec que trigaré temps a enfrontar-me un altre cop, i llavors de debò, de manera definitiva, al llibre de Pamuk. Em fa por, em fa molt de respecte. Crec que esperaré a fer-me més gran, quan sigui capaç de poder riure més de gust de mi mateix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Pensava que era una experiència personal però he descobert que no, que a altra gent tímida com jo també els passa un fenomen similar. És com una motxilla carregosa, que amb prou feines has aconseguit entomar, incorporar, adaptar o assimilar a la pròpia vida. No passa sempre, però sí sovint: de sobte, t’hi trobes, vius dintre aquesta mena d’esquizofrènia no patològica –sembla que no té altres efectes secundaris ni més símptomes preocupants que la incomoditat que produeix.
Bé, vaig començar a llegir İstambul, del Nobel 2006 Orhan Pamuk. M’atreia el plantejament de l’obra, pel que en deien els diaris quan es va publicar aquí. No llegeixo gairebé mai novetats, i menys de ficció, però això no era ficció: eren unes memòries, una mena d’autobiografia. Per això m’atreia. I vaig començar a llegir i al cap de vint o trenta pàgines vaig sentir-me incòmode. La mateixa incomoditat que sents quan algú t’explica intimitats que et sembla que no tens dret a conèixer. La mateixa incomoditat que m’ha impedit fins ara llegir Un home de paraula, d’Imma Monsó, que no és una novel·la normal, com deveu saber, sinó una dolorosa introspecció personal sobre la relació amb l’ésser estimat que s’acaba de morir. Dius: no, això no m’ho expliquis, no cal. I t’ho expliquen.
Llavors, vaig anar avançant pel llibre de Pamuk pasant pàgines i mirant de no entretenir-m’hi. Parlo d’una sola nit, i no sencera, en una sola nit vaig fer el fet. I vaig ensopegar amb aquesta descripció, al capítol 33, que em vaig sentir obligat a copiar-la (la traducció és meua):
«Mentre feia broma tranquil·lament amb un amic, o esperant jo tot sol a la cua d’un cine de Beyoğlu, o en encaixar la mà d’una noia preciosa que acabava de conèixer, era com si de sobte del meu dedins sorgís un ull, s’estigués enlaire una mica més enllà i, com una càmera de cine molt atenta, comencés a observar amb detall tot el que estava fent (li donava els diners a la taquillera amb la mà estesa o buscava amb desesperació una cosa per dir-li a la noia bonica després de saludar-la), o les paraules breus, hipòcrites i estúpides que estigués dient en aquell moment (“Una entrada de platea per a Des de Rússia amb amor, si us plau?”, “Tu també és el primer cop que véns a una d’aquestes festes?”). De sobte, em trobava fent d’actor i director d’una pel·lícula, dins de la vida meva i sent un observador sarcàstic d’aquesta vida en l’interior de la qual em trobava. Com que només podia mantenir la pretensió que tot transcorria amb “normalitat” durant uns segons, passats aquells primers instants m’envoltava de dalt a baix una sacsejada espiritual composta de vergonya, por, pànic i neguit de quedar com un estrany. Mentre l’ànima inquieta minvava com si fos un paper que algú doblega una volta i una altra tancant-lo sobre si mateix, en aquells instants de depressió tots els òrgans interns, tot l’ésser, em començava a fer l’efecte que es trobava enmig d’un terratrèmol. Sabia que en situacions com aquesta l’única medecina efectiva era ficar-me al quarto, tancar la porta i quedar-me allà aïllat. Un cop sol, meditava una vegada i una altra sobre l’instant que m’havia sacsejat tant i tant que l’ànima no ho havia pogut suportar, recreava el moment i de vegades em repetia les paraules vulgars que tant m’havien fet avergonyir. M’anava bé agafar llapis i paper i escriure, dibuixar o guixar alguna cosa de pressa, i en poc temps tornava al meu estat “normal” i ja podia barrejar-me un altre cop amb la resta d’éssers humans. També em passava de vegades que encara que no hagués fet o dit res que es pogués titllar de vulgar, hipòcrita o fals, de sobte em trobava molt artificial. Quan la mirada se’m quedava clavada en el propi reflex en un aparador mentre passejava pel carrer, o quan era assegut en un racó d’un d’aquells establiments de sandvitxos i hamburgueses que llavors s’obrien a Beyoğlu, i em prenia una salsitxa amb ayran després de la pel·lícula que havia mirat com a diversió nocturna del dissabte, de sobte la imatge meva que veia al mirall se’m feia massa real, massa crua i massa insuportable. M’hauria agradat morir-me perquè era incapaç d’aguantar aquell moment, però continuava observant-me amb certa ànsia massoquista mentre acabava l’entrepà. Una estona després em comparava al gegant del quadre de Goya que devora el seu fill. La imatge del mirall em recordava els meus delictes, els meus pecats, que jo era un paio repugnant.»
Perdoneu la llargària de la cita. Això és rigorosament exacte i només per això, per haver sabut reflectir-ho d’aquesta manera tan gràfica i tan entenedora, per mi Pamuk ja mereix qualsevol premi. Molts cops m’he trobat en situacions semblants a aquesta –i el meu problema ha estat que sovint he hagut d’aguantar-me, perquè no tenia enlloc on fugir, i llavors els minuts següents, les hores següents, són un turment, un martiri que no desitjo a ningú–, però el que no havia trobat mai fins ara és una descripció tan exacta del fenomen, que em semblava molt personalíssim. M’alegra haver-ho llegit, doncs... però crec que trigaré temps a enfrontar-me un altre cop, i llavors de debò, de manera definitiva, al llibre de Pamuk. Em fa por, em fa molt de respecte. Crec que esperaré a fer-me més gran, quan sigui capaç de poder riure més de gust de mi mateix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 16 de juny del 2007
Gossos
Molts castellans, no sé si ho sabíeu, són racistes. Ja ve de lluny, per exemple, que alguns d’ells ens tractin de gossos. No fa gaire m’hi vaig trobar, que un senyor va començar a bordar en un acte públic quan un dels ponents va començar a parlar en català –es veu que li havien dit que seria en castellà. I després hi ha els capteniments diguem-ne col·lectius, corporatius. Al diari La Vanguardia, en concret, hi ha una història ben trista, de l’època que era La Vanguardia Española, i ben ufana que n’estava –i que n’està, de seguida ho explico. El seu director, un tal Galinsoga, tractava habitualment en l’àmbit privat els catalans de gossos o directament de merda –com feia força gent en aquella època–, però un dia se li va acudir de fer-ho en públic i allà es va acabar aquell director –però això no vol dir que en temps del Franco estiguéssim millor que ara, eh?, que consti, va ser simplement que al dictador li va anar bé l’excusa per treure-se’l de sobre, ja que l’home, a part de feixista, era bastant emprenyador; no sé si sabíeu que llavors els directors de tots els diaris els nomenaven al Palacio del Pardo, que era on s’estava aquell senyor..., bé, aquesta és una altra història.
El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.
Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.
Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.
(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)
(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.
Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.
Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.
(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)
(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 13 de juny del 2007
Enfrontar-se a les angoixes
Per si a algú li fan servici, us copio unes quantes idees que he arreplegat després d’una ullada ràpida que he fet a la llibreria en un parell de llibres d’autoajuda de David Burns, Feeling good i When panic attacks. Tracten sobre les maneres d’enfrontar-se a les angoixes. No hi crec gaire, en aquests llibres, però haig de reconèixer que de vegades veure’m retratat en determinades descripcions, sempre que siguin breus, una mica sí que m’ajuda. Després, quan comencen a fer teories sobre allò, llavors ja m’hi perdo. Però és interessant saber que no ets sol al món quan et passen coses, que no ets tan estrany com et sembla, vaja.
– Si tens molts alts i baixos, pot ajudar-te fer un registre diari de l’estat d’ànim i apuntar-hi les emocions negatives: tristesa, decandiment, angoixa, culpabilitat, vergonya, humiliació, desànim, irritació... i fins i tot puntuar de l’1 al 10 la intensitat d’aquestes emocions. Això ajuda a veure’s des de fora, a objectivar problemes, i potser a riure’s una mica d’un mateix.
– També pot ajudar mirar d’elaborar un pensament positiu per a cada sentiment negatiu. Per exemple, si em mortifico pensant que darrerament atabalo massa la parella i aquest pensament negatiu ha esdevingut preponderant, va bé pensar almenys en una cosa positiva que aporto a la parella.
– Traslladar a un altre els pensaments negatius que tenim sobre nosaltres mateixos, i llavors jutjar-lo. Segur que molts cops serem més comprensius amb els altres que amb nosaltres mateixos –almenys amb els que ens estimem–, posant que tinguin aquell defecte que ens atribuïm i que ens fa patir tant (no sempre, però, serem més comprensius fent aquesta projecció, i per tant caldrà anar amb compte amb aquest recurs).
– Fer proves d’humor per sortir de nosaltres mateixos: posar-se a fer bestieses al mig del carrer, fer una mica de teatre, imitar una altra persona, cantar...
– Imaginar-nos que ens en passa una de grossa. Va bé, quan estem ficats dins les nostres misèries, analitzar fredament què faríem, com reaccionaríem, què ens caldria fer en cas que ens sobrevingués una desgràcia “de debò”: quedar-nos sense casa, quedar-nos sense família, quedar-nos paralítics, quedar-nos sense feina... I llavors tornar a la realitat.
– Forçar les nostres limitacions: si ens posa frenètics anar amb metro i bufem com si sortíssim de la presó quan arribem a la nostra parada, podem agafar-lo un dia i fer un viatge de punta a punta de la línia més concorreguda per comprovar que no passa res; si no sabem somriure, podem obligar-nos a adreçar un somrís a deu persones seguides abans de tornar al nostre posat gris habitual; si odiem la sopa d’all, fer-nos-en un bon plat; si no ens agrada fer tal cosa, fer-la una estona.
Ja ho dic, són coses molt bàsiques, però a vegades poden anar bé.
(Ep, parlo només de disfuncions casolanes, eh? Si a algú li passen coses d’aquestes fins al punt d’haver d’anar a cal metge perquè s’han fet patològiques, llavors que no en faci cas, que encara podria prendre més mal. Sobretot amb les sopes d’all o les passejades amb metro.)
– Si tens molts alts i baixos, pot ajudar-te fer un registre diari de l’estat d’ànim i apuntar-hi les emocions negatives: tristesa, decandiment, angoixa, culpabilitat, vergonya, humiliació, desànim, irritació... i fins i tot puntuar de l’1 al 10 la intensitat d’aquestes emocions. Això ajuda a veure’s des de fora, a objectivar problemes, i potser a riure’s una mica d’un mateix.
– També pot ajudar mirar d’elaborar un pensament positiu per a cada sentiment negatiu. Per exemple, si em mortifico pensant que darrerament atabalo massa la parella i aquest pensament negatiu ha esdevingut preponderant, va bé pensar almenys en una cosa positiva que aporto a la parella.
– Traslladar a un altre els pensaments negatius que tenim sobre nosaltres mateixos, i llavors jutjar-lo. Segur que molts cops serem més comprensius amb els altres que amb nosaltres mateixos –almenys amb els que ens estimem–, posant que tinguin aquell defecte que ens atribuïm i que ens fa patir tant (no sempre, però, serem més comprensius fent aquesta projecció, i per tant caldrà anar amb compte amb aquest recurs).
– Fer proves d’humor per sortir de nosaltres mateixos: posar-se a fer bestieses al mig del carrer, fer una mica de teatre, imitar una altra persona, cantar...
– Imaginar-nos que ens en passa una de grossa. Va bé, quan estem ficats dins les nostres misèries, analitzar fredament què faríem, com reaccionaríem, què ens caldria fer en cas que ens sobrevingués una desgràcia “de debò”: quedar-nos sense casa, quedar-nos sense família, quedar-nos paralítics, quedar-nos sense feina... I llavors tornar a la realitat.
– Forçar les nostres limitacions: si ens posa frenètics anar amb metro i bufem com si sortíssim de la presó quan arribem a la nostra parada, podem agafar-lo un dia i fer un viatge de punta a punta de la línia més concorreguda per comprovar que no passa res; si no sabem somriure, podem obligar-nos a adreçar un somrís a deu persones seguides abans de tornar al nostre posat gris habitual; si odiem la sopa d’all, fer-nos-en un bon plat; si no ens agrada fer tal cosa, fer-la una estona.
Ja ho dic, són coses molt bàsiques, però a vegades poden anar bé.
(Ep, parlo només de disfuncions casolanes, eh? Si a algú li passen coses d’aquestes fins al punt d’haver d’anar a cal metge perquè s’han fet patològiques, llavors que no en faci cas, que encara podria prendre més mal. Sobretot amb les sopes d’all o les passejades amb metro.)
dissabte, 9 de juny del 2007
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
El resum del capítol anterior: que sabem molt castellà, moltíssim, la immensa majoria de nosaltres sabem segurament més castellà que no català.
És allò que explicava ja Joan Sales en temps del Franco, quan va obrir-se una mica la mà i el català va recomençar a treure el nas socialment, que li demanaven: «–Com s’escriu “diumenge que ve si Déu vol”? –Doncs així, exactament com ho has dit. –No, jo vull dir formalment, per a una participació de casament. –És igual, tal com ho has dit. –Vols dir? Bé, ja ho demanaré a algú altre.» I l’escriptor explicava que la invitació al final eixia així: «El diumenge pròxim, Déu mitjançant.» El castellà, «Franco mitjançant», havia aconseguit ser el paradigma de «la formalitat». I encara hi som.
Bé, el que volia dir és que després del Franco i amb l’statu quo que ens ha deixat aquell senyor, que com sabeu no s’ha modificat gaire, el perill que tenim ara, el risc que corre el català, és sobretot a causa d’aquest gran coneixement que tenim tots del castellà.
Perquè els nostres tresavis no en sabien tant, de castellà. Ni de lluny. Amb prou feines, fora dels més il·lustrats, tenien les paraules justes per entendre’s amb els funcionaris quan de tant en tant havien d’anar a fer una gestió burocràtica.
En canvi, nosaltres sabem molt castellà, no dic que més del compte perquè això seria un error –les llengües són innocents– i de seguida algú m’acusaria d’un munt de coses lletges, però en sabem més que de català, en sabem fins a un punt que el català que sabem –els que en sabem– corre perill de ser fagocitat lèxicament (vocabulari), sintàcticament (construcció de les frases) i fins i tot fraseològicament (les locucions, refranys i frases fetes: allò de “que cada pal aguanti la seva vela” que deia un polític de primera fila l’altre dia).
Això és un gran desastre? Suposo que sí, però hi ha poca cosa a pelar, mentre la gent no faci un cop de cap i no decideixi que convé muntar una revolució pacífica però contundent, una vaga de fam ininterrompuda davant l’ONU o una feta similar per trobar suport internacional i poder desempallegar-nos dels imperialistes que ens han dut fins a aquesta situació galdosa de subordinació i ens hi volen mantenir, situació en què la nostra llengua sembla abocada a una mimetització tan gran amb el castellà que aviat ells ens entendran tan bé com nosaltres, sense saber gallec, entenem molts gallecs actuals quan parlen la llengua que parlen la majoria d’ells. I en canvi, ens costa força més entendre el portuguès, que és –era– la mateixa llengua.
Sempre acabem igual: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
I n’hi ha que diuen que l’important és entendre’s i que, per tant, quin problema hi ha que el gallec s’entengui? Ara, a aquests no els diguis que mimetitzin el seu castellà amb l’anglès o l’hindi, perquè llavors es posaran les mans al cap: el castellà és sagrat tal com està, no cal tocar-lo. Explica-li a un senyor o a una senyora de la meseta castellana que parlar espanyol a Valladolid és provincià i que fa més global que enraoni en xinès, i veuràs què et diu. O sigui, ells, com nosaltres, són partidaris que la gent s’entengui, però sense que la seva llengua no perdi ni la personalitat ni una mica de quota del pastís mundial. I els altres som els que ens hem d’adaptar, els que hem de pactar d’aquella manera, si us plau per força –i com a filosofia ja ens està bé, sembla més civilitzada que l’altra... però sense imposicions.
No sé si ens ha de consolar el fet que totes les llengües, fins les més poderoses, pateixen a hores d’ara processos similars d’assimilació. Potser sí que les llengües actuals tal com les coneixem ara s’acabaran i en sorgirà alguna o unes quantes de noves, diferents de totes les d’avui. Es podrien acabar els particularismes de cada llengua o que la llengua de comunicació global fos una i després n’hi hagués altres de locals per entendre’s en els àmbits més casolans. Potser. Però el que ens fa ràbia de debò és que a nosaltres el procés de globalització, aquesta mena de convergència general de les llengües en un híbrid –a veure què passarà ara amb la llavassada del xinès que és a punt d’arribar–, ens agafa enmig d’una situació històrica com la que tenim, en aquesta nostra conjuntura de feblesa institucional i social, per tot allò que ens han imposat en anys recents i que encara s’arrossega i encara ens imposen.
Si això ens ho haguéssim trobat fa dos-cents anys... doncs, vés a saber què hauria passat, potser la llengua nostra hauria desaparegut del tot, perquè llavors no la teníem ni codificada ni prou fixada: era encara més olla de grills que ara. Però ens ha tocat avui, tenim la llengua que tot just fa un segle va començar a revifar, i ara, amb mitges soles gairebé noves i canvi d’oli recent, tot plegat la maleïda globalització, amb l’«espanyol mitjançant», ens agafa sense confessar.
Això és el que ens neguiteja. I teniu raó... però no sé si amb aquests nyirvis que gastem tots plegats últimament anirem gaire lluny.
Certament, és perillós que ens quedem ulls fits en aquesta llengua espanyola, tancada en una zona de món que no sembla que hagi de ser de les més importants ni estratègiques en el futur immediat. Hem d’anar amb compte, doncs, no fos cas que en el procés d’hibridació de les llengües ens quedéssim en un estadi intermedi, ni carn ni peix, i que amb la llengua que ens domina ara no anéssim gaire més enllà de Madrid, que ja sabeu que l’espanyol de Sud-amèrica cada cop va més al seu aire: o sigui, que ens quedéssim «entre Pinto y Valdemoro».
Posats a anar pel món amb llengües internacionals, doncs, o a transformar la nostra en una versió casolana dels futurs híbrids universals, potser l’espill que ens han posat si us plau per força al costat perquè ens hi emmirallem no sigui el cavall guanyador. Posats a perdre identitat, doncs, val més que cerquem els millors tatanos del mercat.
I ja sé que aquesta nota no conclou gaire res. No tinc solucions.
El que no és solució, sens dubte, sinó una manifestació de cinisme d’allò més perversa, és dir que el castellà està en perill a Catalunya, que “no convergim”, que “no som prou globals”, i que per tant cal fer coses per “recuperar les quotes perdudes de castellà”. És el cinisme dels espanyols imperialistes, dels genocides. I són ells els que manen, a Madrid i a Barcelona. Els hem votat nosaltres. Això és el que tenim. I per a això no hi ha solucions. Jo sóc pacifista convençut i, per tant, no les conec.
És allò que explicava ja Joan Sales en temps del Franco, quan va obrir-se una mica la mà i el català va recomençar a treure el nas socialment, que li demanaven: «–Com s’escriu “diumenge que ve si Déu vol”? –Doncs així, exactament com ho has dit. –No, jo vull dir formalment, per a una participació de casament. –És igual, tal com ho has dit. –Vols dir? Bé, ja ho demanaré a algú altre.» I l’escriptor explicava que la invitació al final eixia així: «El diumenge pròxim, Déu mitjançant.» El castellà, «Franco mitjançant», havia aconseguit ser el paradigma de «la formalitat». I encara hi som.
Bé, el que volia dir és que després del Franco i amb l’statu quo que ens ha deixat aquell senyor, que com sabeu no s’ha modificat gaire, el perill que tenim ara, el risc que corre el català, és sobretot a causa d’aquest gran coneixement que tenim tots del castellà.
Perquè els nostres tresavis no en sabien tant, de castellà. Ni de lluny. Amb prou feines, fora dels més il·lustrats, tenien les paraules justes per entendre’s amb els funcionaris quan de tant en tant havien d’anar a fer una gestió burocràtica.
En canvi, nosaltres sabem molt castellà, no dic que més del compte perquè això seria un error –les llengües són innocents– i de seguida algú m’acusaria d’un munt de coses lletges, però en sabem més que de català, en sabem fins a un punt que el català que sabem –els que en sabem– corre perill de ser fagocitat lèxicament (vocabulari), sintàcticament (construcció de les frases) i fins i tot fraseològicament (les locucions, refranys i frases fetes: allò de “que cada pal aguanti la seva vela” que deia un polític de primera fila l’altre dia).
Això és un gran desastre? Suposo que sí, però hi ha poca cosa a pelar, mentre la gent no faci un cop de cap i no decideixi que convé muntar una revolució pacífica però contundent, una vaga de fam ininterrompuda davant l’ONU o una feta similar per trobar suport internacional i poder desempallegar-nos dels imperialistes que ens han dut fins a aquesta situació galdosa de subordinació i ens hi volen mantenir, situació en què la nostra llengua sembla abocada a una mimetització tan gran amb el castellà que aviat ells ens entendran tan bé com nosaltres, sense saber gallec, entenem molts gallecs actuals quan parlen la llengua que parlen la majoria d’ells. I en canvi, ens costa força més entendre el portuguès, que és –era– la mateixa llengua.
Sempre acabem igual: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
I n’hi ha que diuen que l’important és entendre’s i que, per tant, quin problema hi ha que el gallec s’entengui? Ara, a aquests no els diguis que mimetitzin el seu castellà amb l’anglès o l’hindi, perquè llavors es posaran les mans al cap: el castellà és sagrat tal com està, no cal tocar-lo. Explica-li a un senyor o a una senyora de la meseta castellana que parlar espanyol a Valladolid és provincià i que fa més global que enraoni en xinès, i veuràs què et diu. O sigui, ells, com nosaltres, són partidaris que la gent s’entengui, però sense que la seva llengua no perdi ni la personalitat ni una mica de quota del pastís mundial. I els altres som els que ens hem d’adaptar, els que hem de pactar d’aquella manera, si us plau per força –i com a filosofia ja ens està bé, sembla més civilitzada que l’altra... però sense imposicions.
No sé si ens ha de consolar el fet que totes les llengües, fins les més poderoses, pateixen a hores d’ara processos similars d’assimilació. Potser sí que les llengües actuals tal com les coneixem ara s’acabaran i en sorgirà alguna o unes quantes de noves, diferents de totes les d’avui. Es podrien acabar els particularismes de cada llengua o que la llengua de comunicació global fos una i després n’hi hagués altres de locals per entendre’s en els àmbits més casolans. Potser. Però el que ens fa ràbia de debò és que a nosaltres el procés de globalització, aquesta mena de convergència general de les llengües en un híbrid –a veure què passarà ara amb la llavassada del xinès que és a punt d’arribar–, ens agafa enmig d’una situació històrica com la que tenim, en aquesta nostra conjuntura de feblesa institucional i social, per tot allò que ens han imposat en anys recents i que encara s’arrossega i encara ens imposen.
Si això ens ho haguéssim trobat fa dos-cents anys... doncs, vés a saber què hauria passat, potser la llengua nostra hauria desaparegut del tot, perquè llavors no la teníem ni codificada ni prou fixada: era encara més olla de grills que ara. Però ens ha tocat avui, tenim la llengua que tot just fa un segle va començar a revifar, i ara, amb mitges soles gairebé noves i canvi d’oli recent, tot plegat la maleïda globalització, amb l’«espanyol mitjançant», ens agafa sense confessar.
Això és el que ens neguiteja. I teniu raó... però no sé si amb aquests nyirvis que gastem tots plegats últimament anirem gaire lluny.
Certament, és perillós que ens quedem ulls fits en aquesta llengua espanyola, tancada en una zona de món que no sembla que hagi de ser de les més importants ni estratègiques en el futur immediat. Hem d’anar amb compte, doncs, no fos cas que en el procés d’hibridació de les llengües ens quedéssim en un estadi intermedi, ni carn ni peix, i que amb la llengua que ens domina ara no anéssim gaire més enllà de Madrid, que ja sabeu que l’espanyol de Sud-amèrica cada cop va més al seu aire: o sigui, que ens quedéssim «entre Pinto y Valdemoro».
Posats a anar pel món amb llengües internacionals, doncs, o a transformar la nostra en una versió casolana dels futurs híbrids universals, potser l’espill que ens han posat si us plau per força al costat perquè ens hi emmirallem no sigui el cavall guanyador. Posats a perdre identitat, doncs, val més que cerquem els millors tatanos del mercat.
I ja sé que aquesta nota no conclou gaire res. No tinc solucions.
El que no és solució, sens dubte, sinó una manifestació de cinisme d’allò més perversa, és dir que el castellà està en perill a Catalunya, que “no convergim”, que “no som prou globals”, i que per tant cal fer coses per “recuperar les quotes perdudes de castellà”. És el cinisme dels espanyols imperialistes, dels genocides. I són ells els que manen, a Madrid i a Barcelona. Els hem votat nosaltres. Això és el que tenim. I per a això no hi ha solucions. Jo sóc pacifista convençut i, per tant, no les conec.
divendres, 8 de juny del 2007
Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)
Crec que ja he dit altres vegades que la nostra llengua es troba en una situació més bona que no sembla i que hem de fer un cas relatiu als catastrofistes, que fa vint o trenta anys ja deien que el català s’acabava. Per una banda al món hi ha avui més gent que mai que sap català o que almenys l’entén. I per l’altra, ara com ara tenim a les nostres mans una sèrie d’armes per defensar-nos –poques, però en tenim– que de moment ningú no discuteix que les puguem tenir, i això ja és un gran què. Penseu, parlant d’armes, que el Decreto de Nueva Planta ens tenia prohibit que hi hagués ni un ganivet fora de la cuina. I a la cuina, fermat amb cadena. O sigui, una mica millor que els nostres tresavis potser sí que ho estem.
Ara bé, també és veritat que a hores d’ara el català té un perill que potser els nostres tresavis no tenien. I és que nosaltres sabem molt castellà. Diguin el que diguin els mamuts i altres animals prehistòrics de la RAE i d’altres móns poc civilitzats que bramulen per ponent sobre el perill que corre el castellà a Catalunya, el fet cert és que els catalans de la nostra generació, els que es van educar durant el franquisme, els que van estar escolaritzats força temps en castellà i molts dels que han vingut després, hem patit i continuem entomant un devessall tan continu d’inputs castellans que ens arriben pertot arreu –mitjans de comunicació, el carrer, els productes comercials, el cine, internet...– que de fet sabem molt més castellà que els nostres avis.
O sigui, que el castellà continua ben viu al voltant nostre –més viu que el català, de fet–, i això és un problema justament per allò mateix que anava dient: que sabem molt castellà. I molt vol dir MOLT. De primer, alguns que ja anem tenint una edat –i em fa l’efecte que la majoria del jovent d’ara també– hem llegit força més en castellà que en català, molt sovint perquè el que volíem llegir per devoció o afició o el que havíem de llegir per obligació escolar, professional o social només ho teníem a l’abast en castellà. Moltes grans obres de la literatura universal, i també molts clàssics de la literatura infantil i juvenil, només estaven en castellà o en edicions estrangeres inaccessibles –això, suposant que a determinades edats puguis empassar-te segons què en una llengua que domines més aviat poc, i ara vull dir l’anglès, que és la meva tercera llengua i faig pena parlant-lo i fins i tot llegint-lo, i actualment també sóc capaç de llegir en italià i francès, però encara molt més insegur.
Així, Tolstoi i Dostoievski, Shakespeare i Dickens, Molière, Poe, Austen, Swift, Defoe, Emily Brontë, Goethe, Dumas, Hugo, Melville, Carroll, Twain... Mann, Kafka, Joyce, Proust, Faulkner, Woolf, Steinbeck, Hemingway, Dos Passos, Camus, Stevenson, Wilde, Kipling, Wells, Lawrence, Cronin, Malraux, Orwell, Becquet, Williams, Duras... i abans Salgari, May, Blyton, Verne, Grey, els Hollister, Kasperle, Los Tres Investigadores, els germans Grimm, Perrault... Mortadelo y Filemón, Pulgarcito, DDT, TBO, Astérix, Félix el Gato, Tom y Jerry, Vidas Ejemplares de Novaro, Los Picapiedra, l’obra completa de Walt Disney... Michel Tanguy, Michel Vaillant, Hopalong Cassidy, Roy Rogers, El Llanero Solitario, El Guerrero del Antifaz, Rin-tin-tin, Blueberry, Red Ryder, Coyote, Capitán Trueno, Lucky Luke, Flash Gordon, Tarzán, Superman, Spiderman, Hulk, Sargento Gorila (Hazañas Bélicas)... Tot això i molt més ens va venir en castellà. I sí, hi va haver el Marsupilami i Gil Pupil·la, els Barrufets i Tintín en català a partir de determinat moment, però va ser com de propina. I no hem parlat de Cervantes, Rojas, Jovellanos, Larra, Pereda, Azorín, Clarín, Unamuno, Baroja, Galdós, Valle Inclán, Machado, Bécquer, Lope de Vega, Calderón, Quevedo, Moratín, Tirso... Lorca, Borges, Cela, Delibes, García Márquez, Ferlosio, Laforet, Gironella... Me’n deixo molts, perquè els dic de memòria i sense rumiar gens ni ordenar-los gaire: tal com han rajat del magí. És espectacular. I encara sort que jo em vaig deslliurar de Roberto Alcázar y Pedrín. I encara sort també del Cavall Fort.
I no hem parlat de la tele, ni dels diaris, ni de les revistes, ni del cine, ni de la ràdio... ni d’internet.
O sigui, sabem més castellà que català. Encara, sí. Sabem més castellà, sabem moltíssim castellà: paraules soltes, locucions, frases fetes, refranys... Tenim un domini dels registres del castellà increïble. Sabem com es poden dir les coses en castellà de deu maneres diferents, segons el context, les circumstàncies, els interlocutors, el to irònic o seriós o rialler o confidencial o solemne de cada expressió. Tant ens passa, això, que fins i tot de vegades ens alegrem quan descobrim que una cosa la sabem dir en català i no ens ve al cap de seguida com es diu allò en castellà. Ens alegrem, sí, perquè això només ens passa molt de tant en tant, i en canvi el contrari s’esdevé molt més sovint.
Sabem molt castellà nosaltres, i també els nostres fills. Perquè la quantitat d’inputs que rebem tots –quantitat absoluta de «coses per llegir» i de «coses que sentim»– és molt, però molt, superior en castellà que en català.
Continuaré.
Ara bé, també és veritat que a hores d’ara el català té un perill que potser els nostres tresavis no tenien. I és que nosaltres sabem molt castellà. Diguin el que diguin els mamuts i altres animals prehistòrics de la RAE i d’altres móns poc civilitzats que bramulen per ponent sobre el perill que corre el castellà a Catalunya, el fet cert és que els catalans de la nostra generació, els que es van educar durant el franquisme, els que van estar escolaritzats força temps en castellà i molts dels que han vingut després, hem patit i continuem entomant un devessall tan continu d’inputs castellans que ens arriben pertot arreu –mitjans de comunicació, el carrer, els productes comercials, el cine, internet...– que de fet sabem molt més castellà que els nostres avis.
O sigui, que el castellà continua ben viu al voltant nostre –més viu que el català, de fet–, i això és un problema justament per allò mateix que anava dient: que sabem molt castellà. I molt vol dir MOLT. De primer, alguns que ja anem tenint una edat –i em fa l’efecte que la majoria del jovent d’ara també– hem llegit força més en castellà que en català, molt sovint perquè el que volíem llegir per devoció o afició o el que havíem de llegir per obligació escolar, professional o social només ho teníem a l’abast en castellà. Moltes grans obres de la literatura universal, i també molts clàssics de la literatura infantil i juvenil, només estaven en castellà o en edicions estrangeres inaccessibles –això, suposant que a determinades edats puguis empassar-te segons què en una llengua que domines més aviat poc, i ara vull dir l’anglès, que és la meva tercera llengua i faig pena parlant-lo i fins i tot llegint-lo, i actualment també sóc capaç de llegir en italià i francès, però encara molt més insegur.
Així, Tolstoi i Dostoievski, Shakespeare i Dickens, Molière, Poe, Austen, Swift, Defoe, Emily Brontë, Goethe, Dumas, Hugo, Melville, Carroll, Twain... Mann, Kafka, Joyce, Proust, Faulkner, Woolf, Steinbeck, Hemingway, Dos Passos, Camus, Stevenson, Wilde, Kipling, Wells, Lawrence, Cronin, Malraux, Orwell, Becquet, Williams, Duras... i abans Salgari, May, Blyton, Verne, Grey, els Hollister, Kasperle, Los Tres Investigadores, els germans Grimm, Perrault... Mortadelo y Filemón, Pulgarcito, DDT, TBO, Astérix, Félix el Gato, Tom y Jerry, Vidas Ejemplares de Novaro, Los Picapiedra, l’obra completa de Walt Disney... Michel Tanguy, Michel Vaillant, Hopalong Cassidy, Roy Rogers, El Llanero Solitario, El Guerrero del Antifaz, Rin-tin-tin, Blueberry, Red Ryder, Coyote, Capitán Trueno, Lucky Luke, Flash Gordon, Tarzán, Superman, Spiderman, Hulk, Sargento Gorila (Hazañas Bélicas)... Tot això i molt més ens va venir en castellà. I sí, hi va haver el Marsupilami i Gil Pupil·la, els Barrufets i Tintín en català a partir de determinat moment, però va ser com de propina. I no hem parlat de Cervantes, Rojas, Jovellanos, Larra, Pereda, Azorín, Clarín, Unamuno, Baroja, Galdós, Valle Inclán, Machado, Bécquer, Lope de Vega, Calderón, Quevedo, Moratín, Tirso... Lorca, Borges, Cela, Delibes, García Márquez, Ferlosio, Laforet, Gironella... Me’n deixo molts, perquè els dic de memòria i sense rumiar gens ni ordenar-los gaire: tal com han rajat del magí. És espectacular. I encara sort que jo em vaig deslliurar de Roberto Alcázar y Pedrín. I encara sort també del Cavall Fort.
I no hem parlat de la tele, ni dels diaris, ni de les revistes, ni del cine, ni de la ràdio... ni d’internet.
O sigui, sabem més castellà que català. Encara, sí. Sabem més castellà, sabem moltíssim castellà: paraules soltes, locucions, frases fetes, refranys... Tenim un domini dels registres del castellà increïble. Sabem com es poden dir les coses en castellà de deu maneres diferents, segons el context, les circumstàncies, els interlocutors, el to irònic o seriós o rialler o confidencial o solemne de cada expressió. Tant ens passa, això, que fins i tot de vegades ens alegrem quan descobrim que una cosa la sabem dir en català i no ens ve al cap de seguida com es diu allò en castellà. Ens alegrem, sí, perquè això només ens passa molt de tant en tant, i en canvi el contrari s’esdevé molt més sovint.
Sabem molt castellà nosaltres, i també els nostres fills. Perquè la quantitat d’inputs que rebem tots –quantitat absoluta de «coses per llegir» i de «coses que sentim»– és molt, però molt, superior en castellà que en català.
Continuaré.
dimecres, 6 de juny del 2007
Raons i abraçades
Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:
«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)
En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.
(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)
En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.
(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 4 de juny del 2007
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Dilluns 4 de juny, dos quarts d'onze del matí. És festa a Barcelona. Tots els barcelonins de naixement o d’adopció són a la platja, de viatge, clapant, absorbint l’alcohol de la matinada. Tots? No. Un grapat d’infrahumans que hem coincidit aquest matí al metro hem hagut d’anar a treballar, per la malaptesa de les nostres autoritats, que es van carregar una festa i la van traslladar a avui.
Avui no és res, senyors i senyores –no sé per què els ho dic, si ja ho saben. Una cosa és la segona Pasqua i una altra un dilluns de festa per la bona cara, una vacança general en la feina que no es repetirà perquè no consta en cap calendari, se l’han inventada. Uns clients de fora de Catalunya ens han dit que ells no tenien la culpa d’aquestes manies nostres, i que si no ens agrada que ens hi posem fulles. Que ells tenien apuntada com a festa el dia 28 de maig, no pas el 4 de juny. I efectivament, el dia 28 no ens van encomanar res per fer –altres clients, en canvi, sí que ens van donar feina dilluns passat, d’acord amb el calendari oficial del tripartit beneït per l’oposició. O sigui, que m'ha tocat pencar tots dos dies.
El dilluns 28 de maig havia de ser festa. Una festa tradicional que se celebra en mig món però no a Espanya i que era un dels fets diferencials nostres respecte a l’estat de matriu castellana que ens subjuga, perquè a Catalunya coincidíem en aquest cas no pas amb l’Estat espanyol sinó amb la resta del món. I ens l’han bandejada! Els nostres governants catalans!! Per arreplegar més vots!!! I què han aconseguit, qui els ha votat, després de la martingala? Encara més: on, quan, com, qui s’ha de votar per impedir que es repeteixi una arbitrarietat com aquesta?? Qui volen que els voti les eleccions vinents, siguin quan siguin???
El que fa més vergonya de tot plegat és que havent-se comès un acte tan inexplicable, gratuït, barroer, discrecional, injustificat i bananer com aquest, tan vergonyós, se n’hagi parlat tan poc. Ni la premsa, ni els polítics de l’oposició, ni ningú. Deuen ser tots a la platja. Els és igual.
Com els seria igual –als polítics, als mitjans de comunicació, als empresaris que manen de veritat– que s’acabessin tots els fets diferencials de Catalunya i Catalunya mateix. L’únic que troben important és que els votem i que els comprem més productes, més diaris, que mirem la tele com el Franco volia que la miréssim o si no que anéssim als estadis de futbol a veure les demostraciones sindicales en rigorós directe. Aquesta gent que ens manen, si fos per garantir un vot, es vendrien sa mare. Ni la vendrien: la regalarien, a canvi d’un escó.
Avui no és res, senyors i senyores –no sé per què els ho dic, si ja ho saben. Una cosa és la segona Pasqua i una altra un dilluns de festa per la bona cara, una vacança general en la feina que no es repetirà perquè no consta en cap calendari, se l’han inventada. Uns clients de fora de Catalunya ens han dit que ells no tenien la culpa d’aquestes manies nostres, i que si no ens agrada que ens hi posem fulles. Que ells tenien apuntada com a festa el dia 28 de maig, no pas el 4 de juny. I efectivament, el dia 28 no ens van encomanar res per fer –altres clients, en canvi, sí que ens van donar feina dilluns passat, d’acord amb el calendari oficial del tripartit beneït per l’oposició. O sigui, que m'ha tocat pencar tots dos dies.
El dilluns 28 de maig havia de ser festa. Una festa tradicional que se celebra en mig món però no a Espanya i que era un dels fets diferencials nostres respecte a l’estat de matriu castellana que ens subjuga, perquè a Catalunya coincidíem en aquest cas no pas amb l’Estat espanyol sinó amb la resta del món. I ens l’han bandejada! Els nostres governants catalans!! Per arreplegar més vots!!! I què han aconseguit, qui els ha votat, després de la martingala? Encara més: on, quan, com, qui s’ha de votar per impedir que es repeteixi una arbitrarietat com aquesta?? Qui volen que els voti les eleccions vinents, siguin quan siguin???
El que fa més vergonya de tot plegat és que havent-se comès un acte tan inexplicable, gratuït, barroer, discrecional, injustificat i bananer com aquest, tan vergonyós, se n’hagi parlat tan poc. Ni la premsa, ni els polítics de l’oposició, ni ningú. Deuen ser tots a la platja. Els és igual.
Com els seria igual –als polítics, als mitjans de comunicació, als empresaris que manen de veritat– que s’acabessin tots els fets diferencials de Catalunya i Catalunya mateix. L’únic que troben important és que els votem i que els comprem més productes, més diaris, que mirem la tele com el Franco volia que la miréssim o si no que anéssim als estadis de futbol a veure les demostraciones sindicales en rigorós directe. Aquesta gent que ens manen, si fos per garantir un vot, es vendrien sa mare. Ni la vendrien: la regalarien, a canvi d’un escó.
dissabte, 2 de juny del 2007
Un Rothko de rècord
Una pintura abstracta de l’artista Mark Rothko feta l’any 1950, fins ara propietat d’un membre de la família Rockefeller que la va comprar l’any 1960 per 8.500 dòlars –n’hi ha que diuen que només en va pagar mil dòlars, i encara per fer un favor; o sigui, que no és que el multimilionari tingués vista, sinó que va tenir sort–, s’ha convertit aquests dies en l’obra d’art contemporània més cara venuda en una subhasta, en licitar-se a 72,8 milions de dòlars. Centre blanc (groc, rosa i espígol sobre rosa), tal com es titula aquesta pintura, estava valorada fins ara en 40 milions de dòlars, que també deunidó.
El rècord anterior d’una obra d’art contemporani venuda en una subhasta era de 27,1 milions de dòlars. Fora de les subhastes públiques se sospita que els preus solen ser més alts, però no se sap del cert, només rumors, perquè és un tipus de transacció privada especialment discret.
Un Rothko, com un Kandinsky, com un Kooning, com un Pollock, com un Bacon..., i encara més un Picasso i un Van Gogh, un Dalí o un Munch, són marques. Una marca comercial. No es ven tant l’art del quadre tal com l’entenien els nostres avis sinó el símbol, el mite, el que comporten, el que signifiquen: tot això forma part de l’art contemporani i també és art. Hi ha gent que no ho entén per molts cops que els ho expliquis, però la cosa va així. Què val el traç de Nike? Molts i molts milions. Per què, si només és un traç que podia haver fet la meva filleta de tres anys? Doncs, perquè és una marca, per tot el que duu al darrere de prestigi, de reconeixement espontani universal. Posa la teva filleta a fer dibuixos i mira de fer famosos aquests dibuixos, a veure si te’n surts. Aquesta és la clau: calen molts esforços per fer famosa una cosa.
N’hi ha que pensen que aquesta cosa podria ser «qualsevol cosa» i funcionaria igual, però no és així, perquè si fos tan fàcil tothom ho faria. De vegades és veritat que la fama del geni arriba com per casualitat, sense buscar-la, sense fer cap esforç –Van Gogh va morir més pobre que les rates, i després...–, però això passa un cop cada cent anys. I llavors, si compres un Van Gogh no pagues l’esforç ni la inversió de l’autor, sinó la genialitat, la seva capacitat de ser únic i tan fàcilment recognoscible. Però normalment val diners, cal fer una inversió de feina i de temps, i segurament equivocar-te unes quantes vegades abans d’encertar-la.
La marca actualment considerada més cara del món, Google, val centenars de milers de milions d’euros –només el nom, eh?, no l’empresa, que l’empresa val mil vegades més–, més encara que la marca Coca-Cola, que fins fa poc era la número 1, més que la marca Ford, que és una de les més veteranes i alhora rellevants. Per què? Perquè són marques associades a un prestigi, a una història de competitivitat reeixida, a una bona inversió, en definitiva, mentre continuï revalorant-se amb el pas del temps...
Si un dia es descobreix que Google fa trampes i roba informació confidencial dels ordinadors cada cop que hi entres, o que la fórmula de la Coca-Cola inclou pixum de gat –degudament esterilitzat, no us amoïneu–, o que els cotxes Ford no rutllen bé i a més empastifen l’ambient més que cap altre, la marca se’n podria anar a fer punyetes. O no, perquè tenen tants calés que segurament podrien tapar l’escàndol amb maniobres de distracció prou potents. Però mentre no es descobreixi cap cosa d’aquestes –o mentre no s’esbombi–, la marca Google i la marca Coca-Cola (i la marca Ford suposo que també, si no se la menja la Toyota) valdran cada cop més.
En el cas dels pintors famosos, no corren ni aquest perill, perquè ja se sap que de vegades creaven d’esma, però és que això mateix forma part de la seva marca: eren genials fins i tot en els traços fets de manera distreta, per passar l’estona o per fer-se veure. El que és una moda, en l’àmbit de la pintura, és que sigui una inversió econòmica tan bona i tan rendible –això acreix el valor de les marques, sense ser-ne el factor principal–, però de fet ja fa molts anys que dura.
En fi, suposo que són consideracions molt conegudes, però em venia de gust mirar d’expressar-les de manera més o menys ordenada i compartir-les amb vosaltres –o almenys deixar-les escrites per a mi mateix.
(Afegitó del 12 de juny: «L’art podria ser definit com un tipus molt particular de comunicació en la qual un creador, emprant un llenguatge inventat per ell i només conegut per ell, aconsegueix fer-se entendre pels que reben la seva obra, i els produeix admiració i els enriqueix, i arriba fins i tot a desvetllar-los els sentits. Podrem dir que aquella obra és capriciosa o elitista o antiga o antiglobalitzadora o comestible. Però si ens parla en una llengua estranya i malgrat tot l’entenem i ens meravella i ens il·lumina, aquella obra és una obra d’art.» Llàtzer Moix, LV 10 juny 2007.)
El rècord anterior d’una obra d’art contemporani venuda en una subhasta era de 27,1 milions de dòlars. Fora de les subhastes públiques se sospita que els preus solen ser més alts, però no se sap del cert, només rumors, perquè és un tipus de transacció privada especialment discret.
Un Rothko, com un Kandinsky, com un Kooning, com un Pollock, com un Bacon..., i encara més un Picasso i un Van Gogh, un Dalí o un Munch, són marques. Una marca comercial. No es ven tant l’art del quadre tal com l’entenien els nostres avis sinó el símbol, el mite, el que comporten, el que signifiquen: tot això forma part de l’art contemporani i també és art. Hi ha gent que no ho entén per molts cops que els ho expliquis, però la cosa va així. Què val el traç de Nike? Molts i molts milions. Per què, si només és un traç que podia haver fet la meva filleta de tres anys? Doncs, perquè és una marca, per tot el que duu al darrere de prestigi, de reconeixement espontani universal. Posa la teva filleta a fer dibuixos i mira de fer famosos aquests dibuixos, a veure si te’n surts. Aquesta és la clau: calen molts esforços per fer famosa una cosa.
N’hi ha que pensen que aquesta cosa podria ser «qualsevol cosa» i funcionaria igual, però no és així, perquè si fos tan fàcil tothom ho faria. De vegades és veritat que la fama del geni arriba com per casualitat, sense buscar-la, sense fer cap esforç –Van Gogh va morir més pobre que les rates, i després...–, però això passa un cop cada cent anys. I llavors, si compres un Van Gogh no pagues l’esforç ni la inversió de l’autor, sinó la genialitat, la seva capacitat de ser únic i tan fàcilment recognoscible. Però normalment val diners, cal fer una inversió de feina i de temps, i segurament equivocar-te unes quantes vegades abans d’encertar-la.
La marca actualment considerada més cara del món, Google, val centenars de milers de milions d’euros –només el nom, eh?, no l’empresa, que l’empresa val mil vegades més–, més encara que la marca Coca-Cola, que fins fa poc era la número 1, més que la marca Ford, que és una de les més veteranes i alhora rellevants. Per què? Perquè són marques associades a un prestigi, a una història de competitivitat reeixida, a una bona inversió, en definitiva, mentre continuï revalorant-se amb el pas del temps...
Si un dia es descobreix que Google fa trampes i roba informació confidencial dels ordinadors cada cop que hi entres, o que la fórmula de la Coca-Cola inclou pixum de gat –degudament esterilitzat, no us amoïneu–, o que els cotxes Ford no rutllen bé i a més empastifen l’ambient més que cap altre, la marca se’n podria anar a fer punyetes. O no, perquè tenen tants calés que segurament podrien tapar l’escàndol amb maniobres de distracció prou potents. Però mentre no es descobreixi cap cosa d’aquestes –o mentre no s’esbombi–, la marca Google i la marca Coca-Cola (i la marca Ford suposo que també, si no se la menja la Toyota) valdran cada cop més.
En el cas dels pintors famosos, no corren ni aquest perill, perquè ja se sap que de vegades creaven d’esma, però és que això mateix forma part de la seva marca: eren genials fins i tot en els traços fets de manera distreta, per passar l’estona o per fer-se veure. El que és una moda, en l’àmbit de la pintura, és que sigui una inversió econòmica tan bona i tan rendible –això acreix el valor de les marques, sense ser-ne el factor principal–, però de fet ja fa molts anys que dura.
En fi, suposo que són consideracions molt conegudes, però em venia de gust mirar d’expressar-les de manera més o menys ordenada i compartir-les amb vosaltres –o almenys deixar-les escrites per a mi mateix.
(Afegitó del 12 de juny: «L’art podria ser definit com un tipus molt particular de comunicació en la qual un creador, emprant un llenguatge inventat per ell i només conegut per ell, aconsegueix fer-se entendre pels que reben la seva obra, i els produeix admiració i els enriqueix, i arriba fins i tot a desvetllar-los els sentits. Podrem dir que aquella obra és capriciosa o elitista o antiga o antiglobalitzadora o comestible. Però si ens parla en una llengua estranya i malgrat tot l’entenem i ens meravella i ens il·lumina, aquella obra és una obra d’art.» Llàtzer Moix, LV 10 juny 2007.)