divendres, 8 de juny de 2007

Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)

Crec que ja he dit altres vegades que la nostra llengua es troba en una situació més bona que no sembla i que hem de fer un cas relatiu als catastrofistes, que fa vint o trenta anys ja deien que el català s’acabava. Per una banda al món hi ha avui més gent que mai que sap català o que almenys l’entén. I per l’altra, ara com ara tenim a les nostres mans una sèrie d’armes per defensar-nos –poques, però en tenim– que de moment ningú no discuteix que les puguem tenir, i això ja és un gran què. Penseu, parlant d’armes, que el Decreto de Nueva Planta ens tenia prohibit que hi hagués ni un ganivet fora de la cuina. I a la cuina, fermat amb cadena. O sigui, una mica millor que els nostres tresavis potser sí que ho estem.

Ara bé, també és veritat que a hores d’ara el català té un perill que potser els nostres tresavis no tenien. I és que nosaltres sabem molt castellà. Diguin el que diguin els mamuts i altres animals prehistòrics de la RAE i d’altres móns poc civilitzats que bramulen per ponent sobre el perill que corre el castellà a Catalunya, el fet cert és que els catalans de la nostra generació, els que es van educar durant el franquisme, els que van estar escolaritzats força temps en castellà i molts dels que han vingut després, hem patit i continuem entomant un devessall tan continu d’inputs castellans que ens arriben pertot arreu –mitjans de comunicació, el carrer, els productes comercials, el cine, internet...– que de fet sabem molt més castellà que els nostres avis.

O sigui, que el castellà continua ben viu al voltant nostre –més viu que el català, de fet–, i això és un problema justament per allò mateix que anava dient: que sabem molt castellà. I molt vol dir MOLT. De primer, alguns que ja anem tenint una edat –i em fa l’efecte que la majoria del jovent d’ara també– hem llegit força més en castellà que en català, molt sovint perquè el que volíem llegir per devoció o afició o el que havíem de llegir per obligació escolar, professional o social només ho teníem a l’abast en castellà. Moltes grans obres de la literatura universal, i també molts clàssics de la literatura infantil i juvenil, només estaven en castellà o en edicions estrangeres inaccessibles –això, suposant que a determinades edats puguis empassar-te segons què en una llengua que domines més aviat poc, i ara vull dir l’anglès, que és la meva tercera llengua i faig pena parlant-lo i fins i tot llegint-lo, i actualment també sóc capaç de llegir en italià i francès, però encara molt més insegur.

Així, Tolstoi i Dostoievski, Shakespeare i Dickens, Molière, Poe, Austen, Swift, Defoe, Emily Brontë, Goethe, Dumas, Hugo, Melville, Carroll, Twain... Mann, Kafka, Joyce, Proust, Faulkner, Woolf, Steinbeck, Hemingway, Dos Passos, Camus, Stevenson, Wilde, Kipling, Wells, Lawrence, Cronin, Malraux, Orwell, Becquet, Williams, Duras... i abans Salgari, May, Blyton, Verne, Grey, els Hollister, Kasperle, Los Tres Investigadores, els germans Grimm, Perrault... Mortadelo y Filemón, Pulgarcito, DDT, TBO, Astérix, Félix el Gato, Tom y Jerry, Vidas Ejemplares de Novaro, Los Picapiedra, l’obra completa de Walt Disney... Michel Tanguy, Michel Vaillant, Hopalong Cassidy, Roy Rogers, El Llanero Solitario, El Guerrero del Antifaz, Rin-tin-tin, Blueberry, Red Ryder, Coyote, Capitán Trueno, Lucky Luke, Flash Gordon, Tarzán, Superman, Spiderman, Hulk, Sargento Gorila (Hazañas Bélicas)... Tot això i molt més ens va venir en castellà. I sí, hi va haver el Marsupilami i Gil Pupil·la, els Barrufets i Tintín en català a partir de determinat moment, però va ser com de propina. I no hem parlat de Cervantes, Rojas, Jovellanos, Larra, Pereda, Azorín, Clarín, Unamuno, Baroja, Galdós, Valle Inclán, Machado, Bécquer, Lope de Vega, Calderón, Quevedo, Moratín, Tirso... Lorca, Borges, Cela, Delibes, García Márquez, Ferlosio, Laforet, Gironella... Me’n deixo molts, perquè els dic de memòria i sense rumiar gens ni ordenar-los gaire: tal com han rajat del magí. És espectacular. I encara sort que jo em vaig deslliurar de Roberto Alcázar y Pedrín. I encara sort també del Cavall Fort.

I no hem parlat de la tele, ni dels diaris, ni de les revistes, ni del cine, ni de la ràdio... ni d’internet.

O sigui, sabem més castellà que català. Encara, sí. Sabem més castellà, sabem moltíssim castellà: paraules soltes, locucions, frases fetes, refranys... Tenim un domini dels registres del castellà increïble. Sabem com es poden dir les coses en castellà de deu maneres diferents, segons el context, les circumstàncies, els interlocutors, el to irònic o seriós o rialler o confidencial o solemne de cada expressió. Tant ens passa, això, que fins i tot de vegades ens alegrem quan descobrim que una cosa la sabem dir en català i no ens ve al cap de seguida com es diu allò en castellà. Ens alegrem, sí, perquè això només ens passa molt de tant en tant, i en canvi el contrari s’esdevé molt més sovint.

Sabem molt castellà nosaltres, i també els nostres fills. Perquè la quantitat d’inputs que rebem tots –quantitat absoluta de «coses per llegir» i de «coses que sentim»– és molt, però molt, superior en castellà que en català.

Continuaré.