Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
