Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:
«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”
»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:
»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”
»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...
»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.
»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...
»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).
»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.
»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)