Hi ha el cas del barco. Podem dir que ens embarquem, que desembarquem a l’embarcador o que reembarquem en una barca, una barqueta, una barcassa i una barcota, però aquesta embarcació, si té determinat volum, només pot ser un vaixell, una nau, un navili, un paquebot i fins i tot un pailebot, i altres, però no un barco. O sigui, els catalans no podem dir, ni ara ni mai, barco. Per què? Perquè el mot barco és un símbol, i ara no és qüestió, diuen, de tirar per terra raonaments que al seu dia van provocar guerres sagnats. Hem acceptat caldo, saldo i altres –i hem parlat aquí del problema que tenim amb bolso–, però no es pot ni discutir el cas de barco. Aquest mot ni tan sols es pot adoptar com a préstec, perquè diu que seria un desastre.*
* Antoni Llull Martí (Prenint el delme a les paraules, Documenta Balear, Palma 2009) aporta l’antic lleny com a genèric d’embarcació. Podria servir, perquè el DCVB defineix lleny com a ‘vaixell marítim; embarcació’. El mal és que els diccionaris d’ara acoten massa el seu significat: ‘nau medieval de rems’ (DIEC) i ‘embarcació petita, semblant a la galiota, pròpia de la Mediterrània durant l’edat mitjana’ (GDLC).
Quina és l’explicació per la qual el català pot rebre préstecs i manlleus d’altres llengües, també del castellà, però hi ha mots i construccions que són tabú i mai dels mais no es podran adoptar encara que de fet s’usin des de fa segles? No conec cap altra llengua en la qual passin aquestes coses. Si la llengua fos una persona li diríem: «Noi/a, tens un problema.» (I ell/a ens contestaria: «Si només fos un...»)
I llavors arriba un dia que et trobes que algú molt qualificat ha hagut de traduir bajel al català, i com ho ha fet? Doncs, vaixell, i tira endavant (ho he vist, no m’ho invento). Com si en castellà fos exactament el mateix, actualment, barco que bajel, com si no hi hagués registres lingüístics més o menys formals, més o menys argòtics, com si fos el mateix el llenguatge escrit que el parlat, el català del segle XVII i el d’avui (i ara que hi som: ja ho va pensar, aquell, que bajel prové de vaixell i nao de nau, o sigui, que són catalanismes antics?).
Jo dic: escolteu, diguem-ne barc, si voleu, però no ens tanquem portes, que no n’hi ha gaires, que tot just sobrevivim.
(Un cas similar al del barco és el del tio. Al tiet, encara que ens l’estimem molt, no li podem dir tiet, l’hem d’anomenar per sempre més oncle. Pels segles dels segles.)
Per dir-ne una altra –i disculpeu la barreja de naps i cols–, tenim l’exemple d’algunes construccions com ara amb relació a i en relació amb. Ens expliquen que una vol dir una cosa («pel que fa a, amb referència a»), i l’altra, una altra de diferent («en connexió amb, en correspondència amb»), però que al mateix temps són intercanviables (DIEC, «relació», 8.2.b) i l’única idea clara és que no podem dir (i escriure-ho encara menys) en relació a. I a mi, francament, se m’escapa del tot el criteri pel qual s’estableix la incorrecció de la tercera construcció respecte a les dues primeres. Tret del cas que el criteri sigui que en castellà sí que diuen en relación a.
Jo demano: quina regla interna de la gramàtica catalana impedeix que es pugui dir en relació a com a expressió sinònima de pel que fa a o quant a? I, igualment, amb referència a i en referència amb i, al costat, en referència a (aquesta jo creia que mal vista fins ara, però inclosa dins la Gramàtica del català contemporani [2a. ed., 2002, vol. 1, p. 848-849]), o relatiu a, referent a, respecte a i respecte de i, al costat, amb respecte a (ui, molt mal vista)... I, de la mateixa manera, en ocasió de i, al costat, amb ocasió de (mal vista), amb motiu de i, al costat, en motiu de (mal vista). Per què ens engavanyem tan sovint amb la norma no raonada del això ho hem de dir així? Per què ens tallem les ales i fem la gent poruga i insegura en l’ús de la llengua, amb regles que no se’n poden comprendre els perquès?
O és que pensem que la gent serà més valenta si els donem seguretats? Això potser ho podria compartir, sempre que els dogmes siguin mitjanament comprensibles, raonables, coherents els uns amb els altres, sempre que no siguin una veritat que cal aprendre de memòria i s’ha acabat. Perquè quina és la raó que m’explica per què sí amb relació a, per què sí en relació amb, per què sí respecte a i per què no en relació a? I a més, passa una mica de temps i llavors resulta que allò, que fins ara no es podia dir i t’hi donaven raons importantíssimes, ara ja es pot dir, o almenys es diu en obres de prestigi (en referència a).
Hi ha enlloc més al món on passi això?
Naps, cols i ara xirivies bordes. Per dir un tercer exemple, hi ha la preposició que segons uns ha d’acompanyar algunes expressions de temps i segons uns altres no –o sigui, són engavanyaments d’escola, per dir-ho així, o de campanar. Jo crec que hauríem de poder dir (i escriure) a tot arreu, i no sols ça o lla, al 2008 i a 2008 al costat de el 2008 i en 2008. I també hauríem de poder dir a la setmana que ve i a l’any vinent, amb perdó per la gosadia, al costat de la setmana que ve i l’any vinent (per la mateixa raó que podem dir tant l’abril vinent com a l’abril vinent). Per què en aquells casos ha de ser sense a? Què ho impedeix? L’ús? La parla que varia d’una comarca a una altra? També hi ha qui diu en aquest segle mentre altres diuen aquest segle, no? I encara: per què no ens veurem la tarda (ui, què he dit) al costat de ens veurem a la tarda? Per què ens compliquem tant la vida? Sisplau, no? Algú amb seny hauria de fer aquesta proposta: allò que no prohibeix la gramàtica, és permès. No s’hi val a estar sempre amb l’argument d’autoritat –això sí, això no– si no és prou raonable i no s’explica per ell mateix, perquè aquesta actitud descoratja els nouparlants.
Però encara deixeu-me que us col·loqui una escarola perruqueta, que estic disparat i em van rajant els exemples sense aturador, i amb aquest ho deixo –d’exemples n’hi ha molts, com de productes de l’hort, no acabaríem mai. Allò altre que «en el català oriental la e en posició àtona cal pronunciar-la amb so neutre.» Regla que porta a exclamar-se si sents algú que diu classe, cine, Balmes, hule, karate o Everest sense fer les e àtones com a neutres. Al·lucinant. Com si a Arizona algú s’exclamés dient que allà, en aquell territori, el cognom del pròxim vicepresident Biden «cal» pronunciar-lo «com sempre s’ha fet» a Arizona, és a dir, /bídën/, i no /báidën/ (l’exemple és inventat, no sé com pronuncien exactament Biden a Arizona; sembla que la pronúncia estatunidenca majoritària és /báidën/, però que hi ha altres maneres de pronunciar-ho sense que ningú se n’escandalitzi). El que sí que sé és que molta gent competent en pronúncia oriental i que articulen perfectament la vocal neutra en la majoria de casos, no la fan en alguns mots com els esmentats, i altres. Els hem de dir que allò que parlen no és bon català?
No, als Estats Units això no passa. Com a màxim diuen: «Mira, aquest deu ser d’Arizona.»
Aquesta mena d’engavanyaments és un dels motius que ens fa anar com una escombra, sí, amunt i avall al darrere de les suposades errades i sense aguantar-nos solets per la nostra inseguretat. Perquè no deixem que el català evolucioni amb prou agilitat. De vegades ho justifiquem parlant del geni de la llengua, però tots sabem que això de què parlem no és el geni de la llengua sinó la por malaltissa d’equivocar-nos, perquè moltes d’aquestes veritats les hem fixades fa quatre dies i jo diria que ningú no n’està del tot segur.
I doncs, no sols tenim una llengua minoritzada, sinó que –o a causa d’això mateix– a l’hora de progressar hem d’anar amb molt de compte per no caure en l’heretgia.
I em penso que escrivint això ja hi he caigut, perquè per alguns només allò que he fet primer de defensar el barco ja et fa còmplice del paio aquell que ara ataca tan aferrissadament el català en un diari immund; no, no en diré el nom, els encanta que els esmentin, són botxins de la llengua i del país –em refereixo als que ataquen el català, eh?, no als que em diran heretge– que tenen tan mala consciència que necessiten fer el paper de víctimes per sobreviure, i jo no tinc cap interès a donar-los aquest peixet.