divendres, 30 de novembre de 2007

Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»

L’altre dia vaig escoltar –per força, era una sala d’espera– una llarga conversa entre tres senyores de Barcelona. Més ben dit, de Gràcia de tota la vida. Parlaven un català impecable: sintaxi, morfologia, lèxic, fonètica. També girs, jocs de paraules, fraseologia, tot incontestablement catalaníssim. Eren senyores més aviat grans, en la setantena. Va ser una experiència, per a mi, realment enriquidora. Sent de Barcelona –que no: de Gràcia!–, es podria esperar que cometessin errors. Però només els en vaig sentir dos, segons la normativa, i quan passa això, que gent que enraona amb competència comet errors, cal demanar-se si no pot ser que la normativa tingui un problema, o si potser caldria discutir una mica més aquesta normativa.

Un dels errors era «puesto», del qual ja vaig parlar. L’altre era «bolso» –pronunciat «bolsu», en la zona oriental del català. I és que aquelles dones necessitaven distingir entre bossa –de plàstic, de paper, de roba, d’espart...– i «bolso». I van parlar d’això, justament, quan una va dir a una altra, el primer cop que a aquesta altra se li va escapar allò del «bolso»: «I no diuen que se n’ha de dir bossa, del “bolso”?» I amb això van fer bullir l’olla una bona estona, i jo amb l’orella parada, perquè ja fa temps que hi havia pensat. Una deia que el «bolso» era una cosa massa seriosa com per dir-ne bossa –ja he dit que eren senyores de Barcelona... de Gràcia! Una cosa –deien si fa no fa– són aquesta mena de senalles de palmó i altres bosses similars on pots portar tot tipus de coses a més de les personals, que d’això sí que en podem dir bosses perquè ho són, i una altra els «bolsos» de pell dura, o d’imitació, i les múltiples variants, normalment petites, on portes quatre coses perquè no tens butxaques o perquè no t’agrada dur res a les butxaques. En resum, aquelles tres dones no estaven disposades a renunciar per res a de la vida a l’especificitat del «bolso» respecte a les bosses.

I doncs, si volem evitar que tothom digui «bolso» –que és el que diu el 99% de la gent de Barcelona i rodalia quan parlen en català–, la meva proposta, que no vaig gosar dir a les tres senyores –quina vergonya!–, és avançar-nos a aprovar i beneir una variant de bossa que estic segur que seria acceptada i compresa immediatament per una gran majoria de gent: es tracta de dir bosso o bosset –potser millor això segon– o fins i tot simplement bosseta –i així encara ens complicaríem menys la vida: seria només una especialització semàntica del diminutiu, un fenomen ben freqüent en la majoria de les llengües: monja, mongeta; cavall, cavallet; fil, filet– al complement normalment menut, més o menys sofisticat i d’una certa consistència que utilitzen moltes dones –i uns quants homes– com a recipient per a transportar objectes personals. Escolteu, ja han passat molts anys des que vam començar a mirar de convèncer la gent que aquest objecte no es diu «bolso», sinó bossa, i no ens en sortim sinó amb uns pocs reductes de gent molt obedient... que sovint manifesten la seva incomoditat amb la manca de precisió, per exemple quan van a comprar i duen en una mà una bossa i en l’altra..., la bossa. Si en aquest temps hem desterrat gairebé del tot «bussó» (bústia), «bucadillu» (entrepà), «assera» (vorera), «aterrissar» (aterrar), etc. i en canvi no ens n’hem sortit amb el «bolso» ni tan sols amb gent lingüísticament competetent i conscienciada, potser va arribant l’hora de fer un pensament, no? Potser cal que ens adonem que la gent necessita distingir lingüísticament dues coses que psicològicament, socialment, utilitàriament, són molt diferents, no?

O, directament, aprovem «bolso», tot i que és una mica absurd. Es tracta d’escollir entre un préstec adaptat, bosset –o fàcilment adaptable, en aquest cas– i un estrangerisme cru, «bolso».

Ja vaig escriure sobre aquests qüestió fa temps i ara no trobo on. No va ser aquí, sinó en una vida anterior. Per això he volgut recuperar l’argument i deixar-lo escrit... sobretot després de sentir una conversa «de sala d’espera» que m’ha semblat absolutament reveladora sobre la problemàtica que s’amaga al darrere d’aquesta paraula.

(Afegitó de l’abril del 2008. A l’av. Príncep d'Astúries de Barcelona hi ha una botiga que es diu Multiserveis Miky i que al frontal lluu aquest avís, amb lletres de gairebé mig metre: «Folrem sabates i bolsos». Què hi haurien d’haver escrit? «Folrem sabates i bosses»? Quin tipus de bosses folren en aquesta botiga?, es demanaria la gent. Els reclams publicitaris han de ser més aviat transparents o més aviat confusos?, em demano jo. Els amos d’aquesta botiga, què havien de fer per tal d’explicar de manera palesa i inequívoca la seva activitat?)

(Afegitó del 3 de juny del 2008. Potser el cas de «traje» –«trajo» amb j catalana, o directament «traje» amb j castellana entre molts i molts parlants– és similar. Per a molts parlants, no n’hi ha prou amb vestit. Un vestit és massa ampli, un «trajo» és una peça molt concreta (i ara no em refereixo al vestit de bany ni al vestit de mudar ni al vestit jaqueta, que són coses ben concretes; em refereixo a un simple «trajo» de pantalons i americana, per exemple de vellut). I «jefe» –«quefe», per a uns quants catalans conscienciats, per evitar la j castellana– també és un cas pròxim: cap és un mot amb massa significats i molts cops, en molts contextos, resulta equívoc. I doncs, no beneïm «trajo» i «quefe» i llavors la gent diu «traje» i «jefe».)

Afegitó de l'11 juny 2008. El cap d'edició del diari Avui, Albert Pla Nualart, escriu:

«Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?»

Avui, 11 juny 2008.

Afegitó del setembre 2014. Una cosa anecdòtica: em diuen que en anglès hi ha pocketbook –el bolso de les àvies–, purse –el de les mares–, i bag –el de les noies.